El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 28 de juliol de 2011

La descoberta de "Sapiens"

Ho he sentit en el Telenotícies del migdia, però estava mig endormiscada i he pensat que no ho havia entès bé. Deien que la revista Sapiens havia descobert una obra inèdita de Gaudí a Sant Boi i hi han sortit dos investigadors que hi han treballat. A mi allò em sonava a déjà vu i m'he apuntat els noms dels descobridors per buscar-ne informació.

La cova cascada del manicomi de Sant Boi (de Contributions to Science, Creative Commmons)
Després, ja davant l'ordinador, ve't aquí que una piulada de l'@ARAcultura també en parlava. He llegit la notícia en el web i m'he adonat que, malgrat haver-ho sentit mentre pesava figues després de dinar, ho havia entès bé. La notícia duu per títol: "La revista 'Sàpiens' descobreix una obra inèdita de Gaudí a Sant Boi". I en una entradeta diu:"És un banc de trencadís situat als jardins del Parc Sanitari de Sant Boi, gairebé idèntic al del Parc Güell." Aleshores se m'ha encès la llumeta i he recordat que, això, vaig llegir-ho el 2010, primer en català i després en anglès.

És un treball que es va publicar primer a la revista Mètode, de la Universitat de València, en el número de primavera del 2010. La referència és:

Agulló Galilea D, Barbé D, Martí i Aladern J. Un jardí invisible. Gaudí i el conjunt modernista dels jardins de l'antic manicomi de Sant Boi. Mètode, núm. 65, primavera 2010

Primera pàgina de l'article de Mètode

Després, en va sortir una versió anglesa a la revista Contributions to Science, de l'Institut d'Estudis Catalans. Signa l'article (en poso un enllaç al pdf) només un dels autors:

Agulló-Galilea D (2010) Gaudí and the enigma of the modernsit architechtural ensemble in the gardens of the former Sant Boi Mental Hospital. Contributions to Science 6:41-48

Però avui he vist que David Agulló i Daniel Barbé també van publicar la seva descoberta en un bloc, el 22 de juliol de 2010: "El jardí invisible. Gaudí i l'enigma dels jardins de l'antic manicomi de Sant Boi." L'entrada del bloc duu gairebé el mateix títol que l'article que havien publicat a Mètode; el text és pràcticament el mateix, com també duu pràcticament les mateixes fotografies i il·lustracions. Al final diu:
L’article és una selecció d’escrits de parts de la investigació que començada conjuntament l’any 2001 per David Agulló Galilea, arquitecte; Daniel Barbé Farré, geòleg; i Jordi Martí Aladern, artista; al cap del temps va derivar en texts de dues investigacions elaborades, autònomament i diferenciades, per David Agulló Galilea i Daniel Barbé Farré.
Encara que hi digui que l'article és una selecció d'escrits, crec que haurien hagut d'esmentar l'article de Mètode. Al cap i a la fi ells en són els autors. Per cert, és un bloc en què no hi ha cap més entrada que la de Gaudí i Sant Boi.

De tota manera, no he vist l'article que publiquen a Sapiens i ara penso que potser m'he precipitat i no es tracta del mateix treball, sinó d'alguna recerca posterior que hagi provat que és certa la seva hipòtesi que el jardí del manicomi de Sant Boi havia estat una mena de laboratori per a Gaudí. Si és així, prometo que demanaré disculpes (però seguiré pensant que no és fair play publicar l'entrada del bloc sense esmentar la revista Mètode).

