El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 1 d’agost de 2012

Un "càsting" molt especial

Recordo el dia que el meu pare, en mig de la conversa em va deixar anar aquella pregunta: "Què vol dir la paraula casting?" Li ho vaig explicar i aleshores, com si fos la cosa més normal en un ancià de prop de noranta anys, em va dir que el dia abans n'havia participat en un.

No sé perquè em vaig estranyar tant. Al cap i a la fi, un any abans la seva neta Ana l'havia acompanyat a una agència de publicitat que sol·licitava models infantils i de la tercera edat. Li van fer una prova de fotogènia i un book de fotos --pel qual va haver de pagar 11.000 pessetes!-- i van dir-li que ja l'avisarien quan es fes algun anunci que semblés apropiat per a ell.

Quan va participar en el primer casting no el van elegir. Se sentia dolgut. Jo pensava que no hi tornaria, però al cap d'un temps el van cridar de nou. Com que la seva neta Ana era qui l'havia ficat en aquell món, vaig trucar-li per dir-li que l'acompanyés ella. Al vespre em van trucar cadascun pel seu compte. Encara ric ara en recordar els seus relats.

L'Ana, que no tenia cap nen o nena possible candidat a estrella de la publicitat, potser va pensar que la Iris --la seva enorme femella de pastor alemany-- podria anunciar algun pinso per a gossos o desenrotllar un paquet de paper higiènic per tot un plató. El cas és que va decidir endur-se la gossa al casting del seu avi. No volien deixar-la entrar. Li deien que la lligués fora. Però ella --l'Ana-- va insistir dient-los que la seva gossa estava molt ben educada i que, si la gossa no entrava, ella tampoc. I que si ella no entrava, tampoc ho faria el seu avi, a qui havien convocat per a una prova. I que ells s'ho perdrien perquè, a veure si entre tots aquells vells que feien cua, n'hi havia algun que tingués la classe del seu avi per fer el paper d'un capellà en un anunci.

Doncs potser no era només l'opinió d'una neta cofoia del seu avi, perquè ell va ser l'elegit per a la glòria. La glòria d'uns segons d'aparició en un anunci fent de capellà que està confessant algú i que es veu mig a les fosques dins el confessionari. Crec que van pagar-li 25.000 pessetes. Per tant, el book de l'any anterior quedava amortitzat.

El van tornar a cridar per a un altre anunci i aquell cop el va acompanyar Emma, la seva cuidadora filipina. Hi va haver d'anar diverses vegades. Primer, al casting. Després, com que havia de fer de conserge, li havien d'emprovar l'uniforme. I em va semblar que ja no li havia fet tanta il·lusió com la primera vegada. A més, crec que l'anunci no es va arribar a emetre; ell va cobrar, però.

La tercera vegada, en arribar a l'estudi per al casting, hi va trobar més gent que mai. Al cap d'una estona, va decidir-se a preguntar si li tocaria esperar gaire i li van dir que aquell dia tenien molta feina i segurament en tindria per unes hores. Aleshores el meu pare va decidir posar fi a la seva carrera com a model d'anuncis. Va dir a la persona que l'havia atès que ja podien eliminar-lo dels seus arxius, que no hi pensava tornar, que les hores que feien perdre a la gent no valien els diners que els donaven i que no tenien cap deferència cap a les persones grans, i els feien esperar en una sala on estaven atapeïts, com si fossin en un vagó dels que, durant la segona guerra mundial, duia la gent als camps de concentració. Va agafar-se del braç de la cuidadora i va travessar per última vegada la porta d'aquella agència.

Nota: el detall de la gossa no estic massa segura si va passar o si es producte de la meva imaginació --el temps fa confusos alguns detalls. Però us asseguro que la resta és veritat.

2 comentaris:

MindTwist ha dit...

Aqui hi falta la foto del Pepe del seu book fotografic...!!

Mercè Piqueras ha dit...

És cert, Aitor, però no sé si la tinc. La buscaré.