El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 31 de gener de 2009

"I trii dì della merla"

Merla (Turdus merula), mascle
Avui, 31 de gener, és el darrer dels "tres dies de la merla". "I trii dì della merla" són, segons una llegenda milanesa, els 29, 30 i 31 de gener. Tot ve d'una llegenda que, com sol passar amb aquests relats, té diverses versions. La més difosa és la que explica per què les merles, que originàriament eren blanques (segons la llegenda), es van tornar de color negre.

En l'època en què les merles eren blanques, una família de merles que vivia en el camp, no molt lluny de Milà, en arribar l'hivern va establir-se a la ciutat, en un arbre que creixia en el pati d'una casa de veïns prop de Porta Nuova. La família estava formada per la mare, el pare i la seva niuada, tres petites merles. En aquell ambient ciutadà, els era més fàcil trobar menjar, perquè nens i nenes els deixaven molles de pa a l'ampit de les finestres o en el pati.

A mitjans de gener, els dies s'anaven allargant i el sol començava a escalfar una mica, com si anunciés ja la fi de l'hivern. Gener, però, és un més traïdor. El dia 29 el sol es va amagar, va començar a caure una gran nevada i el fred es va fer intens. La mainada que vivia pels voltants no sortia de casa ni obria les finestres per deixar-hi molles de pa als ocells. El terra era cobert d'una espessa capa de neu que feia impossible veure si a sota hi havia res que es pogués menjar. Els tres petitons piulaven de fam i tenien les ales i les potetes entumides i balbes. El pare va decidir anar-se'n, volar fins el lloc on l'hivern acaba, per buscar menjar per a la família (com es veuen abocades a fer avui dia moltes persones).

La mare merla i els tres petitons no podien suportar més el fred. De la xemeneia de casa més propera sortia fum nit i dia; allà hi havia d'haver escalfor. A l'interior de la xemeneia, la mare merla va trobar una petita cavitat i ella i la seva niuada s'hi van instal·lar. Les parets eren completament ennegrides perquè s'hi acumulava el sutge de la xemeneia, però l'escalfor els ajudava a suportar millor el temps d'espera fins que el pare tornés.

Quan el pare va tornar amb menjar, va buscar la femella i els pollets en el lloc on els havia deixat. De sobte va veure que se li apropava un ocell que semblava de la seva família, però tenia les plomes negres i el bec fosc. Aviat va adonar-se que era la seva companya, la qual va explicar-li que s'havien traslladat a la xemeneia. Tots junts van quedar-se en la nova casa a l'interior de la xemeneia fins que va acabar l'hivern. Després de tantes setmanes en contacte amb el sotge de la xemeneia, el plomatge de les merles va quedar negre per sempre i el bec també va enfosquir-se. Com que el pare va estar menys temps en aquell cau ple de sutge, el seu bec no va arribar a enfosquir i per això els mascles el tenen groc.

Aquesta llegenda dóna una explicació molt bonica del color negre del plomatge de les merles, però m'ha fet pensar que és completament antidarwiniana. És una llegenda totalment lamarckiana, que accepta l'herència dels caracters adquirits. Pel que fa al color, sembla que doni per descomptat que totes les merles són negres, quan no és així: ho són els mascles, però les femelles són brunes, amb uns esquitxos més foscos al davant i la part inferior. D'altra banda, amb el coneixement que avui dia es té de l'efecte cancerigen del sutge, podríem imaginar que aquella família de merles no va tenir una llarga vida. Sento que el pensament racional em faci desmuntar la llegenda. Què hi farem!

Actualització, 30.01.2017
Des que vaig escriure aquesta entrada, he trobat altres versions de la llegenda italiana dels tres dies de la merla. El web italià 3Bmeteo italià d'informació meteorològica en donava dues recentment. Una d'elles és la mateixa que vaig trobar jo el 2009; en l'altra intervé també com a protagonista el mes de gener i la situa en temps antics, quan gener no tenia més que 28 dies.

Segons aquesta llegenda, gener era bromista i una mica envejós, especialment d'una merla que tothom admirava pel seu bec groc i les plomes blanquíssimes. Per fer-li la punyeta, cada vegada que la merla sortia a buscar menjar, gener desencadenava una tempesta de vent i neu. Ella, quan ja n'estava tipa, va anar a preguntar al mes de gener si no podria durar una mica menys. El gener va respondre que no, que el calendari és com és i a ell li havien tocat 28 dies.

L'any següent, la merla, per evitar la malifeta que cada any li feia gener va omplir el niu de menjar, de manera que els 28 dies que durava gener no hagués de sortir a buscar-ne. A més, feia broma a gener tot dient-li: "Enguany estic molt bé, tots els dies calentona i ni un de sol no m'has pogut fer congelar el bec."

Gener es va sentir ferit en el seu orgull i va anar a visitar el seu germà, febrer, que aleshores tenia 31 dies i va demanar-li que n'hi prestés tres, perquè volia donar una lliçó a una merla impertinent i el seu germà va accedir. Aleshores gener va desencadenar una gran tempesta de neu que va durar els tres dies sencers. La pobra merla, que ja havia sortit a buscar menjar, amb el ben tan fort que bufava no va poder tornar al seu niu i va refugiar-se en una xemeneia per tenir una mica d'escalfor. Després d'aquells tres dies, quan la tempestat ja havia passat, va sortir d'aquell refugi per tornar a casa, però les seves ales s'havien tornat negres a causa del fum i el sutge de la xemeneia. Des d'aleshores, el mes de gener té 31 dies i les merles tenen el plomatge negre.

NOTA: un article del Corriere della Sera publicat el 2008 explica un parell de versions d'aquesta llegenda.

Foto de la merla, Sannse, Wikimedia Commons

4 comentaris:

l'oca s. ha dit...

Storia lamarckiana, ma divertente. Tra l'altro, a Milano, i giorni della merla sono arrivati oggi con un po' di ritardo. Niente sole, come ieri, e temperatura più fredda (un po') - baci, s.

Lectora corrent ha dit...

Cara Oca sapiens, da noi è arrivata la pioggia ma non il freddo, e spero che la merla vicino a casa non sia tenuta a traslocare. Saluti cari, m.

l'oca s. ha dit...

qui oggi nevica e ci sono dei merli accanto al camino della pizzeria sotto casa!

Lectora corrent ha dit...

Quindi la leggenda non sembra tanto sbagliata, solo che non tiene in conto che le merle femmine non sono nere.