El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 28 d’agost de 2011

El tigre de Giorgio Celli

Els gats han estat els meus mestres d'etologia: Mestres sense paraules però amb gestos transparents; i jo, a poc a poc, he esdevingut un admirador i un còmplice d'ells.
Giorgio Celli (1935-2011)
Giorgio Celli va ser una persona de les que ara en diuen polièdriques i abans en deien polifacètiques. En realitat, era un humanista, un home de molts sabers per al qual les dues cultures (ciències i lletres) no existien perquè per a ell eren una de sola.

Entomòleg, etòleg i ecòleg, Celli va ser professor de la Universitat de Bolonya, on va dirigir l'Institut d'entomologia Guido Grandi. Però no es va limitar a la seva tasca docent i de recerca; a Itàlia era molt conegut per la seva tasca de divulgació, a través de llibres, i especialment a través de la televisió, amb programes sobre els animals i l'ambient, com ara "Nel regno degli animali". La seva obra escrita és notable: assaig, poesia, teatre, novel·les. En el vessant de la narrativa, cal destacar les seves obres de novel·la negra (que, ves per on, en italià es "groga": un giallo, en diuen), que Celli deia que escrivia per afició i en les quals sempre hi sortia algun gat, el seu animal més estimat.

Celli va ser un home tan polèmic com conegut. Va lluitar per la limitació de l'ús de plaguicides, per la defensa de la lluita biològica de les plagues del camp, per la defensa dels insectes útils. Estava descontent amb molts coses, però non es limitava a criticar i era contradictori: criticava la política italiana, però va ser eurodiputat amb els Verds i era regidor, també pels Verds, a l'Ajuntament de Bolonya; parlava malament de la universitat, però se sentia orgullós de ser professor emèrit de la Universitat de Bolonya.

Quan el juliol de 2002 vaig anar uns dies a Bolonya, Imma Rúbies, biòloga catalana i professora, com Celli, de la Facoltà di Agraria de la Universitat de Bolonya, me l'havia de presentar. Malauradament, Celli va posar-se malalt --crec que va ser el mateix dia que vaig arribar a Bolonya-- i van haver d'internar-lo a l'hospital. No el vaig poder conèixer personalment en aquella ocasió i no hi haurà cap més oportunitat per fer-ho. Crec que va ser arran d'aquella indisposició que van començar els seus problemes greus de salut. Segons vaig llegir en alguns diaris, els últims anys estava sotmès a diàlisi. El maig d'enguany va ser internat perquè li fessin un bypass. Segons la Wikipèdia italiana, com a conseqüència del seu pas per la unitat de vigilància intensiva va contreure una doble infecció: primer amb un fong (Candida tropicalis) i després amb un bacteri (Klebsiella pneumoniae) resistent als antibiòtics. Va morir l'11 de juny de 2011.

La meva amiga catalano-bolonyesa que ahir va anar a una xerrada sobre Celli i m'ha enviat una poesia de Celli que van repartir com a record de l'acte. N'he fet una ràpida traducció i la copio aquí (n'he respectat la puntuació, o millor dit, la no-puntuació) :

El tigre

Hi ha qui pensa que la natura és bona
i acaba dins la boca del tigre
hi ha qui pensa que la natura és maligna
i mata a trets de fusell el tigre
hi ha qui pensa que la natura és bella
i fica engabiat en un zoo el tigre
hi ha qui pensa que la natura és útil
i es fa un abric amb la pell del tigre
hi ha qui pensa que la natura pensa
i dissecciona el cervell del tigre
hi ha qui pensa que la natura és en perill
i fa un oasi de protecció per al tigre
hi ha qui pensa que la natura és Déu
i troba l’ésser humà en el tigre
hi ha qui pensa que la natura és obra de Déu
i dissocia entre els humans i el tigre
hi ha qui pensa que la natura és la natura
i es converteix en un parent del tigre
hi ha qui pensa que el tigre és tigre
i el que fa és deixar en pau el tigre.
Giorgio Celli

Una periodista italiana em va dir fa anys que, físicament, Celli semblava "un rospo barbuto" (un gripau barbut). Potser sí, però era un gripau simpàtic i, per la seva manera de ser, em recorda més els gats que ell tant s'estimava: bastant àcrata, indòmit i que feia en tot moment el que creia que havia de fer.

Potser us interessarà:
- Entrevista a Giorgio Celli (vídeo). Parla del seu interès pel comportament dels animals, del paper dels zoològics i de la televisió com a mitjà (des)educatiu.
- "Sono vivo, vegeto e... polemico". Carta de Giorgio Celli (agost 2010) en què explica el buit que li fan mots sectors intel·lectuals de la seva ciutat.

