El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 19 d’agost de 2012

El valor de les coses

Ahir al matí vaig sortir a comprar unes coses a primera hora. Només havia pres un iogurt i començava a notar que el meu nivell de glucosa devia ser bastant baix. En els gran magatzems on em trobava (les botigues del barri gairebé totes són de vacances aquests dies), després de comprar el diari, em vaig comprar una pasta i un refresc i vaig seure un estona.

Vaig recordar que el darrers anys d'estudiant, quan anava a la Universitat, en baixar de l'autobús al carrer Muntaner, entrava en una pastisseria que feia cantonada amb la Gran Via i hi comprava un croissant. Després, en un quiosc a la cantonada del carrer Aribau, comprava La Vanguardia. El croissant em costava 1,50 pessetes i el diari tres pessetes, el doble. La pasta que em vaig comprar ahir em va costar 1,90 euros. Era una napolitana; no sé si el croissant és més barat, però suposaré que un croissant costi 1,50 euros. Si la mateixa xifra serveix per marcar el preu d'un producte en pessetes el 1969 i en euros el 2012, vol dir que ara 160 costa vegades més que el 1969. Però han variat els preus de tots els productes en la mateixa proporció?

He "fullejat" un exemplar de La Vanguardia de 1969 (del dia 1 de febrer), el diari que jo comprava abans d'entrar a classe. Com he dit, valia tres pessetes, el doble que un croissant. Ara, en canvi, el diari és més barat que la pasta. He mirat preus de coses que s'anunciaven aquell dia en el diari: una excursió a Poblet d'un dia, 350 pessetes; rentadores amb preus que oscil·laven de les 3940 pessetes (Otsein) fins a 26.795 (Iberia; curiosament, la Siemens, d'importació, valia 13500 pessetes); un cotxet per a criatura, unes 2000 pessetes; el lloguer d'un pis normal (3 o 4 habitacions), de 2000 a 3000 pessetes. Si on he escrit pessetes, ho canvio i hi poso euros, els preus són exorbitants. Algú pagaria 350 euros per a una excursió d'un dia a Poblet? O 13.500 euros per una rentadora o 2000 per un cotxet de criatura?

Fins l'any següent, que no vaig tenir la meva pròpia llar, no tinc consciència dels preus dels productes bàsics d'alimentació. Recordo que el 1970 el pollastre costava unes 25 pessetes el quilo (havia baixat molt, des que van fer les granges de cria intensiva) i la llet, unes 12 pessetes el litre. Què pensaríem si haguéssim de pagar ara el pollastre a 25 euros el quilo i la llet a 12 euros el litre?

No sé si els croissants s'han apujat molt o si són els altres productes els que s'han abaixat de preu. El cert és que aleshores, amb el que costava un quilo de pollastre hauria pogut comprar més de 16 croissants i amb el preu d'un litre de llet, n'hauria tingut per a vuit croissants. Per tant, em fa l'efecte que són els croissants i altres pastes allò que ara és proporcionalment molt més car. El proper dia procuraré sortir de casa esmorzada.

Foto: Wikimedia Commons

6 comentaris:

Clidice ha dit...

faràs santament ;) últimament també em trobo molt fent la conversió euro/pesseta i, molt em temo, això de l'euro ha estat una estafada monumental. A veure com ho arreglen ara.

Lapsus calami ha dit...

¿I una ampolleta d'aigua, al bar, que pot arribar fàcilment als 2€? Esmorzada i beguda...en el bon sentit del terme, és clar :)

Mercè Piqueras ha dit...

Clídice, Lapsus, de vegades no ens adonem del valor de les coses perquè com que les quantitats són molt més baixes que quan les pagàvem amb pessetes, ens sembla poc. Un dia, a la carnisseria, una velleta li deia a la venedora que no calia que li tornés els deu cèntims del canvi. La carnissera va preguntar-li si no s'havia adonat que deu cèntim eren setze pessetes i la clienta va replicar de seguida: "Aleshores, sí, torna'm el cavi!"

Moltes persones seguim pensant en pessetes i de vegades no ens adonem del preu real de les coses. Quan es tracta de quantitats grans, jo sempre ho he de traduir pessetes per fer-me'n la idea. De tota manera, sé que no és una conversió correcta perquè els preus han anat augmentant i una pesseta ara tindria molt menys valor del que tenia el 2001. Per cert, deu haver-hi encara coses que valguin només "cèntims"? Potser claus i cargols, fil de cosir, la bossa de plàstic que cobren en alguns supermercats o fer una fotocòpia.

Sani Girona Roig ha dit...

Molt bé, molt bé, i què voleu que pleguin totes les pastisseries i les embotelladores del país?

Aquí hi ha molt a discutir: tocar qulasevol cosa provoca un efecte "ventada" (que no papallona) que ho arrasa tot.

Qui si no les burgeses com vosaltres ha de pagar aquesta mena d'impst revolucionari perquè la societat de consum no faci un pet?

Penseu-hi dues vegades.

Una abraçada


Clidice ha dit...

Diu la Viquipèdia: "La burgesia és una classe social, tal com l'entenen l'economia política i el marxisme, que acostuma a estar caracteritzada per posseir els mitjans de producció, sobretot el capital, en les relacions econòmiques."

Fins on jo sé, sóc una treballadora, més o menys ben qualificada dins el sistema, i la resta de la meva família també. No som propietaris de cap mitjà de producció. A l'hora, procuro compartir part del meu salari amb persones del meu entorn, utilitzant, i pagant, serveis que ofereixen.

No fa tants anys l'economia se sustentava en la producció, no en el consum, es produïa en base a una demanda i tothom vivia, més o menys austerament. Ara mateix, el superflu domina, el consum és la base de la nostra economia, tant li fa si són sabates, sofàs, cases o maneki-neko. Hem perdut una mica el nord, però mentre ens les mamàvem dolces, prenent els diners dels bancs alemanys per fer més i més habitatges que ningú no necessitava -i oblidàvem l'entramat empresarial que havia existit-, omplíem les nostres vides de maneki-nekos que a ningú no li calien.

Ara ens reclamen el pagament del deute mentre els ulls orbs d'aquests habitatges ens contemplen. Això no ho solucionarem aquestes suposades burgeses comprant croissants o prenent tallats als bars. La responsabilitat és clara i comuna, i ja podem oblidar maniqueismes de bons i dolents i començar a parlar de responsabilitat, de tots i en el grau que ens pertoqui. O sigui, uns a la presó, d'altres a viure més d'acord amb el que la realitat econòmica -i ecològica- ens reclama.

Mercè Piqueras ha dit...

Com la Clídice, jo, de burgesa, res. El meu capital de producció sóc jo mateixa. A més, autònoma, que vol dir que, si no treballo, no cobro (el que m'està passant pràcticament els darrers mesos). Per altra banda, només he mostrat un fet objectiu: la diferència entre els preus de diversos productes entre dues èpoques diferents i com l'augment no ha estat proporcional en tots els casos.

Pel que fa a les embotelladores, l'únic líquid del qual he esmentat el preu és la llet i justament la llet és proporcionalment força més barata ara. El 1970, amb el que costava un litre de llet hauria pogut comprar vuit croissants.

Potser qui s'ho hauria de pensar dues vegades abans d'escriure algunes coses és en Sani.