Actualització, 30.07.2011:
a) Em va quedar per citar un article en anglès referent al treball sobre Gaudí i l'antic manicomi de Sant Boi. Vaig buscar-lo a Internet i en localitzar el que vaig citar aquí no vaig recordar que n'hi havia un altre. Però en fullejar avui la revista impresa me n'he adonat i aleshores ho recordat. La referència (amb l'enllaç al pdf):
- Barbé-Farré D (2010) The therapeutic garden: Gaudí and the patients of the former Sant Boi Mental Hospital. Contributions to Science 6:49-57

b) Un dels autors del treball m'ha deixat un comentari extens, amb alguns aclariments sobre el seu treball. Crec que val la pena donar-li més difusió i el publicaré en una altra entrada, amb la meva resposta.

c) Dijous vaig deixar un comentari a la notícia del diari ARA. Els deia que Sapiens no havia fet cap "descoberta", que el treball havia estat ja publicat el 2010. Em va sortir la finestreta de sempre, que diu que el comentari ha de ser aprovat per a la seva publicació, però no els devia agradar perquè, quan escric això, dos dies més tard, el comentari no ha sortit publicat i suposo que a aquestes alçades ja no hi sortirà.

15 comentaris:

Júlia ha dit...

Aquesta manera de procedir és avui molt habitual tot i que, com dius, cal veure-ho tot per opinar. Recordo que en uns programes de la televisió fa un temps també 'descobrien' coses que ja estaven descobertes, en concret troballes arqueològiques, hi va haver una mica d'escàndol però es va tapar aviat.

Ofelia ha dit...

M'acabo de llegir el tros d'article que apareix a internet. No voldria enfadar-me sense haver comprovat la versió impresa, però d'entrada n'estic farta de trobar-me "fusellades" d'aquestes en tots els àmbits. Jo considerava Sapiens con una revista seriosa de divulgació. Hauré de canviar d'idea?
Bona memòria Lectora!

Xavier Caballé ha dit...

Jo sóc subscriptor de Sàpiens... i sóc ben conscient que és una revista amb un afany de protagonisme molt desmesurat i que acostuma a vendre com a novetats i grans descobriments que en realitat són coneguts de fa força temps (i que s'obliden d'indicar-ho). Però si esborrem aquesta visió "comercial" i "sensacionalista", crec que en general és una bona revista.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, recordo el programa. Feia l'efecte com si les descobertes es poguessin programar. Es posaven a escarbar en un lloc i, de cop, ja feien la descoberta i sabien ja de què es tractava. Era una visió completament falsa del treball d'arqueologia. Però com que hi intervenia un investigador molt conegut...

Ofèlia, no és tracta que hagin plagiat treballs d'altres persones. Més aviat sembla que han reproduït un article propi en més d'un lloc. Tot el contingut de l'article del bloc, amb petits canvis que més aviat són correccions d'estil, es troba publicat a "Mètode", però no ho esmenten. I això és el que trobo mal fet. L'article en anglès té més detalls tècnics, amb esquemes propis de delineant o arquitecte.

Xavier, jo no dic que "Sapiens" no sigui una bona revista. A més, no sé si deuen estar al corrent que això ja s'havia publicat abans. De tota manera, tinc ganes de veure aquest número (és el d'agost) per comparar amb els altres articles i veure si hi aporta res de nou.

Júlia ha dit...

La veritat és que no comparteixo l'entusiasme per 'Sapiens', que em vaig deixar de comprar aviat. Però el cert és que les actuals revistes d'història tenen gairebé totes els mateixos defectes, molta informació gràfica i colorista i poca substància i molts 'refregits', sense aprofundir en res i fins i tot amb errors de gruix. Tinc per casa antics números de revistes com (l'antiga, ep) Historia y Vida i eren molt més ambicioses i completes tot i que les il·lustracions no fossin tan 'brillants'.

Lectora corrent ha dit...

Júlia, a casa conservem, encuadernada, la col·lecció de "Historia y vida" fins al 1986. Després vam deixar de comprar-la perquè ja començaven amb els refregits. Quan de tant en tant en veig algun número, tinc la mateixa sensació que tu: molta imatge i poc contingut. Però em passa el mateix en revistes d'altres àmbits. En ciència, per exemple, el "Muy interesante" actual és molt diferent del dels inicis, tot i que sempre ha estat una revista on la part visual tenia un paper destacat. Allò que "una imatge val més que mil paraules" deu ser ser en el món de la divulgació, però a mi no em convenç.

Ofelia ha dit...

