El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 31 de juliol de 2011

Sobre Gaudí, Sant Boi i "Sapiens"

Dijous passat vaig tractar aquí sobre un treball de recerca que defensa la tesi que els jardins de l'antic Hospital Mental de Sant Boi van ser com un laboratori per a Gaudi, que hi hauria fet proves per a algunes obres del Park Güell, com ara el banc de trencadís, i per a algunes estructures utilitzades en la Sagrada Família. Alguns mitjans es van fer ressò de la publicació, a Sapiens, d'aquest treball i fins i tot ho presentaven com una "descoberta" feta per aquesta revista.

Vaig recordar que, el 2010, aquests investigadors van explicar aquesta idea en dues altres publicacions: en català, a la revista Mètode, i en anglès a la revista Contributions to Science. per altra banda, també es va publicar en un bloc d'un dels autors del treball, sense que es fes referència a la publicació prèvia.

Un dels autos d'aquest treball, Daniel Barbé, m'ha deixat un extens comentari que aclareix alguns aspectes d'aquest treball i que crec que val la pena que reprodueixi aquí literalment:
bon dia lectora corrent tan-poc-corrent que m'encantaria coneixe't. Sóc daniel barbé farré coautor dels articles que esmentes, descobridor, millor dit re-descobridor del Jardí modernista de l'hospital psiquiàtric de Sant Boi. Des de fa uns nou anys treballo com "investicador independent" és a dir no adscrit a cap linia de recerca universitaria i sense cap subvenció, amb l'ajuda de l'arquitecte David Agullo, sobre el jardí de sant boi. Considero el meu treball assagístic com una obra artística.

Unes quantes precisions que poden animar el vostre debat:
primer: soc coautor de l'article de sapiens per tant no s'han apropiat de res, l'oriol el periodista que signa l'article coenix molt bé el meu treball i la publicació a sapiens obeeix a una estrategia conjunta per posar publicament el problema que suposa el jardi de sant boi sobre la taula. D'alguna manera si que es un "descobriment" per als mitjans... resepcte al llenguatge periodistic, no e el meu tipus d'escriptura, però és el que funciona respecte als lectors que tenen.
segon: la hipotesi que posem sobre la taula te unes connotacions cataclísmiques sobre l'obre de gaudí i sobre la cosntrucció de la identitat catalana a partir de determinats paisatges i icones culturals com Montserrat o banc del parc güell. No estem dient que hem descobert una obra me´s de gaudí-jujol sinò que la ènesi de icona central "el banc ondulat del park guell" es un treball terapèutic amb malalts mentals! Situo ni més ni méns el problema de la malaltia mental en al gnèsi de TOTA l'obra de gaudí-jujol entre 1903 i 1912 (park güell, pedrera, sagrda familia i cripta güell). També reobro un tema que ha estat una de les principals ocultacions de la nostra història recent: el probelma dels exorcismes de Verdaguer i la seva relació amb Gaudí.
Tercer: Tens raó, es va publicar un primer article a València (aquí ningú ens volia fer cas) i finalment dos articles importants a la revista internacional de l'IEC pels quals en van donar un premi sant jordí i tothom va seguir sense fer-nos cas... Però encara hi ha mes coses! farà dos anys vaig decidir abandonar l'escriptura acadèmica i fer ciència a parti de l'assaig, millor dit vaig decidir sortir a buscar una veritable escriptura que he trobat barrejant imatges i textos. He dirigit un documental -poema-documental- sobre el jardí de sant boi: "Lo jardi de les rahons perdudes" que es va emetre a gran angular (Tv2.cat) i va guanyar el premi romà gubern de cinema assaig i per tant es va passar a la Filmoteca, després de passar pel Festival de Sitges. Els mitjans també van ignorar el docuemntal. El van veure gairebé com un "fake", com una obra artística però es que jo vull fer ciència fent art! M'agardaria que el veiessiu:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/granangularcat/granangularcat-jardi-les-rahons-perdudes/1138977/
quart: es molt difícil fer ciència o ciència-assaig independent en aquest pais i encara es molt més dificil trencar amb topics establerts que amagun la nsotra veritable "arrauxada" història sota les gruixudes mantes d'alló políticament correcte, després de deu anys de treball, una revista com sàpiens, ha aconseguit posar el problema al centre dels mitjans, telenotícies inclós, aquesta operació ha de permetre activar un gran debat sobre gaudí o si més no trobar recursos per la restauració del jardí que s'està enfonsant i perquè jo pugui continuar treballant-hi.
cinquè: lectora corrent tan-poc-corrent, com et vas assabentar de l'article a mètode i a l'iec? coneixies a la traductora? m'encanta la tava curiositat...
 En primer lloc, agraeixo a Daniel Barbé Farré les floretes que em dedica i el felicito per la feina tan meticulosa que han fet, ell i David Agulló, sobre aquest jardí modernista de Sant Boi. I comento els diversos punts del seu escrit en el mateix ordre en què ell els ha exposat.

