diumenge, 16 de desembre del 2012

Mesopotàmia, desconeguda

Carret del tercer mil·lenni aC

Em pensava que el bressol de la nostra civilització era Grècia, però després de veure l'exposició "Abans del diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 aC" que estarà a CaixaForum fins al 24 de febrer, he canviat d'opinió. Ara crec que cal anar més a l'est i més enrere en el temps, fins a la regió de Mesopotàmia.

És cert que els meus llibres d'història de batxillerat en parlaven, de Mesopotàmia i especialment dels sumeris i dels babilonis i de l'escriptura cuneïforme. Però tot això hi ocupava un espai reduït, molt menys del que dedicaven a l'antic Egipte o l'antiga Grècia. I encara que en alguns museus (el Pergamonmuseum, a Berlin; el British Museum a Londres) he vist representacions de la cultura des pobles que van viure a Mesopotàmia, tampoc me n'havia fet una idea com la que ahir vaig treure de la visita a CaixaForum.

Porta d'Ixtar (Pergamonmuseum, Berlin, 2008)

Les ciutats estat, l'escriptura, el càlcul, l'arquitectura, l'urbanisme, els diners i el comerç, la impressió (que feien amb uns segells cilíndrics), el transport amb carros tirats per animals, els jocs de participació, l'elaboració de vi i de cervesa... són ja presents en la cultura d'uns pobles que fa uns cinc-mil anys ja ocupaven la fèrtil regió entre l'Èufrates i el Tigris (el nom de Mesopotàmia significa "terra entre rius").


Em va sorprendre la magnitud d'aquella cultura, i que un monjo de Montserrat hagués viatjat fins a aquelles terres per visitar els escenaris d'històries explicades a la Bíblia. Era Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), que jo primer vaig confondre amb el clergue que té un carrer al districte de Sant Gervasi, a Barcelona. El viatger era monjo i el que va donar nom a un carrer era capellà, el rector Ubach, de la parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, i va viure un segle abans, de 1779 a 1864. En l'exposició de CaixaForum es poden veure algunes pàgines manuscrites del dietari en què Bonaventura Ubach va descriure detalladament el seu viatge.

Recomano l'exposició, però cal anar-hi sense pressa perquè hi ha molt per a veure i llegir. Per sort, hi ha dos espais dels que els museòlegs anomenen chill-out, on poder seure mentre es miren sengles audiovisuals preparats per a l'exposició.

Si quan sortiu d'aquesta exposició encara us queden forces, entreu a la de Piranesi. Jo ho vaig fer, però confesso que aquesta segona mostra vaig visitar-la molt per damunt, excepte la sala amb l'audiovisual de les presons, que és fantàstic; és com endinsar-se en els gravats de Piranesi que tens al voltant.


Potser us interessarà:
- Ressenya: "Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq (1922-1923)", de Xavier Caballé en el seu bloc "Diari d'un llibre vell" (14.01.2010)

Fotos: M. Piqueras