Lectora, em temo que d'això en té la culpa l'irrupció de la TV i, sobre tot, d'internet. Perquè llegir si mirant ja en tenim prou? Has provat a llegir la premsa o revistes de fa 100 anys? lletra petita, redacció espessa, quasi sense imatges... La nostra capacitat d'atenció s'ha anat reduint a mida que augmentaven les pantalles lectores de tota mena.
Tot canvia, si per bé o per mal el temps ja ho dirà. Mentres m'en vaig de vacances, espero tenir cobertura per poder-te llegir.

Júlia ha dit...

Tens raó, no passa tan sols en revistes d'història sinó en moltes, fins i tot en les educatives. El pitjor de tot és que les imatges sovint són vistoses i boniques però també mostren errades i se situen fora de context en ocasions, recordo molts exemples però en concret en un número de Sapiens dedicat a la Batalla de l'Ebre hi havia fotografies de pobles de la Terra Alta amb els noms mal posats. De vegades les imatges tampoc estan ben referenciades. Vull dir que són per mirar i prou.

Cert, Historia y vida també va anar de baixa amb això dels refregits i l'envelliment dels primers grans articulistes, que sovint havien també estat els autors d'aquells magnífics monogràfics històrics de Destino.

Res, que sempre ha pesat molt l'aparença però avui en excés, potser.

Mercè Piqueras ha dit...

Ofèlia, és cert que els diaris de fa cent anys pràcticament no tenien imatges. Tenint en compte que hi havia una bona part de la població que era analfabeta, la proporció de lectors entre els qui sabien llegir em fa l'efecte que devia ser bastant alta. Ara, encara que tothom aprengui a llegir, hi ha el que anomenen "analfabetisme funcional" (també hi ha l'analfabetisme numèric, però ja és una altra història); hi ha gent que sap llegir, és a dir, ajuntar les lletres i fer-ne paraules, però no s'assabenta del contingut del que llegeix. Les imatges facilitarien la comprensió. O potser els qui volen imatges en les revistes, ja en tenen prou a veure-les, sense necessitat d'entendre el que hi ha al darrere.

Lectora corrent ha dit...

Júlia diu; "Res, que sempre ha pesat molt l'aparença però avui en excés, potser."
Això es dóna en molt àmbits. En els museus, per exemple. Abans es feien museus per exposar col·leccions que ja es tenien. Ara molts museus d'art es fan a partir del no res i després es busca amb què omplir-los.
I a Internet, hi ha webs on gairebé tot és aparença, però de contingut, molt poc.

¿que és un autor? ha dit...

bon dia lectora corrent tan-poc-corrent que m'encantaria coneixe't. Sóc daniel barbé farré coautor dels articles que esmentes, descobridor, millor dit re-descobridor del Jardí modernista de l'hospital psiquiàtric de Sant Boi. Des de fa uns nou anys treballo com "investicador independent" és a dir no adscrit a cap linia de recerca universitaria i sense cap subvenció, amb l'ajuda de l'arquitecte David Agullo, sobre el jardí de sant boi. Considero el meu treball assagístic com una obra artística.

