El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 2 d’agost de 2012

Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia

Ahir vaig conèixer un personatge molt peculiar i polèmic: Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia. N'havia sentit parlar molt i havia llegit algunes coses seves. I anit, de tornada a casa, vaig buscar de nou el seu bloc, que havia llegit en alguna ocasió. Moltes vegades estic d'acord amb allò que diu; moltes d'altres, no (per exemple el que ha escrit recentment sobre la relació --o millor dit, la no-relació-- entre el sol i el càncer de pell). Però d'una cosa posaria la mà al foc: què és un home amb unes conviccions profundes, i que la seva actitud no es basa en la cerca d'un benefici econòmic.

En arribar a Pàmies Hortícoles, empresa familiar que es troba als afores de Balaguer, ens va envoltar una flaire que no sabria dir si era de menta o d'alfàbrega o potser era una amalgama dels aromes dels centenars --milers?-- d'espècies que cultiven en aquells hivernacles. En la nau on es carreguen els camions que surten farcits de productes de fulla dels horts dels Pàmies i d'alguns pagesos veïns que col·laboren amb ells, s'apilaven les caixes on, de manera gairebé artística, s'alternaven els colors dels enciams arrissats vermells i de dues varietats dels de fulla de roure: els blancs i els vermells. No sé on devia anar el camió que hi havia aleshores; possiblement a algun mercat central, però no a una parada qualsevol, sinó a alguna de productes escollits, on els enciams dels Pàmies deuen ser ben apreciats.

Ens va rebre Miquel Pàmies, home discret i el puntal potser menys visible de l'empresa. Després vam visitar els hivernacles guiats pel seu germà Josep, a qui els mitjans van anomenar fa temps "el pagès de l'estèvia", per la seva defensa aferrissada de l'ús d'aquesta planta --un edulcorant natural-- per combatre la diabetis.

Ara m'adono que, com a reportera, jo seria una nul·litat. No vaig pensar a preguntar a Josep Pàmies algunes coses que ara m'agradaria saber per escriure en aquesta entrada del bloc. Per exemple, quantes espècies de plantes cultiven en aquell gran hivernacle. Sóc molt dolenta fent càlculs visuals, però em fa l'efecte que allà n'hi deu haver bastants centenars. Si bé hi ha algunes plantes de jardineria, la majoria de les que hi cultiven són medicinals. Algunes, reconegudes clarament i des de segles pels seus efectes terapèutics. D'altres, gairebé desconegudes perquè procedeixen de llocs llunyans. També li hauria preguntat quan va començar a interessar-se per les plantes medicinals i com va arribar a conèixer el poder edulcorant de l'estèvia, que és segurament la planta que l'ha fet més "mediatic".

Hivernacle de Pàmies Hortícola


I no és que converséssim poc; al contrari, Pàmies va ser molt amable i ens ens va atendre molta estona, explicant-nos moltes característiques de les plantes que cultiven. Va fer referència a alguns casos que ell ha conegut directament de persones que amb una determinada planta han resolt problemes de salut que la medicina convencional no els resolia o que només els deixava una alternativa traumàtica o econòmicament costosa. Ens va parlar de la gent que treballa ara en alguns països africans tractant la malària amb infusions d'artemísia i dels problemes d'alguns metges que es troben sense protocols per poder assajar el poder terapèutic d'algunes plantes. I de moltes altres coses...

Agraeixo la Imma, la Dolors i l'Antonio, de Camarasa, que ahir m'acompanyessin a visitar els Pàmies i la seva empresa. En Josep Pàmies va recordar de seguida la Imma, de la vegada que ella va esbrinar-li --fa anys-- quin virus afectava un dels seus conreus (la Imma és investigadora en plagues víriques de les plantes a la Universitat de Bolonya).

Com vaig dir ahir a Josep Pàmies, m'agrada pensar que les coses mai no són blanques ni negres. Pel que sé d'ell, és un home molt admirat en alguns sectors --diria que gairebé idolatrat-- mentre que, en d'altres, no cau massa bé --o gens bé. Ja he dit abans que no estic d'acord en moltes coses que he llegit seves. Això, però, no treu que en altres aspectes em sembli molt sensat i sobretot, una persona íntegra i fidel als seus principis. M'alegro d'haver-lo conegut i no voldria perdre'n el contacte. Crec que la ciència "oficial" hauria de tenir més en compte l'experiència de persones com aquest pagès de les terres de Ponent. El món avança més gràcies a la cooperació i al diàleg que no pas a l'enfrontament i a les lluites.

Fotos: M. Piqueras (01.08.2012)

3 comentaris:

oderoche ha dit...

Un altre cop, la lectora em fa descobrir coses interessantes... quant al reportatge, millor val una vista personal com la que vas escriure :) saluts.

Mercè Piqueras ha dit...

Oderoche, gràcies pel comentari. Una cosa em va agradar especialment en aquell hivernacle: es nota el treball ben fet, la cura que posen en el cultiu de les plantes. I em va semblar també un espai de recerca.

Claudi Mans ha dit...

Com bé dius, moltes de les coses que Pàmies diu són difícilment acceptables des de la perspectiva científica clàssica. Com la monja Forcades, la forma de dir-les mig denunciant mig divulgant, sense tecnicismes els fa ser apreciats per un cert tipus de gent. A vegades l'encerta, a vegades no, i per descomptat que no és el benefici econòmic el que els mou, sinó la fe en unes conviccions.
De l'estèvia vaig publicar-ne una entrada al meu blog fa molt poc. Ha estat furibundament resposta en el blog dels cultivadors d'estèvia andalusos, que m'han titllat de tot. Els he intentat apaivagar, i sembla que ho he aconseguit. Els que es mouen per fes i conviccions són gent a la que difícilment pots convèncer amb raons...
http://cmans.wordpress.com/2012/07/17/un-nou-additiu-e-960/

Bon estiu