El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 14 de desembre de 2012

Andreu Alfaro, torsimany de metalls

Fa poques setmanes, en el recital que Raimon va fer al Liceu, va recordar Andreu Alfaro amb la cançó que fa anys li va dedicar: Torsimany de metalls:

Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on han vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.

Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.

Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l'entrellat d'una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.

Del llom del gos la majestat domèstica,
l'angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.

Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.

De ferro vell i de mesura insigne
--germans de crit-- t'he fet aquest poema.
Andreu, amic, torsimany de metalls.



Per què deu  anomenar Raimon a Alfaro "torsimany de metalls"? És possible que ho hagi explicat alguna vegada, però no ho sentit ni llegit. Un 'torsimany' és la persona que fa d'intèrpret entre dues persones que parlen llengües diferents (en castellà en diuen 'trujamán'). Penso que potser l'explicació estigui allà on diu "arribes tu on la paraula es trenca". Potser és perquè Alfaro ens ha parlat a través de la seva escultura, traduint les paraules en formes?

En saber la notícia de la mort d'Andreu Alfaro, m'han vingut a la ment records de l'estona passada en el seu taller-estudi de Rocafort, quan vaig anar a visitar-lo amb un grup reduït de persones el 1995. Aquella nau industrial per fora no es diferenciava res de les altres del polígon, potser magatzems o tallers mecànics. El seu interior, en canvi, em va fascinar, especialment l'estudi, de parets blanquíssimes, amb aquella taula llarguíssima plena d'objectes diversos, de petites maquetes, de dibuixos.....  i la columna al mig de l'estudi, on Alfaro situava les maquetes per poder-ne tenir una visió com la que es té a la realitat, quan se les mira des de terra, i no pas des d'un terrat o des d'un helicòpter, com passa quan es mira una maqueta exposada a una alçada d'un metre del terra. Va ser una sensació com la que m'imagino que deu experimentar un geòleg en descobrir l'interior d'una geoda, aquelles pedres que per fora no es distingeixen d'un roc qualsevol i en obrir-les mostren la bellesa de les seves parets entapissades de cristalls. Però més que el seu estudi, em va fascinar Andreu Alfaro. Si l'admirava com a artista, després d'aquella visita vaig admirar la persona que hi havia al darrere: un home bo, un home afable, un home amb la ment jove, i un home que ha lluitat sempre pel seu país i per la seva cultura.

L'art no té frontres i les obres d'Alfaro són d'abast universal. La seva mort és una gran pèrdua per a tot el món.

Columnes d'Alfaro a la Universitat Autònoma de Barcelona

Actualització 15.12.2012, 00.05
He mirat la repetició del capítol de (S)avis dedicat a Andreu Alfaro, que no havia vist en el seu moment. L'entrevista va ser enregistrada en el seu estudi, que les càmeres mostren molt bé. No sé si la decoració havia canviat des que jo hi vaig anar o si els meus records s'han esvaït amb el temps. Coincideixen el meu record de les parets blanques i el de les finestres que omplen l'estudi de llum natural. Però la taula, que en l'entrevista es veu a la dreta de la pantalla, en la meva memòria estava situada a l'altre costat i paral·lela a les finestres. Segurament jo estava equivocada.

L'entrevista està disponible en els vídeos a la carta de TV3:



Potser us interessarà:
- Andreu Alfaro, un jove de vuitanta anys (aquest bloc, 11.08.2009). Amb motiu del seu vuitantè aniversari.

Foto: M. Piqueras, 2005