Primer. Sobre la publicació a Sapiens. no he dit que s'hagin apropiat de res. De fet, ja suposava que els autors devien ser els mateixos. Però els mitjans ho han presentat com una descoberta feta per aquesta revista. Només cal llegir el títol de la notícia al diari Ara: "La revista 'Sàpiens' descobreix una obra inèdita de Gaudí a Sant Boi". Fins i tot encara que fos un treball inèdit, el títol seria inadequat, perquè no és la revista qui ho descobreix, sinó unes persones. Seria com dir que la revista Nature va descobrir l'estructura del DNA perquè Watson i Crick hi van publicar la seva descoberta.

Segon. No acabo d'entendre això de les connotacions cataclísmiques, al cap i a la fi que una icona cultural com Montserrat estigui a la base de la identitat catalana, no em sembla gens descabellat; crec que molta gent identifica la muntanya "santa" amb la catalanitat i en èpoques de repressió el Virolai era molt més que un cant a la Moreneta. Per altra banda, crec que la identitat catalana és molt anterior a Gaudí.

Tercer. Sembla que Daniel no doni gaire importància a la revista Mètode, que ni tan sols esmenta (diu "es va publicar un primer article a València"), on van publicar perquè aquí (Barcelona) ningú no els volia fer cas. La revista Mètode és una de les millors revistes de divulgació que es publiquen avui dia, tant pel seu contingut com per l'acurada edició. El seu actual director, Martí Domínguez, ha convertit una revista institucional --és una publicació de la Universitat de València-- en una publicació d'excel·lència, que ha rebut diversos premis per la seva qualitat, entre els quals el Premi Crítica Serra D'Or 2009 i el Prisma Especial del Jurado 2009 (premi molt preuat que concedeix la Casa de las Ciencias de A Coruña). Sense desmerèixer la tasca de Sapiens, crec que són dues maneres diferents de fer divulgació i jo prefereixo l'estil de Mètode, encara que no faci mai "descobertes". Quant a l'altra publicació, la de l'IEC (Contributions to Science), els seus objectius i el seu abast són diferents. Va dirigida més aviat al món acadèmic i el fet que es publiqui en anglès respon a un objectiu d'internacionalitat de la recerca i les activitats científiques que es fan a les terres de parla catalana. I en aquest cas, suposo que l'objectiu es va aconseguir, atès que els autors dels dos articles sobre Gaudí i Sant Boi van rebre un premi que es dóna als articles de la revista que han tingut més visites i descàrregues per Internet.

Desitjo molta sort a Daniel en aquesta nova via d'expressió que ha triat (la que barreja textos i imatges). Crec que qualsevol mitjà pot ser bo si assoleix l'objectiu que es proposa l'autor i, en el cas de la divulgació, si manté el rigor científic que la comunicació de la ciència --'ciència' en el sentit més ampli-- requereix.

Quart. Té raó Daniel que, en aquest país --i en qualsevol altre, afegeixo, jo-- és difícil fer ciència de manera independent, sobretot si no es compta amb alguna font d'ingressos. Ho explicava fa anys el químic atmosfèric James Lovelock en un article a New Scientist, en què descrivia com va poder arribar a treballar de manera autònoma gràcies als drets derivats d'alguns invents que havia fet. De tota manera, Lovelock reconeixia que convé mantenir lligams amb el món acadèmic, especialment perquè el treball sigui reconegut. I trencar tòpics establerts --el canvi de paradigma-- sempre és difícil, fins i tot quan es fa des del món acadèmic.

