Del Bestiari de Josep Carner:
Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l'herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un "cargol treu banya!"
mig em moro de poruc.
Foto: M. Piqueras (10.10.2010)
3 comentaris:
No sé com n'hi ha que se'ls poden menjar...a mi em cauen tan bé...que em moriria de pena!!
Si que fa pena menjarlos, pero en salseta estan molt bons.
Doncs, Pandora i Pakiba, encara que sigui políticament incorrecta, a mi també em cauen bé els cargols, però no em fa gens de pena menjar-los. I em fan més pena un pollastre o un porquet, que viuen engabiats tota la seva vida. Els cargols, en canvi viuen en llibertat fins que els capturen per menjar (fins i tot els que són cultivats és com visquessin en llibertat perquè tenen molt d'espai per moure's). A més, tenen una vida sexual, que ja la voldria per a ella una vaca d'aquestes que les inseminen amb una xeringa!
Publica un comentari a l'entrada