Comença el mes de novembre,castanya va, castanya ve,i panellets també.Miquel Martí Pol
Ahir vaig passar davant d'una castanyera. Se'm feia estrany veure-la vestida d'estiu i torrant castanyes i moniatos. Fent memòria, però, he recordat altres Tots Sants càlids, en què calia deixar de banda la roba d'hivern que ja havíem començat a treure durant l'octubre.
No he provat encara les castanyes d'enguany. M'he esperat a fer-ho el dia que toca, de la mateixa manera que m'agrada esperar al dia de Nadal per menjar torrons. I m'agrada el ritual previ: fer un tall a cada castanya perquè no petin en coure's, treure de l'armari de la cuina la paella amb els forats. (En venen unes que ja vénen amb els forats fets, però la de casa és una paella vella a la qual vaig fer jo mateixa --fa anys-- els forats amb el Black & Decker). I després, un cop cuites, embolicar-les amb un tovalló perquè es mantinguin calentes.
Les castanyes més famoses són les gallegues, potser perquè el terreny és més adequat per al creixement del castanyer, amant dels sòls àcids i poc amic dels terrenys calcaris. Diu Pius Font i Quer, en el llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado: "Este árbol no es propio de nuestro país, sino introducido por los romanos, pero asilvestrado en muchas comarcas de la península; en los suelos silíceos o descalcificados, las castañedas han substituido a menudo los robledales autóctonos." El castanyer és de la mateixa família d'arbres que l'alzina, les fagàcies. A diferència de l'alzina, en què el fruit --la gla-- està en una mena de cassoleta que el subjecta per la base, els fruits del castanyer --les castanyes-- es desenvolupen de dos en dos o de tres en tres dins d'un "recipient" ple de punxes que recorda un eriçó (vegeu la il·lustració).
Font i Quer en parla en el seu llibre perquè el castanyer és un arbre amb propietats medicinals. L'escorça i la fusta són astringents; també les fulles, però en menor proporció. Fa referència a Andrés de Laguna (1499-1559), metge humanista dedicat a la famacologia i la botànica mèdica, i traductor i comentarista de llibres clàssics de medicina. Sobre les castanyas, Laguna va dir que "las verdes son dañosas a los pulmones, por el cual respecto, sobre su pròpia cáscara las armó la Natura de otra más espinosa y a manera de erizo, para que ningún animal las tocase antes de ser maduras". I també que, segons Galè, "dan al cuerpo más nutrimiento que ningún otro fruto salvaje; pero engendran ventosidades, hinchan y restriñen el vientre, digérense con dificultad, provocan el apetito venéreo y, comiéndose en cuantidad, hacen dolor de cabeza."
Per tant, aneu amb compte a l'hora de menjar castanyes. Per més apetito venéreo que us provoquin, les ventositats engendrades i el mal de cap podrien ser un fre per satisfer la vostra libido desbocada.
3 comentaris:
Fa molts anys,quan l'estació de rodalies de Renfe era encara a tocar del Pla de Palau, de Barcelona, jo treballava al Poblenou. M'agradava, pel matí a primera hora, anar a la feina a peu des de l'estació tot atravessant la Ciutadella... Doncs bé, encara recordo la primera vegada que vaig veure a terra i, naturalment, vaig recollir el que em va semblar una preciosa imitació vegetal d'un eriçó: Jo no només no tenia ni idea de què era, sinó que tampoc ni se'm va ocórrer "disseccionar" aquella preciositat.
Quan vaig arribar a la feina, un company em va dir què era, i em vaig tornar a quedar meravellat quan a dins d'aquella càpsula espinosa hi havia, resguardades, dues castanyes d'un preciós i lluent marró.
Al parc de la Ciutadella hi ha castanyes de debò? No seran castanyes bordes? El castanyer d'Índies (o castanyer bord) és un arbre que s'assembla bastant al castanyer de fruits comestibles. Es troba sovint en parcs.
Pots veure les castanyes bordes aquí:
http://tinyurl.com/ydh5p8f
I tant!!! N’estic segur, i del tot!, que eren castanyes bordes com les que hi ha a la fotografia de la Viquipèdia, i no pas, com erròniament jo deia, de les comestibles les que vaig trobar a terra al parc de la Ciutadella!
Al veure la magnífica fotografia a la Viquipèdia ho he recordat perfectament de seguida. Suposo, doncs, que el record de veure com aquell company obria la clovella per descobrir-me, a l’interior, la sorprenent intensitat de la lluentor de la pela d’una castanya ha fet que la memòria em tirés per un camí dime-ne que més “líric” i vestís aquella castanya (ara no recordo si n'hi havia dues) amb una clovella molt més bonica..., però que no era. :))
Publica un comentari a l'entrada