dilluns, 31 d’agost del 2009

Capvespre a la plaça Comas

Aquesta tarda, al capvespre, hem sortit una estona. El barri semblava un altre. En els carrers i places, gairebé deserts les darreres setmanes, hi havia un formigueig de gent. La Travessera de les Corts era plena de cotxes que avançaven a poc a poc. Han coincidit dos fets: la tornada de vacances de molta gent, i que el Barça jugui aquest vespre el seu primer partit de lliga. A la plaça Comas, totes les taules de les dues terrasses de bar que hi ha eren ocupades. Hem comprat un gelat i ens hem assegut a menjar-lo en l'únic banc públic on quedava una mica d'espai lliure.

Al meu costat hi havia tres vailets, que devien tenir entre 3 i 5 anys. Practicaven el bilingüisme passiu: dos d'ells --suposo que germans, s'assemblaven bastant-- eren castellanoparlants i el tercer parlava en català. Amb tota naturalitat mantenien una conversa, cadascú en la seva llengua. Parlaven de vambes, i cadascun creia que les seves eren les més maques. El més petit --el que parlava en català-- deu haver pensat que no podia competir amb les vambes dels altres dos i aleshores ha dit: "Doncs jo tinc una pilota de futbol de Puyol; la millor del món." Ho ha repetit unes quantes vegades, però els altres seguien insistint que les seves vambes eren les millors, com si no el sentissin o no els interessés gens que tingués una pilota de futbol tan bona.

Els dos germans compartien una bicicleta d'aquelles amb dues rodetes petites, perquè no caiguin. S'anaven tornant per muntar-hi. De sobte, un d'ells --el que anava a peu-- ha ensopegat amb alguna cosa i ha caigut de panxa a terra. Ha corregut al banc on eren el pare i la mare i el que anava en bicicleta en aquell moment l'ha deixada i ha anat corrent a veure què li passava al seu germà. El petit, que jugava amb una mena d'escopeta, o potser metralladora (encara fan joguines que reprodueixen armes?), passava a costat de la bici i se l'ha mirada com dient "ara és la meva ocasió". Ha intentat posar-se l'arma a la butxaca, però no li cabia, era massa llarga. Aleshores ha muntat a la bicicleta i amb una mà feia anar el volant mentre que amb l'altra sostenia l'arma. La bici no era de la seva mida i els peus gairebé no li arribaven als pedals, però ell ha estirat les cames i ha començat a pedalar. No ha anat gaire lluny. El vailet que havia abandonat la bici se n'ha adonat i ha corregut a reclamar-l'hi. El petit ha baixat sense immutar-se; era com si ja hi comptés, que un moment o altre li reclamarien.

5 comentaris:

Asimetrich ha dit...

Al menys ho ha intentat jejeje. Què bo.

martapiqs ha dit...

gracies pel relat, per compartir una escena que podria tenir lloc en moltes places o carrers del mon pero que potser molts de nosaltres no veuriem perque no ens asseiem en places on els nens encara juguen :)

T'agradaria repetir-ho, quan torni? :)

La lectora corrent ha dit...

Asimetrich, em va fer molta gràcia la cara que va posar el petit en veure la bici abandonada i dirigir la mirada on eren els dos germans, amb el pare i la mare. No s'ho va pensar dues vegades. Però potser em va sorprendre més que després, quan li van reclamar la bici, en baixés immediatament. Deu tenir ben clar el concepte de la propietat privada.

Marta, clar que sí. Però potser ja haurà començat l'escola i no sé si la mainada s'estarà jugant tanta estona en les places i parcs públics.

Anònim ha dit...

Sense pretendre comparar aquests innocents vailets amb d'altres que d'innocent en tenen menys, aquest últim comentari del sentit de la propietat privada m'ha fet recordar una anècdota que li va passar a mon germà farà més d'un any, succeïda a una altra plaça molt a prop d'on es donava la bonica història que comenteu:

Resulta que la seva xicota es va deixar la moto recent estrenada amb les claus posades sota el balcó de casa (sí, certament només hi faltava un llaç vermell que l'emboliqués...). Durant els següents dies, tota la família aprofitàvem a posar-hi 4 ulls quan caminàvem pel carrer i potser casualitat o potser destí, la tarda del dia X en què mon germà ja havia desistit de la idea de trobar una perruquería oberta, se'n va anar a fer un volt amb l'objectiu (quasi impossible) de trobar la moto. En passar per una plaça del mateix barri, no s'ho podia creure, però allà estava la moto... però amb 2 tios a sobre! Amb un "Salid de aquí" més un "Dame las llaves", sense cap resistència ni cap comentari per la banda contrària, sembla que van recordar el sentit de la propietat privada i mon germà se'n va tornar amb la moto (ja no tan nova ni en tan bon estat com pocs dies abans...) de la seva estimada.

La part simpàtica de la història és que les pressumptes persones que havien pres la moto "prestada" per uns dies tenien un semblant quasi exacte amb uns veïns...

La lectora corrent ha dit...

Doncs ja podrien haver recordat què és la propietat privada el dia que van agafar la moto! M'alegro que, malgrat el disgust, la història acabés bé.