dimecres, 13 d’octubre del 2010

El cargol


Del Bestiari de Josep Carner:
Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.

Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.

I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un "cargol treu banya!"
mig em moro de poruc.

Foto: M. Piqueras (10.10.2010)

3 comentaris:

Martulina Divina ha dit...

No sé com n'hi ha que se'ls poden menjar...a mi em cauen tan bé...que em moriria de pena!!

Pakiba ha dit...

Si que fa pena menjarlos, pero en salseta estan molt bons.

La lectora corrent ha dit...

Doncs, Pandora i Pakiba, encara que sigui políticament incorrecta, a mi també em cauen bé els cargols, però no em fa gens de pena menjar-los. I em fan més pena un pollastre o un porquet, que viuen engabiats tota la seva vida. Els cargols, en canvi viuen en llibertat fins que els capturen per menjar (fins i tot els que són cultivats és com visquessin en llibertat perquè tenen molt d'espai per moure's). A més, tenen una vida sexual, que ja la voldria per a ella una vaca d'aquestes que les inseminen amb una xeringa!