El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 30 de setembre de 2011

Els IgNobel i la "procrastinació estructurada"

Fa algunes setmanes, confessava en aquest bloc la meva tendència a la "procrastinació" (a partir d'ara, li trauré les cometes, tot i que sigui una paraula que no es troba en el diccionari normatiu català). Doncs bé, en llegir els premis IgNobel que es van concedir anit he vist quer la procrastinació n'és protagonista d'un.

Els IgNobel són els premis Nobel alternatius, de broma; el seu lema és "primer et fan riure; després, pensar". Es basen en treballs publicats en revistes científiques (entenent "ciència" en el sentit més ampli, no únicament les ciències experimentals) i no sempre són d'actualitat. L'any passat, per exemple, n'hi havia un sobre el perill que els microbiòlegs duguin barba, que estava basat en un article de 1967.

John Perry
L'IgNobel de Literatura d'enguany ha estat concedit a John Perry, professor emèrit de filosofia de la Universitat de Stanford per la seva teoria de la procrastinació estructurada que diu que, per ser una persona triomfadora, cal treballar sempre en alguna cosa important, fent-la servir com un mitjà per evitar fer alguna altra cosa que encara sigui més important. El premiat, va publicar per primera vegada aquesta teoria el 1996, a la revista Chronicle of Higher Education. Es pot llegir també en el web de l'autor, en un article titulat Structured Procrastination. Per poc anglès que s'entengui, en recomano la lectura. Jo m'he sentit molt identificada amb la seva definició de la persona procrastinadora, sobretot quan explica que procrastinar no vol dir --com molta gent creu-- no fer absolutament res, sinó al contrari: la persona procrastinadora sempre està fent alguna cosa perquè és l'única manera de deixar per a un altre moment allò que realment hauria de fer.

La procrastinació sol considerar-se un defecte de la personalitat. Tanmateix, Perry li dóna la volta per convertir-lo en una acció positiva i és això el que ell anomena procrastinació estructurada. Diu que cal ordenar per importància les tasques que tenim en ment, posant en primer lloc les que aparentment són més importants i urgents. Però segurament que en la llista, en un lloc inferior, hi ha tasques que també val la pena de fer. Realitzar aquestes tasques menys importants és una manera de no fer les que hi ha a la part superior de la llista, però al mateix temps s'està fent una cosa útil i la persona procrastinadora fins i tot acaba per ser considerada molt treballadora.

Perry desaconsella el que moltes persones procrastinadores fan quan volen corregir-se: minimitzar els seus compromisos, suposant que, si tenen poques coses per a fer, deixaren el mal costum de procrastinar i compliran els compromisos contrets. Creu Perry que això és contrari a la naturalesa del procrastrinador i que destrueix la seva principal  font de motivació que és tenir moltes coses per fer al mateix temps. Com a procrastinadora empedreïda, puc assegurar que té tota la raó, si més no en el meu cas és així. Sempre tinc llistes amb les coses per fer i, si en algun moment la llista és molt curta, m'angoixo i treballo menys que mai en comptes d'estar satisfeta pensant que podré fer-ho tot i en el termini previst.

Clar que hi pot haver un problema amb les tasques que estan situades a la part superior de la llista. Però no continuaré explicant com ho soluciona Perry, perquè ja he procrastinat prou escrivint aquesta entrada del bloc quan tinc altres coses més importants per fer.

Per cert, segons s'indica en el peu d'aquella pàgina, el web ha estat dissenyat per la seva neta, la qual va fer el web com a excusa per no fer un treball més feixuc per a una prova de literatura.

Potser us interessarà:
- Sóc una "procrastinadora" empedreïda (aquest bloc, 09.09.2011)
- Els Nobels de broma (10.10.2010)

Foto:  John Perry, del seu web

6 comentaris:

Miquel ha dit...

Interesante. Le agradezco su manera de explicar. Hay elementos que me son poco digeribles, y me hace falta la persona que me eduque. Gracias. Miquel

Alegria De La Huerta ha dit...

Aquí una altra del club. Sí, contra tot pronòstic com més feina més productius som.

Coralet ha dit...

jo també... però el que aconseguisc mai em sembla productiu :( serà que trie coses massa poc importants?
i al mateix temps es pot ser procrastinadora i dispersa? no és això ja massa?

Lectora corrent ha dit...

Com més va, més gent procrastinadora conec. Serà que allò que és normal és procrastinar? Coralet, sí que és pot ser procrastinadora i dispersa; t'ho puc assegurar.

Júlia ha dit...

Molt interessant, crec que sí que en són -en som- molts i moltes.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, fa anys un professor d'una universitat nord-americana que tenia un càrrec de gestió dins la universitat em va dir que, quan necessitava que algú li fes una tasca, ho demanava només a persones que ell sabia que sempre estan ocupades. Segurament no ho farien en el termini que ell els fixava (per compensar-ho, els deia que ho necessitava abans del que calia en realitat), però estava segur que ho farien bé. El que deu ser horrible és ser una persona procrastinadora i, a més, fer les coses malament.