El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 2 de setembre de 2011

Antoni Prevosti, la genètica de poblacions i la mallerenga carbonera

M'ha arribat la notícia de la mort del professor Antoni Prevosti, que va ser el primer catedràtic de Genètica de la Universitat de Barcelona (i de tot Espanya). Vaig tenir la sort d'estudiar biologia en una època en què la Universitat de Barcelona comptava amb professors excel·lents (Prevosti, Margalef, Bolós, Caballero...). Hi havia estudiants d'altres districtes universitaris que venien expressament a Barcelona pr poder estudiar amb aquells professors. Els dos que van deixar un millor record en mi van ser Margalef i Prevosti, Molt diferents, tant en la manera d'ensenyar, com en el caràcter, però ambdós grans científics.

Quan he sabut que havia mort Prevosti, he anat a regirar els calaixos on conservo els apunts d'aquells anys d'universitat. En un moment han passat per la meva ment molts records. La genètica em va fascinar ja abans de començar a estudiar biologia (potser perquè la genètica molecular, si és que existia, no havia arribat encara a les aules) i amb Prevosti vaig trobar-la encara més interessant. Recordo les seves classes, en aquella aula al terrat de la Facultat de Ciències (en l'edifici de la plaça Universitat). A les nou del matí l'any que vaig fer genètica (assignatura obligatòria) i a les vuit el curs següent, que vaig triar evolució i genètica de poblacions com a assignatura optativa. Era una bona manera de començar el dia.

Dels meus apunts del curs d'evolució, copio aquest esquema:


És un esquema de la distribució de diverses espècies de mallerengues. Aquesta mena de núvol més gran correspon a la mallerenga carbonera (Parus major), que es troba per gairebé tot Europa i per Sibèria. Una altra espècie (Parus cinereus) viu sobretot en la zona de l'Índia i, pel nord, s'estén fins a la vall del riu Amur, a Sibèria, on conviu amb la mallerenga carbonera. Una tercera espècie (Parus minor) es troba sobretot en el sud de la Xina, però s'estén cap al nord i també entra en contacte amb la mallerenga carbonera. En aquest mapa, extret de la Wikipèdia, es pot observar millor:



La mallerenga carbonera és la més gran de les mallerengues i s'identifica fàcilment per la "corbata" que lluu: una franja negra que baixa des del bec i destaca sobre el plomatge groc del ventre i la panxa. A la guia Ocells de Barcelona, llegeixo:
Mallerenga carbonera (Parus major)
És molt distret observar una mallerenga en un arbre cercant ous i larves d'insectes pels borrons, les fulles, penjant-se cap per avall, eixerida i am  nervi, movent-se activament d'una branqueta a una altra, emetent sovint reclams aguts, 'tit-tit-tit'... a la tardor i l'hivern solen anar en petits grupets, de vegades amb altres mallerengues, patrullant pels arbres i arbustos cercant insectes, emetent suaus reclams de contacte.
El 1970, Prevosti explicava que en alguns llocs s'han observat clines, és a dir, variacions graduals entre algunes característiques morfològiques i genètiques que poden acabar en una altra espècie. Per exemple, en l'esquema hi ha dues clines: una que connecta l'espècie Parus minor amb Parus cinereus i una altra que connecta aquesta darrera amb Parus major. La interpretació d'aquesta distribució s'explicava per una glaciació. Possiblement abans de la darrera glaciació hi havia una sola espècie, amb una superfície molt estesa per Europa i Àsia. Amb la glaciació, l'ocell devia refugiar-se en terres del sud dels dels continents: en el sud d'Europa, a l'Índia i al sud de la Xina. Quan les condicions climàtiques del planeta van variar i la temperatura va augmentar de nou, les poblacions de mallerengues van tornar a avançar cap al nord. Mentrestant, però, segurament es van anar diferenciant les unes de les altres.

