Al principi té unes pàgines grogues (grogues originàriament, no pel pas del temps), amb una breu nota biogràfica de l'autor (breu, perquè no tenia més que 26 anys quan es va publicar el llibre), un comentari sobre els dos premis que el llibre havia rebut (Biblioteca Breve i el Prix Formentor), i una mena de pròleg que es titula "Un juicio del Dr. José Mª Valverde".
José Mª Valverde (1926-1996) considera "magistral" la novel·la de Vargas Llosa. De l'autor, diu que és "un escritor de excepción, increíblemente maduro en el arranque de su juventud". La novel·la és molt crua i --com dèiem aleshores quan l'erotisme i el sexe eren explícits en una novel·la-- molt forta, i jo era molt jove quan la vaig llegir. Potser si aquella mateixa història hagués estat narrada d'una altra manera, qui sap si no l'hauria trobada pornogràfica, segons els estàndards de la dècada de 1960. Però com diu Valverde, és una novel·la poètica, en què "[c]ada palabra, cada frase, está dicha y oída como en un poema. [...] En algunas ocasiones, y precisamente para velar episodios de especial crudeza, el lenguaje se musicaliza, se pone en trance hipnótico: hasta las palabras se convierten en elemento rítmico, se depuran en su función de sonido, de creación de atmósfera, confusa y sugerente a la vez, en que importa más el estado de ánimo que lo que pasa."
Reconeix Valverde que, malgrat la seva convicció que el gènere novel·lístic està difunt, es troba davant d'una obra excepcional que "es la mejor novela en lengua española desde Don Segundo Sombra". I això va dir-ho a un periodista, tot afegint-hi: "Digámoslo claramente, para poder tener nuestra porción de desprecio o de gloria dentro de cien años." No han calgut cent anys perquè el mèrit d'aquell jove autor hagi rebut el reconeixement universal i Valverde tingui la seva porció de glòria (pòstuma, malauradament) per aquella predicció.
5 comentaris:
Crec que, com sol passar amb molts autors, després de la gran fama feta amb les primeres novel·les va 'perdre pistonada', però, vaja, és una opinió subjectiva. Realment aquells primers llibres d'ell i d'altres hispanoamericans colpien i sacsejaven. També tinc aquesta antiga edició i les primeres de Conversación en la Catedral, La casa verde, Pantaleón y las visitadoras... De vegades l'he rellegit perquè en alguna ocasió han passat per la tele la pel·lícula, que no estava malament, per cert.
Valverde, un gran escriptor, crític i moltes coses més.
Júlia, Valverde es va atrevir a fer --i molt bé-- la traducció de l'Ulisses de Joyce. (Vaig tenir un professor d'anglès a l'Institut Britànic que deia que era una traducció excel·lent.) El recordo quan, el 1964, en que jo treballava a l'Institut Italià de Cultura, va anar a visitar el director de l'Institut per acomiadar-se'n després de la seva renúncia a la càtedra per solidaritat amb els professors que havien estat expulsats de la Universitat de Madrid (un d'ells era Tierno Galván; un altre crec que era Aranguren). Valverde va anar a acomiadar-se dels directors dels instituts i centres culturals estrangers de Barcelona per explicar-los per què s'exiliava. Un gran home...!
Sí, i un gran poeta també, em temo que no se'l recorda com mereix. Tinc molt present una vegada als Quatre Gats en la qual va fer la presentació de l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat.
Sí, ja ho sé: les comparacions són odioses, però en aquella època, que en podríem denominar d'esclat dels escriptors sudamericans, era una època en la qual jo anava tan barrim-barram d'aquí me'n vaig i allà m'aturo, i les meves grans referències literàries (totes en castellà) eren els Baroja, que devorava als setze anys, i els Galdós que tant m'entusiasmaven als divuit, tot i que m'havien fascinat uns contes de Blasco Ibáñez, que em van deixar d'amagatotis perquè aquí hi havia censura, i “El obispo Leproso”, de Gabriel Miró.
Algú em va passar “Las conversaciones en la catedral” i em feia fins i tot certa vergonya dir que no l'havia pogut acabar perquè no entenia res. El mateix em va passar amb “Rayuela”, de Cortázar, i he de dir que, amb moltes recances, i d'aquí ve allò que deia al començament de les comparacions, vaig començar a llegir els “Cien años de soledad”... i vaig quedar meravellat!: Allò, per a mi, sí que va ser un esclat d'aire fresc!
Pel fet de no conèixer l'obra amb què Vargas Llosa va començar fer-se un nom no solament en el món de la literatura escrita en espanyol, no puc jutjar si, com tan encertadament diu la Júlia, és un dels molts autors que, amb el temps, han perdut pistonada, ara bé, vaig haver de llegir a la feina “La guerra del fin del mundo”, “La fiesta del chivo” i la novel·la amb què va guanyar el Planeta, que ara no en recordo el nom, i cap d'elles recordo que em deixés cap gust especial, i en canvi, el “Vivir para contarla”, de García Márquez, va ser una d'aquelles novel·les que em vaig anar llegint amb comptagotes perquè em durés.
De tota manera, i malgrat que el personatge que em cau més malament de Vargas Llosa és ell mateix, pel que heu dit i va dir Valverde d'aquesta novel·la, em llegiré “La ciudad y los perros”.
Assur, ara que ho esmentes, jo també vaig deixar sense acabar les "Conversaciones en la catedral"! Però de "La ciudad y los perros", en conservo molt bon record. I en aquell esclat de la literatura dels hispano-americans, una altra novel·la que em va agradar molt va ser "Doña Bárbara", de Rómulo Gallegos. Efectivament, després van venir els "Cien años de soledad" i va eclipsar tot el que hi havia hagut abans. Però aquella obra de joventut de Vargas Llosa i "Doña Bárbara" en el seu moment, van semblar-me molt bones. No sé què passarà en la segona lectura de la de Vargas Llosa, si m'animo a fer-la.
Publica un comentari a l'entrada