Cinquè. Daniel em pregunta com em vaig assabentar dels articles anteriors al de Sapiens. El de Mètode, perquè és una revista que llegeixo habitualment i que recomano sovint com a model de publicació seriosa de divulgació. Quant al de Contributions to Science, perquè l'edició científica és una de les tasques professionals a què em dedico i de tant en tant col·laboro amb aquesta revista, revistant-hi textos. Si no recordo malament, el secretari científic de l'Institut (el professor Ricard Guerrero) em va passar en el seu moment un dels dos textos sobre Gaudí --o potser els dos-- per revisar. A més, sóc vicepresidenta d'una societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans (la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica) i com que Contributions to Science inclou sovint articles de caire històric, també la segueixo com a lectora (com a autora, hi vaig publicar un article fa un parell d'anys).

Ara, independentment dels punts que tocava Daniel en el seu escrit, voldria afegir-hi alguns comentaris finals:
  • Encara que es faci recerca de manera independent, com ha triat ell, hi ha unes normes que caldria tenir sempre presents. I una d'elles és que un treball que ja ha estat publicat, si es torna a publicar, s'ha de fer esmentant-ne la publicació prèvia, cosa que no s'ha fet en el cas del bloc ni crec que s'hagi fet en el cas de l'article de Sapiens (altrament no dirien que és una "descoberta" de la revista). Tenint en compte que un bloc no és una publicació estàtica i que es possible anar-lo ampliant o actualitzar-ne el contingut, aconsellaria a l'autor del bloc "David Agulló Galilea. Investigació Conjunt Modernista Gaudinià", que hi afegís les publicacions que hi ha sobre aquest treball.
  • Porto bastants any en el món de l'edició científica i sóc com un gos rastrejador (sabueso) --no sabria dir si més propera a un basset o a un gran rastrejador blau de Gascunya-- amb un olfacte especial per detectar plagis, autoplagis i altres pràctiques poc ortodoxes que alguns autors practiquen, en alguns casos per desconeixement. Per tant, no em va costar gaire recuperar els articles de Mètode i Contributions to Science.
  • Atès el ressò que ha tingut la "descoberta" de Sapiens, he de felicitar aquesta revista per la seva capacitat de difusió i de fer-se present en els mitjans de més audiència.
Foto: banc de trencadís del jardí de l'antic Hospital Mental de Sant Boi (Font: Contributions to Science, llicència Creative Commons Attribution 3.0)

7 comentaris:

Ofelia ha dit...

Hola, M'he mirat (per sobre per falta de temps) l'article de la revista i en l'apartat final "per saber-ne més" sí que esmenta el prograna Gran Angular però no la publicació anterior. Les normatives s'han de respectar i encara que s'hagi publicat un tema per primera vegada en una revista de poca difusió s'ha de referenciar en publicacions posteriors.
Tota aquesta reflexió no veig que tregui cap mèrit al treball publicat però sí a l'ética.

Mercè Piqueras ha dit...

Ofèlia, estic d'acord amb tu. Reconec el mèrit del treball de recerca multidisciplinària que han fet aquest geòleg i aquest arquitecte, però hi ha unes normes relatives a la publicació de la recerca que no han respectat --no sé si els autors o la revista "Sàpiens".

Albert Vidal i Raventós ha dit...

M'agradaria rebatre un dels teus comentaris, el segon, on poses: "No acabo d'entendre això de les connotacions cataclísmiques". En la meva opinió, i rellegint el missatge que t'escriu el mateix Daniel, les connotacions cataclísmiques es refereixen a les tesis següents:

1:"Situo ni més ni menys el problema de la malaltia mental en al gènesi de TOTA l'obra de gaudí-jujol entre 1903 i 1912 (park güell, pedrera, sagrda familia i cripta güell)",

i 2:"el probelma dels exorcismes de Verdaguer i la seva relació amb Gaudí".

