El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Les sensacions i els llibres

Descriure una sensació física amb paraules és un exercici difícil. Potser per això conservo el record d'alguns llibres on he trobat descripcions molt acurades d'algunes sensacions, que fan que el lector o lectora gairebé arribi a experimentar-les. Un d'ells és El perfum. Les descripcions dels perfums que hi fa Patrick Süskind són per a mi el millor tret de la novel·la i allò que hi està més ben treballat. Potser perquè el meu sentit de l'olfacte està molt desenvolupat (massa, penso, quan entro en un lloc tancat a l'estiu o on és permès fumar) les olors que vaig trobar --i 'sentir'-- a El Perfum em van atrapar.

Aquests dies de tanta calor, recordo un altre llibre, un que em va fer sentir la calor experimentada pel protagonista, un noi anglès, en un viatge a peu de nord a sud de la península Ibèrica. El llibre As I Walked Out one Midsummer Morning (seria aproximadament, "En marxar de casa, el matí d'una vigília de Sant Joan"), de Laurie Lee (1914-1997), és una obra autobiogràfica, però escrita molts anys més tard després que passessin els fets. Descriu el llarg viatge a peu que l'autor va fer des de Vigo fins a l'Andalusia oriental, on el va agafar el començament de la guerra civil i des d'allà va tornar a Anglaterra.

Vaig llegir el llibre de Lee fa molts anys, en un curs de l'Institut Britànic (la professora va triar diversos llibres que ens anàvem intercanviant al llarg del curs) i recordo que les descripcions dels matins en què l'autor va caminant per la meseta castellana, sota un sol abrusador i per carreteres on l'asfalt sembla que es fongui, gairebé em van fer sentir aquella mateixa calor angoixant. El 1996, en una botiga d'Oxfam, a Oxford, vaig trobar una edició pràcticament nova del llibre i el vaig comprar per 75 penics. No l'he tornat a llegir sencer, però de tant en tant m'agrada rellegir-ne algun fragment.

Una de les etapes més caloroses que Lee recordava d'aquell viatge va ser la que el va dur de Toro a Valladolid, per una carretera tan recta "com un tall fet amb un ganivet sobre una poma vermella". Lee rememorava aquella mena d'al·lucinació que era estar-se fora cobert aquell dia d'estiu de 1934, sentir "com si s'hagués esgotat l'aire per respirar, i a l'ambient només hi hagués gasos roents i emanacions sulfuroses que sortissin de les esquerdes del terra." També recordava haver-se aturat a demanar aigua en cases de camp on els gossos jeien massa cansats per bordar a un estrany. Explica que la calor era tan violenta que semblava ferir la superfície de la terra i convertir la crosta del terreny en una enorme cicatriu... Quines sensacions, aquests dies en què de vegades també aquí sembla que l'atmosfera ens caigui al damunt com una llosa roent...