El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 27 de juliol de 2011

La "barcarola" dels meus records

T'adones que ja tens més camí fet que no pas te'n queda per fer quan qualsevol cosa et desperta records. Cada dia trobo algun motiu per recordar el temps passat, de vegades amb nostàlgia, d'altres amb tristesa, però també pot ser un record divertit o amable.

Ahir, com sovint després de dinar, estava pesant figues davant la caixa tonta, mentre feien preguntes als concursants del programa Saber o ganar; un programa sense pretensions que consisteix a respondre preguntes sobre temes diversos de cultura general. Una de les seccions del concurs es diu "La parte por el todo" i els concursants han d'endevinar el tot, a partir de les parts que els van presentant en successius programes. Ahir anava de música i els feien escoltar un fragment d'un obra només a partir d'alguns instruments. Ningú no ho va encertar (ho han encertat avui), però jo vaig saber immediatament de quina obra es tractava. Aquells acords em van fer retrocedir en el temps fins a la infància, quan vaig veure una pel·lícula que mai no he oblidat. La música que sonava era la Barcarola de Els contes de Hoffmann, ópera d'Offenbach que va ser portada al cinema el 1951:
 


Amb la perspectiva del temps, penso que és curiós que el meu pare i la meva mare em portessin a veure aquest film, que era una òpera duta a la pantalla, quan cap dels dos tenia profunds coneixements musicals ni un interès especial per l'òpera, i segurament mai no havien anat al Liceu. Potser perquè en aquell temps l'òpera es veia com un espectacle de rics i el Liceu un lloc on molta gent --gent benestant-- anava perquè la veiessin.

Dels contes de Hoffmann, recordo especialment el d'Olympia, la nina mecànica que Hoffmann creu que és una noia i se n'enamora perquè la veu a través d'unes ulleres màgiques que fan que la vegi com si fos real. L'amo de la nina li ha d'anar donant corda perquè no es quedi quieta. No recordo l'argument del conte on sona la barcarola, però la música em va quedar gravada en la memòria i mai no l'he oblidat. Per cert, també sonava en el film La vita è bella, de Begnini, en el camp de concentració:



Quan es va estrenar el film a Barcelona --en el cinema Alcázar, a la rambla de Catalunya-- La Vanguardia va dir:
El cine ha captado para sí esta obra maestra y la ofrece con todas sus prodigiosas posibilidades: fantasía, lujo, riqueza, intérpretes geniales y músicos eminentes; todo al servicio de este film tan extraordinario y tan bello, que encanta y deleita, que emociona y entusiasma a un tiempo.
La Vanguardia, 21.01.1954, p. 16
En aquella nena de nou anys que jo era, el film va complir les expectatives del diari: li va encantar, la va delectar, la va emocionar i la va entusiasmar a un temps. Potser per això, cinquanta-set anys després de veure el film encara el recordo.

6 comentaris:

amay ha dit...

És una música molt maca, però clar, a mi em recorda a "la vida és bella". Hauré de mirar la primera pel·lícula que menciones al post!

Pakiba ha dit...

Jo també que miro aquet programa ja que m'agrada ,vaig sapigué de quina obra es tractaba , ells segurament al ser mes joves no la recordaban.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I un dels valsos més bells de ballar, quan ballar era ballar, en lloc, forma i vestir. Dolç record.

Lectora corrent ha dit...

Anna, ves a saber si ara m'agradaria tant aquella pel·lícula com quan la veig veure amb nou anys. Em fa l'efecte que sí, però, que és un d'aquells films que no envelleixen. Hi sortien dues actrius-ballerines que després vaig admirar mot: Moira Shearer i Ludmilla Tcherina. La Tcherina va fer "Las zapatillas rojas", que és un altre dels films de la meva infància que em va impressionar, amb la ballerina que quan es posava les sabatilles de ballet no podia parar de ballar.

Pakiba, jo també vaig pensar que segurament no la coneixien perquè era antiga; però tenen edat per haver vist "La vida es bella".

Xiruquero, jo no he estat mai de ballar, però els vals sí que m'agradava. Fins i tot de gran, a casa, de vegades no he pogut evitar posar-me a ballar tota sola en sentir un vals --recordo una de les meves filles que se'n reia de mi em veure'm ballar sola per la cuina.

Natxo ha dit...

Com ja et vaig cometnar per altres vies coneixia el tema però no era capaç d'identificar-lo.

Tractaré de cercar la pel·lícula que cites a veure si es possible visionar-la.

Em permetria la llicència d'enllaçar el comentari al foro del concurs.

Mercè Piqueras ha dit...

Natxo, gràcies pel comentari i sí, pots enllacar-lo al fòrum.