Fixa't en el redactat de l'inici del paràgraf: "La hipotesi que posem sobre la taula te unes connotacions cataclísmiques sobre l'obre de gaudí i sobre la cosntrucció de la identitat catalana a partir de determinats paisatges i icones culturals com Montserrat o banc del parc güell". La "i" en negreta deixa clar que les connotacions no fan referència a la construcció de la identitat catalana, sinó que aquesta en resulta afectada per les hipòtesis que s'expliquen posteriorment.

No sé si m'he sabut explicar... Salut!

Lectora correnth ha dit...

Albert, segueixo sense veure-hi les connotacions "cataclísmiques", si s'enten 'cataclisme' com un gran trastorn sobtat, violent i destructiu. Quin cataclisme representa per a l'obra de Gaudí que es tractés d'un treball terapèutic amb malalts mentals? La grandesa de Gaudí no la veig alterada per aquest motiu.

Per altra banda, de la manera que està construïda la frase, amb la repetició de la preposició "sobre", no hi veig altra interpretació que no sigui que les connotacions 'cataclísmiques' recauen també en la construcció de la identitat catalana a partir de... Però segueixo sense entendre què vol dir l'autor amb això. Quant als exorcismes, Verdaguer i Gaudí, no hi veig cap relació amb el banc ondulat. Ho sento, però la meva capacitat de comprensió no van tan enllà.

Albert Vidal i Raventós ha dit...

No sé si cataclísmiques, però déu n'hi do! En tot cas, és una manera d'expresar-se.

En el cas del treball terapèutic no es refereix només a una teràpia ocupacional, manual, d'artesà, sinó que podria tractar-se més aviat d'Arteràpia, o sigui, els malalts mentals haurien col·laborat aportant creació artística, elements que posteriorment apareixeríen a les obres de Gaudí. Ostres, això és força potent. En aquella època no existia l'Arteràpia com a tal, però sí que ja hi havia psiquiatres que recopilaven informació sobre el potencial creatiu i artístic de la malaltia mental. O sigui, que no és una hipòtesi del tot descabellada, i sí trencadora.

En relació als exorcismes, ho intueixo vagament, però no prou com per intentar explicar-ho.

De totes maneres, sí que voldria expressar-te la meva admiració pel teu bloc. Se'm fa difícil imaginar com t'ho fas per seguir aquest ritme i aconseguir mantenir tant nivell!

Mercè Piqueras ha dit...

Albert, si no hi cap document que ho avali, el que es pugui imaginar sobre una possible finalitat terapèutica de la construcció del trencadís només són especulacions. Això és com quan es troben restes arqueològiques i els arqueòlegs comencen a fer deduccions. Poden ser molt diferents segons segons sigui la imaginació de cada persona.

En l'article que Daniel Barbé-Farré va publicar a la revista "Contributions to Science", diu que la capella inundada van construir-la els pacients psiquiàtrics, com n'hi havia que treballaven en el jardí, ocupant-se de tasques de jardineria. Però una cosa és "construir" i l'altra "dissenyar". Per afirmar que es tractava d'arteràpia, caldria disposar de proves com ara informes mèdics que en parlessin.

Gràcies per les floretes. Aquest bloc és com un arxiu on guardo pensaments, records, comentaris i altres coses que em venen al cap i acabarien disperses. Si, a més, ho puc compartir amb altres persones, molt millor!

fra miquel ha dit...

Dissabte passat vaig visitar aquest "jardí" aprofitant una visita guiada organitzada pels amics del Jardí Botànic de Barcelona. No el coneixia. Va ser gràcies a un col·lega i amic (http://jardinsipatrimoni.wordpress.com/) que vaig saber d'aquest jardí.
La visita va ser molt interessant i he volgut mostrar algunes fotografies en el meu blog "Banc amb Vistes" Al mateix temps que donar una mica d'informació sobre aquest espai. Això m'ha portat fins aquesta la teva entrada sobre el tema (gràcies a sant Google) (potser al 2011 encara no et seguia o se'm va passar el post)
M'he permès enllaçar la teva entrada en el meu post. Si teniu algun inconvenient ja m'ho direu. :)
Una abraçada