El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 7 de novembre de 2013

Albert Camus i "Le Livre de Poche"

Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un telegramme de l'asile :  "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.
Així comença L'étranger (L'estrany), novel·la d'Albert Camus, que ocupa el primer lloc dels cent millors llibres del segle XX en una classificació que el 1999 van fer Le Monde i l'FNAC (cal dir que és una classificació esbiaixada, amb una majoria de llibres francesos). Segurament qui l'hagi llegit en recordarà aquestes línies inicials, de la mateixa manera que qui hagi llegit Rebecca, de Dahne du Maurier recorda allò de "Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley".

Sóc d'una generació que es va nodrir de la cultura francesa durant la joventut, especialment pel que fa a la literatura i la música. Avui, que els mitjans commemoren el centenari del naixement d'Albert Camus, hi pensava. I he pensat que era una bona excusa per llegir --o si més no fullejar-- algun llibre de Camus. He tret del seu prestatge L'étranger i La peste, dues obres que vaig llegir fa uns quaranta-cinc o cinquanta anys. Els dos llibres són sengles volums de la mítica editorial Le livre de poche, que enguany ha celebrat el seu cinquantenari. Havia passat hores i hores a la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia, entre aquell bé de déu de llibres de tapa tova --i per tant més econòmics-- que tenien en unes prestatgeries dobles (una darrera l'altre, amb rodes per desplaçar-les), fullejant-los, llegint-ne fragments, comprant-ne algun que altre. (Anys més tard vaig fer el mateix, però en la secció de llibres en anglès, que també estava molt ben assortida.)

En el web de Le livre de poche diu que les vendes dels primers anys eren fluixes i el futur de l'editorial era incert. Però una nova generació de lectors va assegurar-ne la supervivència. Dels 8 milions d'exemplars venuts entre 1957 i 1958 (els semblaven pocs?) van passar a vendre'n 28 el 1969. O sigui, que jo vaig ser molt poc original en la meva predilecció pels llibres d'aquesta editorial; no feia més que seguir una tendència del moment,

Els dos llibres de Camus que conservo tenen el registre de la llibreria: un segell de tinta on diu "Librería Francesa Barcelona" i el número de registre escrit a mà. Les pàgines estan esgrogueïdes i ara se'm faria difícil rellegir La peste, que té un cos de lletra molt petit i una impressió poc nítida. En canvi, en la pausa de mitja tarda, he començat a rellegir L'étranger. Llevat d'aquelles frases inicials, que en gravar-se en la memòria fan recordar el que passa en el primer capítol, poca cosa més recordava de l'argument. Sí que recordava, però, l'actitud displicent, allunyada de tota emoció, del protagonista, Mersault, narrador de la seva pròpia història com si parlés d'una altra persona, com si tot el que passa li fos aliè i no tingués res a a veure amb ell. D'aquí ve el títol, que en la traducció catalana es va mantenir fidel, però en l'edició espanyola van dir-li El extranjero.

Goodle també ha recordat el centenari de Camus dedicant-li un doodle inspirat en un assaig filosòfic de Camus, El mite de Sísif. És un doodle amb animació i, en el centre, hi ha Sísif empenyent la pedra que mai no va poder dur fins al cim de la muntanya, perquè tornava a rodolar cap avall. Possiblement hi hagi moltes persones que passen la vida empenyent la seva pedra cap al cim de la muntanya sense aconseguir mai que hi arribi perquè, abans de fer-ho, els comença a rodolar muntanya avall.


Moltes vegades he dit que he perdut el gust per la novel·la. No és cert, però, En realitat, he perdut el gust per la lectura de novel·les qualssevol. Rellegir avui alguns fragments de L'étranger de Camus, m'han fet retrobar aquell gust perdut.

3 comentaris:

Allau ha dit...

He compartit amb tu aquest text, per molts motius. Un petó, Mercè.

Júlia ha dit...

Diuen que la memòria és el millor crític i aquest és un dels llibres que sempre he recordat. La versió en cinema interpretada per Mastroianni no estava malament, per cert, tot i que és un llibre difícil de 'pel·liculitzar'.

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Allau.

Júlia, no sé si la memòria és el millor crític. De vegades he tornat a llegir llibres o veure pel·lícules que en el seu moment em van agradar i n'he quedat decebuda. Però en el cas del llibre de Camus, que ara he tornat a llegir, potser encara m'ha agradat més ara que quan el vaig llegir per primera vegada.