El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 19 de juliol de 2011

La gent és transgressora en els museus?

Llegeixo en el web Cara B, de Barcelona Cultura, un comentari sobre l'exposició "Radicalment emancipats", en què l'autora de l'exposició tracta del comportament dels visitants en el museus i diu que ens agrada molt "fer coses que no estan permeses com tocar els quadres o inclús robar".

No sé si hi ha gaire gent que es dediqui a robar coses dels museus --jo no ho he vist mai--, però que hi ha visitants que intenten tocar els quadres, n'estic segura. A mi mateixa, en més d'una ocasió m'hauria agradat posar la mà damunt d'alguna pintura per sentir-ne directament la textura, però sempre m'he reprimit. Potser més que tocar un quadre, m'hauria agradat tocar les escultures de Henry Moore exposades a CaixaForum el 2006. Eren formes polides i arrodonides fetes de fusta de noguera, d'om, de marbre, travertí, bronze... Crec que, si el públic les hagués pogut tocar,  hauria estat una altra manera d'apreciar l'obra d'art.

Però la transgressió que vaig considerar necessària --si és que va ser una transgressió-- per poder apreciar del tot l'obra exposada va ser bufar sobre uns mòbils d'Alexander Calder en una exposició antològica d'aquest escultor que es va fer a la Fundació Miró fa potser quinze anys. Vaig pensar que el moviment de les peces de les escultures formava part d'aquelles obres d'art i que, observar-les estàtiques era com contemplar un quadre de Sorolla a les fosques. Vaig començar a bufar en algunes de les peces per veure com es movien. Altres persones que visitaven l'exposició van imitar-me i l'obra de Calder en aquella sala de seguida va manifestar-se en la seva esplendor. Després vaig pensar per què no les instal·laven amb algun ventilador que les mantingués en moviment.

Quan vaig anar per primera vegada al Guggenheim de Bilbao, en una sala hi havia també alguns mòbils de Calder. Vaig recordar com guanyaven quan eren en moviment i m'hi vaig apropar i vaig començar a bufar. Immediatament una segurata em va dir que no ho fes, que les obres del Museu no es podien tocar. Li vaig respondre que jo no havia tocat cap obra, únicament bufava perquè se'n moguessin les peces, que allò eren escultures "mòbils" i si les mantenien "immòbils" no es podia apreciar una part de l'obra. La dona devia pensar que li volia prendre el pèl i es va enfadar. Com que jo anava amb una amiga de Bilbao que em va semblar que se sentia incòmoda amb la situació, vaig deixar de bufar i a partir d'aquell moment vaig contemplar els "immòbils" de Calder.

Entenc que en els museus hi ha d'haver unes normes que cal respectar, però no crec que tocar una escultura massissa de Moore o bufar sobre un mòbil de Calder hagin de fer perillar les obres d'aquests artistes. Posaria la mà al foc que, si deixeu la mainada que bufi sobre els mòbils de l'escultor nord-americà per veure'ls en acció, recordaran la visita al museu d'una altra manera.

Actualització, 22.07.2011
Potser sigui casualitat --o no, tenint en compte que Calder va néixer un 22 de juliol-- que tres dies després que jo tractés aquí de Calder i els seus mòbils, Google li hagi dedicat avui un doodle.

Foto: Mòbil de Calder al Hirshhorn Museum de Washington DC (autor: Gryffindor 2007; domini públic)

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Cada vegada hi ha més tendència a fer espais 'tocables', al menys pel que fa als escolars. De tota manera és cert també que tenim tirada a fer allò que no es pot fer, un exemple és la mania retratadora allà on no es pot retratar, avui prohibir retratar és també una mica absurd segons com però, vaja, la tendència a desobeir sembla que és prou humana. De vegades, certament, hi ha normes absurdes, també.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, és cert que molta gent no fa cas de les prohibicions de fer fotos. La setmana passada vaig visitar la Casa Lis de Salamanca (museu del modernisme) i vaig veure-hi molta gent fent-hi fotos, tot i que a l'entrada et demanaven que, si duies càmera, la deixessis en consigna. Però clar, hi ha mòbils amb càmera incorporada. Entenc que en els museus i esglésies es prohibeixi l'ús del flaix, perquè pot perjudicar algunes obres d'art, però a mi també em sembla absurda la prohibició total.

Ofelia ha dit...

A mi em fa molta ràbia no poder tocar segons què. Per exemple una escultura en marbre. Necessito tocar-la, sino és com si no la veiés bé. D'altra banda hi ha artistes que precisament això és el que pretenen: Josep Plandiura (http://www.plandiura.net)treballa el ferro i forma escultures amb peces mòbils que l'espectador pot modificar al seu gust.

Lectora corrent ha dit...

Ofèlia, no sabia que Plandiura era l'autor de la porta del museu Diocesà. En el seu web mostra també tres escultures que són a Sta. Maria de Palautordera. Durant els anys que una filla meva hi va viure, hi vaig anar sovint, però no recordo haver-les vist.

Ofelia ha dit...

Plandiura és el fundador del Centre d'Art La Rectoria, de Sant Pere de Vilamajor. És allí on vaig veure les escultures en el que em sembla que hi té una exposisió permanent, però no n'estic segura. La URL es http://www.centreartrectoria.org/.
Tenen espais de treball per artistes. És molt interessant.