Avui he assistit a una sessió del Congrés de Periodisme Científic (WCSJ2011) que es deia "Connexió entre energia, aigua i aliments: la ciència de l'optimització i la sostenibilitat". Diversos ponent han presentat la seva visió dels greus problemes que es presenten a la humanitat en les properes dècades i de com cal posar-se a treballar per poder solucionar-los.
Primer s'ha passat el vídeo Food For Life (Aliment per a la vida). Són tres minuts que a l'inici presenten unes imatges colpidores --esfereïdores en algun cas-- dels efectes de la fam en el món i acaben amb unes altres més esperançadores, que ens diuen --en la veu de David Attenborugh-- que el destí és a les nostres mans.
Si avui dia Qatar pot resoldre la manca de molts productes bàsics és perquè el país és molt ric i té diners per comprar fora allò que necessita. Segons han dit, el 90 per cent dels aliments són importats. I malgrat que sigui un desert, és el país del món on el consum d'aigua per habitant és més gran. Aigua que també s'ha d'importar o s'ha d'agafar del mar i extreure'n la sal abans de la seva distribució. El transport dels aliments i de l'aigua i el procés de dessalinització consumeixen molta energia, com també en consumeix la producció d'aliments. A Qatar no hi ha aigua, però en molts països on sí que n'hi ha no en poden disposar perquè no és aprofitable des del punt de vista sanitari. Amb els aliments passa el mateix: hi ha països que produeixen molts aliment però no són seus, sinó d'empreses estrangeres.
Qatar ha d'aprofitar l'època de resplendor econòmica que viu ara per trobar una solució a llarg termini i sostenible per a la manca d'aliments que pateix. El país està invertint en recerca en molts fronts i els resultats de la seva recerca podran ser aprofitats també per altres països amb problemes semblants. Però cal que en altres països el govern se sensibilitzi com ho ha fet de Qatar. Per altra banda l'educació dels camperols també pot fer-hi molt, s'ha de procurar que s'adaptin a les noves tecnologies i que les apliquin en els seus cultius per tal d'estalviar aigua i energia.
Com a resum, els quatre fronts per on cal actuar de cara a les necessitats futures de Qatar són: a) les energies renovables; b) la dessalinització i el control de l'aigua; c) la producció agrícola, i d) el processat dels aliments.
Han comentat que alguns països en vies de desenvolupament en què el govern ha invertit en educació i recerca la situació econòmica està canviant. En són exemples la Xina, l'Índia, Brasil, Xile i Veneçuela. Però és perquè els governs han vist la necessitat de fer-ho. Abans s'havia parlat de transferir a altres països el coneixement que pugui generar la recerca feta a Qatar, però caldria transferir també l'esperit que hi ha al darrere i animar la ciutadania i els mitjans a participar en el canvi.
Són paraules plenes d'esperança però crec que podrien ja posar fil a l'agulla per millorar moltes coses del país. Em pensava que Líbia era el país més insostenible que conec, però crec que Qatar el guanya. En un país on no hi ha més aigua que la del mar, no s'entén que plantin gespa per tants llocs. És cert que posen sistemes de rec per degoteig, però tot i així em sembla una disbauxa. Com ho és l'enorme despesa en aire condicionat. Quan dissabte vaig entrar per primera vegada a la meva habitació de l'hotel, semblava que entrés en una nevera: el termòstat marcava 16 graus! (la temperatura a l'exterior era de 40ºC). I a més, el ventilador estava en marxa. Vaig pujar el termòstat fins a 25-26 graus i així l'he deixat tots els dies. Dins dels edificis de La Ciutat de l'Educació en què se celebra el congrés, he d'anar amb màniga llarga i fins i tot em tapo amb un xal. De tant en tant sento la necessitat de sortir fora i sentir sobre la pell l'aire sec i calent del desert. I notar com, amb aquella escalfor (dilluns, la temperatura màxima ha estat de 44 graus) desapareix el dolor de les meves articulacions. I per tot arreu hi ha cotxes, el trànsit és molt intens. En canvi, els carrers són deserts de persones; no sé on fa vida la gent, però no sembla que sigui pel carrer.
Una altra enorme despesa d'energia que potser no es nota tant, és la de paper. En aquesta sessió que es parlava del creixement sostenible i l'estalvi energètic que s'ha d'aconseguir, havien deixat a cada seient un dossier de paper que en bona part anirà llençat (ja n'he vist a les papereres del Congrés). A més, no és un paper qualsevol, sinó ben gruixut i de qualitat. També hi havia un DVD amb el vídeo de Food for Life. Si és possible veure'l per Internet, perquè no es limiten a donar l'adreça on trobar-lo? I els materials per construir els edificis on se celebra el Congrés? M'agradaria saber d'on han dut el marbre, la pissarra i altres roques que estan representades en les diverses facultats i centres de recerca.
Potser us interessarà:
- Qatar National Food Security Programme.
2 comentaris:
És curiós que es faci un congrés d'aquestes característiques en un país que fa una despesa tant gran de recursos.
Esperem que les investigacions que estan realitzant facin canviar la dinàmica de consum d'aquest i tots els paisos del primer món.
No hi ha dret que hi hagi tanta diferència entre uns i altres. Entre rics i pobres...
Salut Mercè
petó
Fra Miquel, el Congrés és de periodisme científic. En aquests congressos s'aprofita perquè els assistents coneguin què es fa en recerca en el país on se celebra la trobada. És impressionant el que estan fent aquí, a la "Ciutat de l'Educació", que és com anomenen aquest campus on hi ha diverses universitats i centres de recerca i on estan encara construint-ne més. I estan portant investigadors de tot el món, als quals suposo que deuen pagar molt bé perquè viure aquí, especialment a l'estiu, deu ser difícil. No sé, però, d'on trauran els estudiants, perquè Qatar és un país petit i no sé si deu tenir tant de jovent com per omplir aquelles aules i laboratoris. Potser també els aniran a buscar fora,
Publica un comentari a l'entrada