12 comentaris:

ignasi cebrian ha dit...

de quina forma tant sezilla ens presenta algunes de les percepcions que tenim els humans de la natura (jo em quedo amb les dues últimes). Aquest poema el faré servir per introduir activitats de medi ambient. Gracies Mecè i també gràcies a Giorgio Celli

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies pel comentari, Ignasi. Jo sabia que Celli, a més de la seva tasca de divulgació en televisió, havia publicat llibres, però creia que eren només de divulgació. I desconeixia el seu vessant poètic. És cert, en uns versos aparentment senzills, com si estigués parlant, descriu les diverses maneres de veure la natura que tenim els humans.

Júlia ha dit...

Interessant persona. És lamentable això de 'ser de ciències o ser de lletres' i diria que són més polièdrics els de ciències seriosos, entre els quals sovint hi ha lletraferits, que no pas els de lletres-lletres que en ocasions encara rumbegen de no saber multiplicar. En tot hi ha excepcions, és clar.

Júlia ha dit...

Una cosa tan senzilla com deixar en pau al tigre i acceptar que sigui tigre sembla que costa d'entendre. I qui diu 'tigre' diu...

Salvador ha dit...

Si li agradaven els gats, segur que era un home sensible i interessant.
Jo també sóc un fan dels gats, n'hem tingut una gata 18 anys a casa i he conviscut amb ella moments deliciosos.
Tenir aquest felí al damunt teu ronronejant de felicitat, és com tenir un petit tigre a qui pots amanyagar i fer-li carícies al cap i als ulls i ell es deixa estimar fins que vol... quan no vol, s'aixeca d'un bot i marxa,... és la llibertat i la independència absoluta.... Però fan molta i molta companyia.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, és cert que hi ha excepcions, però jo he sentit més gent de "lletres" presumir de no saber ciència que no pas el contrari.

Quant al comentari del tigre que fas, m'ha recordat el que venia junt amb la poesia (fet per algú de l'organització de l'acte), que diu: "...el tigre (però potser podríem dir qualsevol animal) no és ni bo ni dolent ni bell ni útil ni... Qualsevol classificació duria a un error per excés o per defecte: el tigre és només el tigre i com a tal ha de ser respectat igual que totes les criatures i, sobretot, igual que a les altres criatures, se l'ha de deixar en pau."

Lectora corrent ha dit...

Salvador, crec que jo també he après alguna cosa d'etologia gràcies als gats que han passat per casa. La gateta actual, que ja he perdut el compte si farà dinou o vint anys, és com tu dius: completament independent, i si ve amb tu i se't posa a la falda o et refrega les cames, saps que ho fa perquè en té ganes, no perquè se senti obligada. Aquest dies de tanta calor li agrada que li passem el raspall per treure-li el pèl que li cau i encara que no pot demanar-ho amb paraules, es fa entendre quan és això el que vol.

Joan U ha dit...

Mercè: podries posar la versió original del poema, també? O un enllaç?

Per altra banda, que en italià "negre" referit a novel·la sigui "groc" (giallo), potser té a veure amb el color de les tapes de la col·lecció canònica de novel·la negra a Itàlia. Aquesta conjectura m'ha vingut al cap al recordar les cobertes de la col·lecció "La cua de palla" d'Edicions 62, que va ser la primera en publicar novel·la negra en català. Eren cobertes grogues amb il·lustracions en negre (vegeu http://bit.ly/plPQwi i, en general, http://cuadepalla.blogspot.com/). Potser imitaven una edició italiana? O potser, al contrari, els italians van copiar el disseny barceloní?

Júlia ha dit...

Joan, crec que Jordi Fornas es va inspirar, segons vaig llegir, en dissenys suïssos i americans.

Lectora corrent ha dit...

Joan, he fet una nova entrada amb el poema en versió original. Quant al "giallo" italià, recordo les novel·les italianes amb la coberta en groc i negre que esmentes, i també que era el color de la col·lecció "La cua de palla".

Anònim ha dit...

Vi ringrazio per questo ricordo dedicato a mio padre. Sono felice che venga ricordato così anche in Spagna, paese che amava molto. Se volete conoscere la sua vita ho creato un gruppo su facebook dove pubblico le sue foto, purtroppo è solo in italiano. Se volete vederlo l'indirizzo e questo: http://www.facebook.com/groups/giorgiocelli/
Ancora grazie, Davide Celli celli.davide@yahoo.it

Mercè Piqueras ha dit...

Davide,

Purtroppo Celli non era molto consociuto in Spagna, e appunto per questo ho voluto dedicargli questo piccolo omaggio. Cerchero il gruppo di Facebook.

Credo che fra oggi o domani finisco di leggere il libro "Gatti in giallo", che mi ha regalato la mica amica Dottssa Rubies dell'Università di Bologna. Appena posso, ne farò un commento nel blog.