La població que s'havia refugiat al sud d'Europa va expandir-se molt més, cap al nord i també cap a l'est, a Sibèria, que és on en alguns punts entra en contacte amb les altres dues poblacions. El contacte d'aquestes poblacions pel sud origina les clines; la diferència encara no seria tan gran que impedís que es creuessin. En canvi, el contacte pel nord (les dues puntes en el meu esquema i els extrems de la zona grisa i blava en el mapa de la Wikipèdia) és molt més tardà. El 1970 es pensava que les diverses poblacions eren races d'una única espècie, que s'havien anat diferenciant en estar tant de temps separades. De fet, es posava com a exemple d'una anella de races (círculo de razas, en els meus apunt que eren, com les classes, en castellà). Un treball publicat el 2005, descriu un estudi de les tres poblacions combinant marcadors moleculars (citocrom b; una proteïna que intervé en reaccions fonamentals de la cèl·lula), anàlisis bioacústiques i de caràcterístiques morfològiques. i es va concloure que Parus major, Parus minor i Parus cinereus són tres espècies diferents

La mallerenga és un ocell molt estès a Europa i molt simpàtic. A més, com es pot veure en aquest vídeo, molt amable, que comparteix el seu menjar:



Segons llegeixo a la meva vella i rebregada Guía de campo de las aves de España y demás países de Europa (familiarment "el Peterson"), la veu de la mallerenga carbonera (carbonero común, en castellà) és molt variada:
Un "tsinc-tsinc" como de pinzón, un "tcher-tcher", como de Carbonero palustre, un "tsitsitsi", como de Herrerillo Común, etc. El canto se compone de dos o tres sonoras sílabas, generalmente del tipo "tsitsipe-tsitsipe", etc., bastante variable, a veces con imitaciones.
Aquí podem sentir diverses veus de la mallerenga carbonera:



Quan vaig estudiar biologia la genètica era molt més humana; quan Prevosti ens parlava de la mallerenga carbonera, dels gavians, de la granota comuna o de l'estramoni, sabíem a què es referia. Avui dia, amb les tècniques moleculars i amb l'especialització de la carrera, que comença ben aviat, un/a estudiant pot acabar els estudis i conèixer animals, plantes, fongs, etc. només a través de marcadors moleculars.

A banda de les classes de genètica i evolució, molt amenes i interessants, recordo que Prevosti, en temps de convulsió a la Universitat, ens havia parlat d'aspectes socials de la ciència i la recerca. Per exemple, de la incomprensió de la societat sobre el tipus de recerca que ell feia (era un expert en Drosophila, la mosca del vinagre que ha estat un model per a molts estudis de genètica). Deia que fins i tot alguns parents seus li feien bromes i els semblava poc seriós que es dediqués a estudiar una mosqueta. Quan hi havia estudiants que demanaven que les càtedres no fossin vitalícies, ell deia que quan una persona fa unes oposicions per ser funcionari en qualsevol administració o quan entra a treballar en una empresa privada, si sabés que potser al cap de pocs anys l'han de fer fora potser s'ho rumiaria.

Quan la Universitat va estar tancada bastant de temps (gairebé dos mesos) per motius polítics, Prevosti ens va fer classe en una escola de monges de Sarrià que també tenia residència d'estudiants, en la qual s'allotjaven tres o quatre companyes meves de curs. Era arriscat, però va accedir a fer-ho per tal que poguéssim avançar en l'assignatura. No sé com s'ho van fer les meves companyes per convèncer les monges, perquè per a elles també era arriscat. Després de tants anys, els meus records són una mica boirosos, però em sembla recordar que no les podíem anomenar "classes" sinó "seminaris" .

A poc a poc vaig perdent els meus referents de l'època d'estudiant. Això --i altres coses-- em fan adonar del pas del temps. I que, com diu Raimon, sóc ja en una època de la vida "[a]mb més records que projectes, / amb més passat que futur, / amb un present prim, com sempre, / amb una vida que fuig."

