Des que vaig escriure els meus comentaris sobre el darrer film d'Almodóvar, he sentit i llegit opinions molt diverses sobre aquesta pel·lícula. Vaig llegir la crítica del bloc "Reflexions d'un arqueòleg glamurós", el qual vaticina que La piel que habito "serà recordada com una de les seves [d'Almodóvar] millors pel·lícules, sense lloc a dubte" i la qualifica de "magnànima obra d'art". Afirma l'"arqueòleg" que la causa de la ressenya negativa del film que va escriure Carlos Boyero, crític de cinema de El País, es "una mania persecutòria envers Pedro [Almodóvar]" per part de l'esmentat crític.
El 7 de setembre, a La Vanguardia, en la crítica de TV, Sergi Pàmies comentava que havia vist una entrevista a Antonio Banderas i deia: El actor, que és lo mejor de La piel que habito, intenta defender, con una convicción desesperada, un argumento que parece una parodia del mundo almodovariano, en plan Palomitas, y que podría haberse titulado El repelente niño Vicente." Veig que no sóc l'única que troba que la història no val res.
En el bloc de l'"arqueòleg", algú a qui el film ha agradat ha deixat un enllaç a una crítica --que el comunicant qualifica de "sesuda"-- que a mi m'ha recordat les que escriuen alguns crítics de pintura i de música, amb una terminologia potser comprensible per a gent "entesa", però no per a un públic "profà". Expressions o frases com ara "herramientas hermeneúticas", "elaboradas conjugaciones de ficciones en el seno del universo diegético se alambican mediante una frecuente myse en abyme...", "su arte está sometido a un cambio exotérmico tendente a la condensación y la depuración", "su humor ha sido rebajado para no romper la organicidad de la atmósfera creada...", "la cenital alusión cinéfila..." em deixen bocabadada. Penso que, si els nous crítics escriuen d'aquesta manera, potser caldrà un manual per interpretar les seves crítiques. Per més que alambico aquesta ressenya, l'únic canvi exotèrmic que puc recordar del dia que vaig veure el film és el que va experimentar el meu cos per causa de l'aire condicionat de la sala
Com a resum de la meva opinió diria que, com a director, Almodóvar m'ha semblat genial un cop més; com a guionista, en canvi, m'ha decebut.
8 comentaris:
Això és ben bé allò que en diuen 'el llenguatge dels bruixots'.
L'errada en que cauen moltes persones -en aquest cas Almodóvar però podríem trobar molts exemples- és pensar que quan són molt bones en alguna cosa poden ser bones en tot i sempre.
Bon dia! Jo també vaig anar a veure la pel·lícula aquí a Nancy, i la veritat és que em va agradar. Més que res, em va pertorbar una mica, i em va fer pensar fins on pot arribar la bogeria humana, en les persones que semblen totalment normals i corrents i amaguen secrets, en el bé i en el mal, i en el grau de supervivència que tenen alguns. Fins i tot em va provocar fàstic o angúnia durant algunes escenes, diguem-ne, sexualment violentes, i vaig trobar d'una bellesa molt gran la cara de la noia i, com no, la seva pell. A veure, no és la peli més bona del món, ni tampoc la millor que he vist, però em va agradar veure-la, si bé és cert que, si ho pares a pensar, l'argument és una mica pobre.
Júlia, quan llegeixo textos com el d'aquesta ressenya, sempre em queda el dubte si qui ho ha escrit parla habitualment així o ho ha escrit intencionadament amb un llenguatge incomprensible perquè això fa més culte. I sí, de vegades sembla que quan algú és un geni en la seva especialitat ho ha de ser en moltes altres. Hi ha científics premiats amb el Nobel que de vegades han dit bajanades sobre matèries molt allunyades de la seva recerca; sempre hi ha qui s'ho creu perquè pensa que, pel fet de ser un Nobel, aquella persona és infal·lible.
Anna, a mi, com a producte visual, em va agradar molt i no només la cara de la noia, sinó alguns altres primers plans, que vaig trobar també d'una gran bellesa. Quant a l'argument, fins i tot admetent que pugui agradar, vaig trobar que el seu desenvolupament tenia punts bastant febles. Però, com he dit en algun altre lloc, potser sóc molt racional i voldria trobar una explicació lògica a algunes coses que no cal explicar-se.
Sí, suposo que és això, un producte artístic.
Per cert, el títol del post, no seria "tornem-hi" i no "torne-m'hi"? A no ser que vulguis fer un joc de paraules que no trobo...
Anna, gràcies per avisar-me de l'errada. Són aquelles coses que les pots veure un munt de vegades i no adonar-te'n. Quan he llegit el teu comentar-hi i he vist el títol que jo havia escrit m'ha fet un mal als ulls! Ja està corregit.
Errare humanum est! Anit vaig escriure "comentar-hi" en comptes de "comentari". Dec tenir fam de pronoms febles.
Publica un comentari a l'entrada