Unes quantes precisions que poden animar el vostre debat:
primer: soc coautor de l'article de sapiens per tant no s'han apropiat de res, l'oriol el periodista que signa l'article coenix molt bé el meu treball i la publicació a sapiens obeeix a una estrategia conjunta per posar publicament el problema que suposa el jardi de sant boi sobre la taula. D'alguna manera si que es un "descobriment" per als mitjans... resepcte al llenguatge periodistic, no e el meu tipus d'escriptura, però és el que funciona respecte als lectors que tenen.
segon: la hipotesi que posem sobre la taula te unes connotacions cataclísmiques sobre l'obre de gaudí i sobre la cosntrucció de la identitat catalana a partir de determinats paisatges i icones culturals com Montserrat o banc del parc güell. No estem dient que hem descobert una obra me´s de gaudí-jujol sinò que la ènesi de icona central "el banc ondulat del park guell" es un treball terapèutic amb malalts mentals! Situo ni més ni méns el problema de la malaltia mental en al gnèsi de TOTA l'obra de gaudí-jujol entre 1903 i 1912 (park güell, pedrera, sagrda familia i cripta güell). També reobro un tema que ha estat una de les principals ocultacions de la nostra història recent: el probelma dels exorcismes de Verdaguer i la seva relació amb Gaudí.
Tercer: Tens raó, es va publicar un primer article a València (aquí ningú ens volia fer cas) i finalment dos articles importants a la revista internacional de l'IEC pels quals en van donar un premi sant jordí i tothom va seguir sense fer-nos cas... Però encara hi ha mes coses! farà dos anys vaig decidir abandonar l'escriptura acadèmica i fer ciència a parti de l'assaig, millor dit vaig decidir sortir a buscar una veritable escriptura que he trobat barrejant imatges i textos. He dirigit un documental -poema-documental- sobre el jardí de sant boi: "Lo jardi de les rahons perdudes" que es va emetre a gran angular (Tv2.cat) i va guanyar el premi romà gubern de cinema assaig i per tant es va passar a la Filmoteca, després de passar pel Festival de Sitges. Els mitjans també van ignorar el docuemntal. El van veure gairebé com un "fake", com una obra artística però es que jo vull fer ciència fent art! M'agardaria que el veiessiu:
http://www.rtve.es/alacarta/videos/granangularcat/granangularcat-jardi-les-rahons-perdudes/1138977/

quart: es molt difícil fer ciència o ciència-assaig independent en aquest pais i encara es molt més dificil trencar amb topics establerts que amagun la nsotra veritable "arrauxada" història sota les gruixudes mantes d'alló políticament correcte, després de deu anys de treball, una revista com sàpiens, ha aconseguit posar el problema al centre dels mitjans, telenotícies inclós, aquesta operació ha de permetre activar un gran debat sobre gaudí o si més no trobar recursos per la restauració del jardí que s'està enfonsant i perquè jo pugui continuar treballant-hi.
cinquè: lectora corrent tan-poc-corrent, com et vas assabentar de l'article a mètode i a l'iec? coneixies a la traductora? m'encanta la tava curiositat...

daniel

Lectora corrent ha dit...

Daniel, t'agraeixo els comentaris que aclareixen algunes coses d'aquest treball tan interessant. Vull respondre amb calma i amb l'extensió que es mereixen, però en aquest moment no m'hi puc posar. Intentaré fer-ho al vespre o demà.

Lectora corrent ha dit...

Daniel, com que la meva resposta era bastant extensa, he pensat que era millor fer-la des d'una entrada del bloc, que duu la data 31 de juliol 2011. http://tinyurl.com/3jxhx7n

Ofelia ha dit...

Sembla que Vargas LLosa i El País segeixen el teu blog. El diumenge 31 van apareixer dos articles que lliguen amb el tema dels continguts i metodologia de les publicacions actuals.
Primer Vargas LLosa, en el seu article d'opinió sota el títol de "Más Información menos conocimiento" ens parla d'un llibre de Nicholas Carr en el que descriu com la ment, la memòria, es difumina davant la pantalla i, com va decidir aillar-se d'internet per recuperar la concentració lectora. El teniu a:http://www.elpais.com/articulo/opinion/informacion/conocimiento/elpepiopi/20110731elpepiopi_11/Tes

D'altra banda, el mateix dia, el reportatge "Google ya es parte de tu memòria" http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Google/parte/memoria/elpepisoc/20110731elpepisoc_1/Tes
mostra com les noves generacions utilitzen la xarxa com una part més del cervell.
Dos articles que val la pena llegir amb calma.

Lectora corrent ha dit...

Ofèlia, gràcies per la recomanació. Sobre el segon tema --el que diu que la memòria es torna "gandula" a còpia de fer servir els buscadors per trobar les coses-- vaig llegir fa alguns dies un resum del treball original. Però ja no sé on; hauré fer servir Google epr recordar-ho... 8-)