Un detall de la barana que envolta la font:
La moda dels cadenats de l'amor ha saltat a l'altre costat de l'Atlàntic. Qui sap si no està ja escampada per tot el món i els nois i noies de la Xina, l'Índia, el Japó i fins i tot de la Polinèsia no es dediquen a enganxar cadenats per segellar el seu amor. Tot va començar en ponts o fanals a costat d'un riu; calia que hi hagués aigua a prop per llençar-hi la clau del cadenat. En aquesta font de Montevideo no és que hi hagi molta aigua, però per a una petita clau ja n'hi ha suficient.
Relacionat amb aquesta entrada:
Nous costums amorosos (14.04.2010)Fotos: M. Piqueras (Montevideo, 1.10.2010)
5 comentaris:
M'agrada molt aquets cadenats.
l anecessitat de materialitzar l'immaterial, d'agafar-nos a quelcom sòlid amb les mans
doncs, amb franquesa, em fa molta basarda identificar la relació amorosa amb un cadenat. Ganes de fugir pitant!
Clídice, a mi tampoc m'agrada això del cadenat com a símbol de la relació amorosa, com tampoc m'agrada el jou. I no acabo d'entendre que en els temps actuals tingui tan d'èxit un gest que em sembla ja ranci i carrincló. Però quan s'està enamorat es fan tantes ximpleries...
Com diu en Jesús M., deu ser per aquesta necessitat de materialitzar allò que és immaterial. I a més, el fet que seguim sent tribals, fent allò que fan els altres.
Sempre que he vist aquests cadenats he pensat que potser valdria la pena que cada membre de la parella guardés una còpia de la clau, per si de cas...
I quants d'aquests cadenats s'hauran esmicolat al món real, i allò immaterial que volien materialiltzar ha esdevingut no-res?
És la pregunta que sempre pot venir a la ment veient la versió "tradicional" del cor gravat als arbres.
Publica un comentari a l'entrada