El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 10 d’agost de 2012

Norma Shearer (1902-1983), la Julieta de 1936

Quan jo tenia un set o vuit anys vaig veure el film Romeo y Julieta. És de 1936, però en aquella època, el cinema de Hollywood arribava amb molt de retard i en els anys cinquanta la pel·lícula encara voltava pels cinemes. Vaig tenir la sort que la meva mare era una gran cinèfila i, com que no sempre  podia anar al cinema amb el meu pare --a més, ell no hi tenia tanta afició-- jo l'acompanyava sovint. En molts cinemes feien la vista grossa quan el programa era "no apto para menores" i vaig veure moltes pel·lícules que ara fa riure que no fossin permeses als menors. Una d'elles, Romeo y Julieta, dirigida per Georges Cukor, i interpretada per Norma Shearer i Leslie Howard. (On no em van deixar entrar, en canvi, va ser a Lo que el viento se llevó. Tot i que la meva mare deia a la taquillera "no veu que amb set anys que té no entendrà res!" era una pel·lícula que tenia un 4, és a dir, que estava qualificada com a "gravemente peligrosa", segons la calificación moral d'espectáculos. )

No sé si vaig entendre Romeo y Julieta, però recordo que em va agradar, malgrat que al final morien el noi i la noia. He tingut sempre present qui feia el paper del "noi" (Romeo); era Leslie Howard, que també va interpretar Lo que el viento se llevó. En canvi, mai no havia sabut qui havia fet de Julieta: o si mai ho vaig saber, ho tenia oblidat. Fins avui, que en llegir esdeveniments passats en un 10 d'agost, llegeixo que el 10 d'agost de 1902 va néixer l'actriu canadenca Norma Shearer, que va ser la Julieta del film de Cukor.

Després he vist altres versions d'aquesta tragèdia de Shakespeare; en cinema, en versió adaptada per a la televisió (amb la festa de l'inici filmada en el saló del Tinell de Barcelona) i en teatre filmat i passat per la televisió. A més, en un curs d'anglès, aquesta obra va ser el llibre de lectura d'un trimestre, l'obra que diseccionàvem i analitzàvem minuciosament. Vaig gaudir molt aquell trimestre i és quan vaig adonar-me que en les tragèdies de Shakespeare --com a la vida, per més desgraciada que sigui-- era possible trobar-hi ràfegues d'humor.

Fins a 1934, gairebé totes les pel·lícules que va intepretar Norma Shearer van tenir molt d'èxit i van produir molts beneficis (vegeu el web "The Box Office of Norma Sherarer"). En canvi, amb Romeo y Julieta, de 1936, es van perdre 922.000 dòlars. La darrera pel·lícula en què va intervenir és de 1942.
El 2008, Canadà va dedicar-li un segell de correus, en una sèrie de canadencs a Hollywood.



4 comentaris:

Júlia ha dit...

Gran actriu, en canvi Howard, que entusiasmava la meva mare, no m'ha acabat mai de convèncer.

Als cinemes de barri sempre ens deixaven entrar fossin 3, 3r o 4, llevat d'algun dia, molt de tant en tant, en el qual sabien de bell antuvi que passaria un inspector, coses de l'època.

Jo també hi anava molt més amb la mare i constato que al cinema, encara avui, hi ha una gran majoria de dones llevat de determinades pel·lícules molt concretes, més o menys de 'pinyos' com diu la meva filla.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, a mi, Howard tampoc em va entusiasmar mai; el veia bastant "sosset".

Jo vivia a Gràcia, i allà hi havia dos tipus de cinemes: els que deixaven entrar sempre (llevat que esperessin una inspecció, com dius) i el Roxy, que tot i ser de reestrena era més "elegant" i restrictiu en l'accés de menors. De tota manera, quan jo tenia dotze anys, hi vaig anar a veure un programa no apte amb una amiga i la seva mare, que ens va alliçonar i ens va dir que penséssim a quin any hauríem nascut si ja tinguéssim setze anys. Es veu que el porter, de vegades, quan dubtava si les noies tenien l'edat per entrar-hi, ho preguntava i n'hi havia que, de sobte, no sabien respondre. Vam passar la prova i vam poder veure "Si no amaneciera".

Júlia ha dit...

Si no amaneciera, un dels títols preferits de la meva mare...

La primera peli que recordo -amb emoció- haver vist sense tenir l'edat i sense problemes a l'hora d'entrar i d'estrena, va ser West Side Story, a l'Aribau, l'inici de la peli, en aquella matinal, encara és un dels moments estrella de la meva vida cinèfila i emocional.

Mercè Piqueras ha dit...

Júlia, vam anar a veure "Si no amaneciera" (que ja era "antiga aleshores) perquè la mare de la meva amiga l'havia vista feia anys i li havia agradat molt i tenia ganes de veure-la de nou.