Potser us interessarà:
- Libertas perfundet omnia luce (aquest bloc, 12.12.2008) Sobre el lema de la Universitat de Barcelona, la meva alma mater.
- Ocells de Barcelona (aquest bloc, 31.08.2008)

12 comentaris:

Marta ha dit...

Mercè! Llegeixo el teu interessant apunt i veig que parles també de la "Drosophila". La meva filla es va doctorar l'any passat i la seva tesi la va fer treballant amb l'embrió d'aquesta mosqueta. T'envio un enllaç del meu bloc de quan ho vaig comentar. M'ha fet gràcia fer-t'ho saber. Una abraçada

http://todoreh.blogspot.com/search/label/Tesi%20doctoral

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És molt plaent de recordar aquells mestres nostres que van ser-ho de mestres.
Tot i que he comès la injustícia d'oblidar el seu nom, llegint el post he recordat una vegada més el mestre de biologia de "preu", sempre fent interessant la matèria per als alumnes. Una vegada, va tapar una fotografia amb un cartró retallat, de manera que només és veien els ulls. Després de demanar-nos de quina raça era aquell home i que cadascú digués la seva i perquè, va retirar el cartró i va aparèixer la cara d'un orangutà.
Trencant el nostre silenci estupefacte va dir: "avui parlarem d'evolució".

eliadelom ha dit...

Una gran pèrdua. També el vaig tenir de professor i comparteixo amb tu l'opinió que va ser un professor excel·lent, apassionat en les seves classes i amb sentit de l'humor. En recordo una anècdota; havia mort un reconegut científic genetista (no recordo el nom) en un tràgic accident: el primer dia de vacances, amb la baca del cotxe ben carregada, va perdre algun objecte i va tenir la mala idea de fer marxa enrere per l'autopista. La reflexió que ens va fer Prevosti era que ser catedràtic de genètica no era cap garantia de ser espavilat en altres situacions de la vida.
Una abraçada, Mercè.
Èlia

Lectora corrent ha dit...

Marta, /Drosophila/ segueix essent un organisme dels que s'anomenen "models" en biologia, per estudiar funcions biològiques. En el comiat de Prevosti, un dels capellans oficiants, que era un nét seu, ha esmentat les drosofil·les i ha dit que la família l'havia acompanyat en molts viatges a la cerca de mosquetes i que no fa molt, regirant en un calaix de casa de l'avi, encara va sortir un potet que en tenia algunes.

Lectora corrent ha dit...

Xiruquero, molt original, la manera de començar la classe de biologia, el teu professor! Segur que no deus ser l'únic alumne seu que ho recorda. I segur que us va fer pensar que l'espècie humana no és tan "única" com creiem. Si en comptes de comparar els ulls, comparéssim el DNA, la semblança seria molt més gran.

Lectora corrent ha dit...

Èlia, veig que tu també vas ser afortunada de gaudir de les classes de Prevosti. La imatge que conservo de les seves classes és de veure'l escriure amb una mà que se subjectava i acompanyava amb l'altra per algun problema de motricitat que tenia. Però no parava i omplia la pissarra amb esquemes, fòrmules, noms...

I la seva bonhomia; no recordo haver-lo vist mai enfadat. Gràcies per compartir l'anècdota.

Fina ha dit...

Ostres...ara ell.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Lectora, he trigat molts anys a adonar-me'n d'un error fonamental: aleshores ens vam fixar en els ulls, però el que ens va trasbalsar realment va ser la mirada.

Lectora corrent ha dit...

Fina, el vas conèixer?

Xiruquero, m'agrada molt aquest observació teva. De vegades no és allò que veiem el que ens afecta, sinó allò que representa el que veiem.

Fina ha dit...

De vista, perquè les aules de la facultat eren grans però tan plenes de gent que volia fer fonamentals i genètica amb ell? que... de vista!. :-)

José Luis GALLEGO ha dit...

Gràcies per aquest meravellós article Mercè !!!

Lectora corrent ha dit...

Gràcies, José Luis. M'alegro que t'hagi agradat.