El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 22 d’abril de 2010

A construçao

A construçao és una cançó de Chico Buarque que em va atrapar des de la primera vegada que la vaig sentir. I per diversos motius. La cançó relata l'últim dia de treball d'un operari de la construcció; se'n va a treballar i ja no torna a casa perquè cau al carrer des de l'obra i queda estès al terra, mort. Segurament un accident laboral més, dels molts que es produïen al Brasil en l'època en què Buarque va escriure i compondre la cançó.

Aquesta història és, per a mi, una obra mestra. Per una banda, per la poesia dels seus versos i per la música, suau al principi, amb estridèncias on convé i amb una força al final que s'ajusta al ritme de la narració. És una cançó aparentment senzilla, però segurament molt elaborada. En destacaria també la tècnica en la construcció de la cançó. Els versos originals de la cançó són tots esdrúixols --o proparoxítons, com diuen ara els lingüistes. Al final n'hi ha alguns que no ho són, però procedeixen d'una altra cançó seva; és com una falca que hi posa l'autor. Aquest èmfasi en l'antepenúltima síl·laba dóna als versos una força especial. Buarque va encara més enllà i juga amb les paraules. La mateixa lletra es va repetint amb canvis de lloc d'algunes paraules. No sé si Buarque va fer aquesta transposició de paraules només com un experiment, però a mi em fa l'efecte com si volgués indicar la fatalitat d'aquell home que, faci el que faci, el seu final serà morir esclafat al terra.



La primera versió de la història:

Amou daquela vez como se fosse a última
Beijou sua muller como se fosse a última
E cada filho seu como se fosse o único
E travessou a rua com seu passo tímido

Subiu a construçao como se fosse máquina
Ergueu no patamar quatro paredes sólidas
Tijolo com tijolo num desenho mágico
Seus olhos embotados de cimento e lágrima

Sentou pa descansar como se fosse sábado
Comeu feijão com arroz como se fosse un príncipe
Bebeu e soluçou como se fosse un náufrago
Dançou e gargalhou como se ouvisse música

E tropeçou no céu como se fosse un bébado
E flutuou no ar como se fosse un pássaro
E se acabou no chão feito un pacote flácido
Agonizou no meio do passeio público

Morreu na contramão atrapalhando o tràfego.

No sé si Buarque és el primer que va fer una cançó amb els versos esdrúixols. Per a mi va ser una novetat. Després Serrat va fer també una cançó --A usted--seguint aquesta tècnica, si bé no en tota la seva extensió (A usted que sabe de números / y consta en más de una nómina, / que ya es todo un energúmeno / con una posición sólida...) . Un altre cantat, Javier Krahe, també té una cançó amb els versos esdrúixols, fins i tot amb un títol esdrúixol: Antípodas. És possible que n'hi hagi més, però ho desconec. De tota manera, és difícil que n'hi hagi una altra amb la força d'aquesta Construçao de Buarque.

1 comentari:

Cristina Junyent ha dit...

A construçao també em va atrapar des del primer moment que la vaig sentir. Per la força amb què descriu el cansament de l'home, la fatalitat del seu destí, i la impassibilitat de la gent que veu el que passa, descrita a la darrera tornada. Impressionant.