El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Uruguai i la llei de la impunitat

 La llavor verda de la lluita, la lluita d'un poble que florirà.

Divendres passat, després de retre el meu homenatge al monument a Companys de Montevideo, de tornada a l'hotel anava pensant que, a les guerres, els qui guanyen són després els "bons" i els qui perden són els "dolents". I recordava que durant dècades, els únics morts de la guerra (in)civil espanyola que comptaven eren  els que anomenaven "gloriosos caídos por Dios y por España". Els del bàndol republicà --que eren els seguidors del Govern legítim, elegit democràticament-- era com si mai no haguessin existit. Per sort ara disposem de la llei de la memòria històrica que ha rescatat de l'oblit milers i milers de morts que en el seu moment van ser enterrats en fosses comunes que mai no van ser declarades i que els qui sabien on eren, en  molts casos no van gosar dir res per por a represàlies. S'han pogut obrir molts arxius i veure molts de documents que durant anys era impossible consultar. Res no podrà rescabalar les persones que van perdre algú de la família, però si més no els seus morts han deixat de ser morts fantasmes.

Caminava amb aquests pensaments per l'Avenida 18 de Julio de Montevideo quan, en arribar a la plaza de la Libertad (el seu nom oficial és plaza Cagancha, però tothom la coneix com a plaza de la Libertad), em vaig aturar a mirar un grup d'escolars, nens i nenes, que duien unes bates blanques amb una gran llaçada al coll que em va recordar les bates que els escolars italians van dur durant molts anys (però les bates de la mainada italiana eren negres; el color del llaç depenia del curs que fessin). Mentre els mirava passar vaig sentir una veu d'home que venia de l'altre costat de la plaça i diverses vegades vaig sentir les paraules caducidad i desaparecida. Els dies anteriors havia llegit algunes notícies sobre la llei uruguaiana que oficialment s'anomena "de la caducidad" (en realitat, Ley de la Caducidad de la Pretensión Punitiva del Estado), però que el poble anomena "de la impunidad" i que va establir una amnistia per a tots els delictes comesos per policies i militars o altres funcionaris durant l'època de la dictadura (1973-1985).

Vaig creuar la carrer i vaig apropar-me a escoltar aquell home que explicava el cas d'una jove argentina que, estant embarassada, va ser segrestada i duta a l'Uruguai on, després de tenir la criatura, va "desaparèixer", i la criatura va ser donada en adopció. El qui parlava era Gabriel Mazzarovich, periodiste, i després he sabut que el document que va llegir divendres a la plaza de la Libertad és la declaració que farà el proper 15 de novembre davant del Tribunal Interamericà dels Drets Humans al qual l'Uruguai ha de fer front per incompliment dels convenis internacionals en matèria de drets humans, a causa de l'esmentada llei de la caducitat/impunitat. (L'audiència davant aquell Tribunal havia de ser el 4 d'octubre, però a causa dels fets del proppassat 29 de setembre a l'Equador, ha estat ajornada fins al novembre.)

Gabriel Mazzarovich, en l'acte "Iguales y Punto"
 (M. Piqueras, Montevideo, 01.10.2010)

Com a periodista, Mazzarovich va fer un treball d'investigació que va fer possible localitzar Macarena Gelman, la filla de la jove argentina assassinada a Uruguai i determinar-ne la identitat mitjançant l'anàlisi del DNA. Ja amb la democràcia restablerta al país, semblava que no es volgués remoure el passat i els mitjans de comunicació oficials no van informar de tot el que va Mazzarovich havia descobert fins que no va ser el mateix president del país qui ho va confirmar en un comunicat oficial.

L'acte de la plaza de la Libertad era una marató de lectura col·lectiva organitzada per diverses organitzacions que demanen que el Parlament uruguaià aprovi una llei interpretativa de la constitució que deixi sense efecte la llei de la impunitat. Entre aquelles organitzacions hi ha "Madres y Familares de Uruguayos Detenidos-Desaparecidos". Hi havia algunes cadires perquè les persones que s'propaven a sentir les lectures poguessin seure i vaig fer-ho. El matí era assolellat, però fred; semblava més un matí d'hivern que de primavera (la primavera va començar quan a nosaltres ens va arribar la tardor). Malgrat el fred, m'hauria quedat fins al final de la marató, però el meu temps a Montevideo s'esgotava. Havia de tornar a l'hotel, on un cotxe em recolliria poca estona més tard per dur-me a l'aeroport.

Vaig tenir temps d'escoltar les lectures que van fer una noia filla d'un desaparegut, algunes dones que havien estat presoneres de la dictadura, una altra familiar d'un pres... Entre les lectures que van fer hi havia un text d'un mestra que va explicar com ho va passar la mainada que tenia el pare, la mare o ambdós a la presó. No acabaven d'entendre què passava i per a ells era un vergonya, un fet que sovint ocultaven perquè els altres nens i nenes de l'escola no es burlessin d'ells o els insultessin.

Abans de marxar vaig saludar algunes de les dones que havien aportat el seu testimoni durant l'estona que vaig ser a la plaça. Vaig dir-los que entenia molt bé el que deien perquè jo vinc d'un país on durant quaranta anys hi va haver un gran silenci ("un silenci antic i molt llarg") sobre la nostra història propera i no tan propera, i els vaig desitjar molta sort.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Raimon

2 comentaris:

Clidice ha dit...

I, en algunes cases, aquell silenci encara es recorda, perquè només hem tirat terra al damunt del passat sense fer-hi les paus. Ara, els altres, els bons, els caídos, ens diuen que cal oblidar. Ells van ser honorats durant quaranta anys, els "dolents" humiliats durant quaranta anys i ara cal oblidar?

La lectora corrent ha dit...

Clídice, recordo un documental dels que va fer TV3 sobre la memòria històrica en què unes dones del grup dels "bons" es lamentaven i deien que això era obrir ferides que ja eren tancades. Em sembla que fins i tot una deia que ella ja havia perdonat!

L'altre dia, a Montevideo, quan una dona llegia aquells records de la mainada que s'avergonyia a escola de tenir el pare o la mare a la presó, vaig recordar que, quan jo era petita, en el col·legi de monges al qual vaig anar uns quants anys --pocs, per sort--, ens parlaven de la "cruzada" i del bé que havia fet Franco a Espanya. Jo estava sempre callada; mai no vaig gosar dir que el meu pare havia estat en el bàndol dels "dolents" i potser si m'ho haguessin preguntat, hauria estat capaç de dir una mentida.