La pàgina d'inici del meu navegador és vilaweb. Així, en obrir-lo m'assabento de les darreres notícies. I aquesta tarda la notícia d'última hora era la mort de Josep Palau i Fabre (1917-2008), el degà dels poetes catalans. Suposo que els mitjans es faran ressò de la seva mort i se'n publicaran resums biogràfics i de la seva obra. Per tant, deixo aquesta tasca als especialistes. Vull expressar aquí el meu record indirecte de Palau Fabre, com vaig saber d'ell molt abans de conèixer la seva obra.
Fa molts anys vaig conèixer la mare de Palau i Fabre, Eulàlia Fabre de Palau (ella signava sempre així; era l'època en què les dones casades eren "senyores de"). Vam ser companyes de classe en un curs de llengua a l'Institut Italià de Cultura: ella era la més gran (tenia setanta-dos anys) i jo era la més jove, (en tenia setze). Sempre m'ha agradat escoltar les persones ancianes: les experiències que han viscut, les seves 'batalletes', la gent que han conegut... Per a generacions més joves són una part de la memòria històrica.
M'agradava aquella senyora que alguns companys i companyes meus consideraven excèntrica perquè, als setanta-dos anys, anava a classe d'italià i duia sempre dins la bossa un diccionari de francès de butxaca; que explicava que es llevava a les sis del matí i a aquella hora feia ja el dinar per poder dedicar-se després a activitats culturals diverses; que feia anys que freqüentava l'Institut italià de Cultura i seguia anant a classe per no oblidar aquella llengua. M'explicava coses del seu marit, pintor, i em parlava del seu fill, poeta, que vivia París. Una dia em va explicar, molt contenta, que el fill tornava a Barcelona. Havia marxat a París amb una beca del Govern francès per a un o dos anys i s'hi va quedar potser uns quinze. (Per a ella, el fill seguia sent el seu 'nen'; per als meus setze anys, era un senyor 'gran').
Anys més tard vaig conèixer l'obra de Palau i Fabre com a poeta i com a biògraf de Picasso. I fa poc vaig conèixer també la seva faceta de col·leccionista d'art. Una amiga que té casa a Caldes d'Estrach em va dur a visitar la Fundació Palau i Fabre, on el poeta tenia exposada al públic la seva col·lecció de pintura. Palau i Fabre era per allà, i el vaig poder saludar. La seva mirada era penetrant i molt viva malgrat que ell fos ja un home ancià i físicament decadent. Aquells ulls inquiets em van recordar tant els de la seva mare...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada