El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Rosalind Franklin

El 25 de juliol de 1920 va néixer a Notting Hill (Londres), en una família jueva benestant, Rosalind Franklin, una gran científica del segle XX de qui segurament s'ha parlat més després de la seva mort que durant la seva vida. La seva especialitat era la cristal·lografia, i els seus treballs més destacats van permetre comprendre l'estructura molecular de carbons i el grafit, de l'àcid desoxiribonucleic (DNA) i l'àcid ribonucleic (RNA), i d'alguns virus.

El treball més conegut de Franklin va ser el que va dur a terme entre 1951 i 1953 a la Unitat de Biofísica del Consell de Recerca Mèdica, a King's College (Londres) i que va fer possible que James Watson (1928-) i Francis Crick (1916-2004), investigadors de la Universitat de Cambridge, descobrissin l'estructura molecular en forma de doble hèlix del DNA, la molècula portadora de l'herència genètica de la cèl·lula. Juntament amb el seu doctorand Raymond Gosling (1926-), Franklin havia obtingut unes excel·lents fotos de la molècula mitjançant difracció de raigs X, una tècnica que ella dominava com ningú. Però Franklin no va saber interpretar la fotografia. En canvi, quan Watson va veure la famosa foto 51, que no reprodueixo aquí perquè els drets són de la revista Nature, va adonar-se immediatament que es tractava d'una molècula en forma de doble hèlix. Maurice Wilkins, un altre membre de l'equip de recerca en què treballava Franklin, va ensenyar-la a Watson durant una visita que li va fer l'investigador de Cambridge. En el tren de tornada a Cambridge, en un angle del diari que duia, Watson va dibuixar de memòria el model que havia vist en aquella foto i a partir d'aquella imatge van venir altres deduccions sobre l'estructura de la molècula (no eren tres hèlices, com ell i Crick havien suposat, sinó dues; cada cadena era com la imatge de l'altra vista en un mirall invertit; separades, cadascuna servia de motllo per fer una cadena complementària; etc.). Més endavant, Watson va escriure: "En veure aquella imatge, vaig quedar bocabadat i el meu pols es va accelerar."

Rosalind Franklin no treballava a gust en el laboratori de King's College, especialment per l'antipatia que sentia pel seu col·lega Wilkins i quan va publicar-se el treball seu, el de Wilkins, i el de Watson i Crick sobre l'estructura del DNA, ella ja s'havia traslladat a un altre centre, Birkbeck College. El qui havia estat el seu anterior superior, John T. Randall, va escriure-li una carta recordant-li que ella s'havia mostrat d'acord a deixar la línia de recerca sobre el DNA.

En els anys següents, Franklin va estudiar l'estructura de l'RNA, una altra molècula fonamental per a la vida. A més, la seva recerca sobre l'estructura del virus del mosaic del tabac va demostrar que les partícules d'aquest virus eren totes de la mateixa longitud (en contradicció amb el model proposat per un altre investigador, Norman Pirie, que gaudia de gran prestigi).

El 1956, durant d'un viatge als Estats Units que va ser molt fructífer des del punt de vista científic, Franklin va començar a notar els primers símptomes de la malaltia que acabaria amb la seva vida. El setembre van operar-la i van trobar que els seus ovaris tenien sengles tumors de mida considerable. Malgrat l'operació, el càncer ja s'havia instal·lat en el seu cos. Ella, però, va lluitar fins al final, treballant en el laboratori --amb pauses obligades per les seves estades a l'hospital--, fent conferències, assistint a congressos... Poques setmanes abans de morir, a la tauleta de nit a costat del seu llit, a l'hospital, tenia una carta d'invitació per fer una estada de sis mesos a Caracas. Malauradament, no va poder acceptar-la. Va morir el 16 d'abril de 1958.

El 1962, Watson, Crick i Wilkins van rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina per la seva tasca en la descoberta de l'estructura del DNA. S'ha especulat què hauria passat si Franklin no hagués mort, atès que el nombre màxim de persones que comparteixen un premis Nobel és de tres. N'hauria quedat exclosa? Sempre m'ha semblat que aquestes elucubracions no duen a res. Per altra banda, i posats a imaginar, podem pensar que hauria pogut rebre un premi Nobel pel seu treball en virus. O que l'hauria pogut rebre en física, atès que el seu treball era de cristal·lografia.

El 1968, quan James Watson era professor a la Universitat de Harvard, va publicar un llibre autobiogràfic anomenat La doble hèlix. Com que s'esmentaven altres investigadors, alguns dels quals no quedaven massa ben parats, el servei de publicacions d'aquella universitat va enviar un esborrany del llibre a diverses persones per demanar-los el seu consentiment. Crick, Wilkins, Linus Pauling, Max Perutz i un germà de Rosalind Franklin van mostrar-se molt durs --alguns fins i tot molt enfadats-- per la manera com els descrivia a ells i a altres persones, especialment a Franklin. Watson, fent gala de masclisme --hi ha qui ho considera misogínia--, descriu una Rosalind que no correspon amb la realitat.

Anne Sayre, que havia estat amiga personal de Franklin, va escriure'n una biografia (Rosalind Franklin & DNA), segurament per a contrarestar la imatge que Watson va mostrar de la seva amiga. Però va caure en l'extrem oposat, fent una obra que és més aviat una hagiografia. El 2002 per fi es publica una obra realment objectiva sobre aquesta investigadora: Rosalind Franklin. The dark lady of DNA. N'és l'autora Brenda Maddox, escriptora britànica especialitzada en biografies. Maddox ha explicat que va voler presentar Rosalind Franklin com era realment, una dona molt diferent de la imatge que se'n podia extreure del llibre de Watson, però també bastant allunyada de la visió que ens oferia Sayre. Vaig parlar personalment amb Maddox el 2003 i em explicar que havia estat tres anys preparant el llibre. Va entrevistar moltes persones que havien tractat directament Franklin i havia consultat molts arxius. A més, la família Franklin li va deixar examinar totes les cartes que ella havia estat enviant-los al llarg dels anys. El llibre de Maddox em va semblar objectiu, però tampoc puc assegurar-ho que ho sigui al cent per cent. De tota manera, jo també penso que no devia ser l'àngel que ens presenta Sayre ni la dona estirada del llibre de Watson.

Foto Rosalind Franklin: Wikimedia Commons

2 comentaris:

enric ha dit...

Malgrat que sóc d’aquells tan “de lletres” i que, per tant, mentre anava llegint les referències científiques que hi expliques jo feia com si t’anés dient que sí amb el cap, ;) m’ha semblat, aquest, un post molt interessant ja que rere una història d’investigació científca hi ha una claríssima història de rivalitats, rivalitats com hi ha hagut i hi haurà sempre, per a bé o per a mal, en molts àmbits de la vida, però en aquesta història amb l’afegit d’un rerefons sexista.

De ben segur que la senyora Franklin no deuria ser, com molt bé dius al final, un àngel tal com la va pintar la seva biògrafa, però no deixa de ser indignant copsar que se’t menysté per culpa de causes com ara el sexe, el color de la pell, el lloc de naixença, l’edat, el físic..., causes que res tenen a veure amb les aptituds que podem tenir les persones.

El més trist d’aquesta història, però, és saber que una persona, en aquest cas dotada d’un gran talent, se la va endur la mort tan jove.

La lectora corrent ha dit...

El cas és que Watson, en el seu llibre "la doble hèlix", "no deja títere con cabeza", com es diu en castellà. En llegir la descripció que feia de Francis Crick, el seu col.lega en el treball del DNA, vaig pensar que jo d'ell no li hauria tornat a dirigir la paraula.

I la descripció de Rosalind Franklin no correspon gens amb la realitat. Hi ha un factor que és objectiu. Watson diu que ella hauria hagut de preocupar-se més d'arreglar-se (hauria dit el mateix si hagués estat un home?), però hi ha moltes fotografies de Franklin que mostren una dona molt ben vestida, segurament un reflex dels anys que va passar a París desprès d'acabar els estudis. Per altra banda, en parlar d'ella, l'anomena Rosy, però ella no acceptava que ningú la cridés per cap diminutiu.

La biografia més recent, de Maddox, la mostra com una dona d'un caràcter dual, molt amable amb les persones que aprecia, però molt esquerpa amb qui no li cau bé. Tothom està d'acord, però, que va ser una cristal·lògrafa excepcional.

Fa uns 12 o 13 anys vaig conèixer un científic que ja treballava a Cambridge en l'època de la descoberta de Watson i Crick (John Kendrew, va morir un o dos anys després que el conegués) i li vaig preguntar si sabia --o imaginava-- per què Watson va presentar aquella imatge distorsionada de Rosalind Franklin en el seu llibre. Em va dir que ell creia era per gelosia; no gelosia amb connotacions sexuals, sinó perquè ella tenia amistat amb Crick i la seva dona i de vegades sortia amb ells el cap de setmana.

Com diu l'Enric, de rivalitats n'hi ha en tots els àmbits de la vida. I la ciència no se n'escapa. De vegades es fan grans injustícies. Un cas molt més proper a nosaltres és el del paleontòleg Josep Gibert. En vaig escriure en aquest bloc:

http://tinyurl.com/2o2dyl