Quan en el programa Àgora, el presentador va referir-se al patrocini rebut d'un país que és una dictadura, el president del Barça va respondre: "Jo no sé si és una dictadura. Jo, lo que sí que li puc dir és que tots els habitants de Qatar són molt feliços... Ja sé que no és possible, però estaria molt bé que la gent hi anés i ho veiés."
Doncs bé, senyor Rosell, jo hi he anat i ho he vist. I Qatar no m'ha semblat, ni de bon tros, el paradís que vostè sembla haver conegut. I si vostè no sap si Qatar és una dictadura, demostra, per una banda, molt poc coneixement del món actual i, per una altra, que el Barça accepta les ofertes de patrocini sense informar-se abans de l'entitat que ofereix aquest patrocini. Vagi en compte, no sigui cas que algun dia els patrocinadors siguin un càrtel colombià o una empresa lligada a la camorra.
Si, en referir-se als habitants de Qatar, el senyor Rossell vol dir els nascuts en aquell país (menys un 30% de la població) i si el masculí l'ha emprat expressament per referir-se només als homes, potser tingui raó. Si més no, els qatarins que jo vaig veure en el congrés, en les recepcions, en restaurants, en el museu, en el centre comercial o passejant pels carrerons del soc (l'únic espai públic que em va sembla autèntic), sí que aparentaven ser feliços o si més no, despreocupats. El país té una gran riquesa, i la gent que pot gaudir d'aquesta riquesa econòmica és possible que oblidi que hi ha uns altres valors, com ara la justícia i la llibertat, que no es compren amb diners. Però, deuen ser tan felices les seves dones? En el Museu d'Art Islàmic, vaig preguntar a la guia com és que, en un país on fa tanta calor (els dies que jo hi vaig ser les temperatures eren superiors als 40 graus), les dones van vestides de negre, un color que absorbeix els raigs solars i dóna encara més calor, mentre que els homes van de color blanc, de cap a peus (no em vaig ficar amb el fet que moltes portin la cara coberta). La noia va fer un somrís com forçat i em va respondre "It's tradition!". O sigui que els feliços del senyor Rossell deuen ser, com a molt, aproximadament la meitat de l'escassa població autòctona que hi ha a Qatar.
En la foto no s'aprecia, però ell camina una mica al davant que elles |
Fantasmes negres en el soc de Doha |
Em costava d'entendre que el president del Barça no sàpiga que Qatar és una dictadura, que no permet l'existència de partits polítics, i que es cregui que tots els habitants d'aquell país són feliços. Però avui he sentit unes declaracions de Pep Guardiola que encara em costen més d'entendre. Per una banda diu que li sembla una fantàstica idea que la Junta directiva sotmeti a l'Assemblea el fet del patrocini per part de la Fundació Qatar. Afegeix que ell preferiria "neta" la samarreta, però ja se sap "els temps són els temps". A continuació parla de manera elogiosa d'aquell país, on va viure dos anys amb la seva família i el van tractar molt bé i va fer-hi amistats que encara manté. M'agradaria saber si Guardiola creu que l'haurien tractat de la mateixa manera si en comptes d'anar-hi com a futbolista --o entrenador no sé-- hi hagués anat a de fer de manobre en la indústria de la construcció; i si a més, en comptes de ser català --europeu-- hagués estat pakistanès o filipí. Doncs si no ho sap, li recomano que miri el programa Salvados que Jordi Evole va dedicar recentment a Qatar o que llegeixi els informes d'algunes ONG sobre aquell país i els drets humans.
Guardiola ha dit que Qatar té particularitats i tradicions mil·lenàries religioses i culturals, amb costums que potser ens costa d'entendre,com a ells els costa d'entendre alguns costums nostres. Creu que és el país musulmà més obert al món occidental i que cal donar-los el seu temps per a la implantació de la democràcia. I jo em pregunto: tan difícil és deixar que el poble decideixi com i per qui vol ser governat? O caldrà potser una plaça Tahrir a Doha per tal que aquest moment arribi?
L'actual emir de Qatar, el xeic Hamad ibn Khalifah Al Thani --casat amb tres dones-- va aprofitar que el seu pare era de vacances a Suïssa per derrocar-lo i autoproclamar-se nou emir del país. És cert que és una dictadura més suau --o menys severa-- que la de l'Iran, però els partits polítics hi són prohibits la jurisprudència del país combina les lleis civils amb alguns aspectes de la xària, la llei canònica de l'islam que regula les activitats públiques i privades.
En el congrés de periodisme científic que em va dur a Qatar, els representants de la Fundació Qatar i altres qatarins es congratulaven que països com ara Tunísia i Egipte estiguessin fent la transició cap a la democràcia. I parlaven com si ells gaudissin d'un regim democràtic. D'això se'n diu veure la brossa en els ulls dels altres i no veure la biga en el propi.
A mi no m'interessa el futbol, però el Barça em desperta simpatia pel reconeixement que ha aconseguit per a la ciutat i per a Catalunya per tot el món. I em sap greu veure que tot i que "els temps són els temps", com diu Guardiola, es ven per un plat de llenties. O potser no és un plat de llenties, sinó una llagosta del golf Pèrsic, que diuen que són molt bones.
Potser us interessarà:
- Un arbre de tres branques, lligam entre el Barça i el periodisme científic. (aquest bloc, 05.07.2011). Un ginjoler és el símbol de la Fundació Qatar, que patrocina el Barça i va patrocinar també un congrés mundial de periodisme científic.
- El Barça a Qatar (aquest bloc, 01.07.2011). Presència del barça a Qatar un restaurant de menjar ràpid feia regals relacionats amb el Barça.
- Qatar i els recursos naturals (aquest bloc, 27.06.2011). Si més no, tenen visió de futur. Saben que el petroli i el gas natural no són recursos renovables i pensen en solucions per quan això passi.
- Qatar i la ciència (aquest bloc, 26.06.2011). La meva primera impressió de Qatar.
5 comentaris:
estem d'acord, estem d'acord, un burka ens acompanya !
blaugrana al vent, un crit valent, tenim un nom, ho sap tothom, pasta, pasta, paaaaasta !
Ja ho diuen... Els diners criden als diners...
..."és que tots els habitants de Qatar són molt feliços..." .Penoso ¡¡¡
No m'agrada gens el patrocinador, però m'estimo el Barça per sobre de totes les coses. Dit això, d'acord amb tu amb tot el que dius, interessantíssim.
Jordi, Fra Miquel, Miquel, Carina, gràcies pels vostres comentaris. Jo no sóc futbolera, però em sap greu que un equip del prestigi del Barça es vengui als diners d'aquesta fundació. Passant de "Unicef" a "Qatar Foundation" potser haurà guanyat en diners, però ha perdut en moltes altra coses.
Publica un comentari a l'entrada