A mig matí, l'autobús té un aspecte molt diferent del que presenta en hores punta. Hi ha molta gent gran i, segons quina línia sigui, és normal veure-hi gent amb bosses de plàstic planes amb el nom d'algun hospital, clínica o centre mèdic, portant segurament radiografies o altres proves mèdiques. Moltes vegades, les converses de la gent que va a aquella hora en l'autobús també tracten de la salut.
Avui, a mig matí en el 43 venia un senyor gran acompanyat del seu fill i una dona (era evident que els dos homes eren pare i fill perquè el més jove era com l'ancià amb unes dècades menys) i parlaven de les medicines que havia de prendre. Al meu darrere, dues dones parlaven de residències de la tercera edat; es veu que una havia sol·licitat una plaça en una residència pública i li han dit que hi havia llista d'espera per cinc anys. No sé com deuen calcular-ho. Potser extrapolen la mortalitat anual que s'hi produeix? Deuen tenir en compte també que, entre les persones que en demanen l'ingrés, n'hi haurà que potser es morin abans dels cinc anys? I deien que les residències privades eren molt cares i que ara hi ha avis i àvies que tornen a casa perquè la família no pot pagar-los la residència. No sé si això és bo o dolent. Per una banda, sembla bo, perquè la persona torna a viure amb fills i néts. Però potser per a la família sigui una nosa tenir l'avi o àvia a casa; altrament potser no hauria anat a una residència. Davant meu, tres dones parlaven dels seus dolors i una deia "Com més anys tinc, menys diners, però més dolor." I es lamentava de l'artrosi que no la deixava tranquil·la (m'hi he sentit molt identificada.)
Quan he baixat de l'autobús, davant del mercat de les Corts, he estat testimoni d'una escena que encara ara no sé si es tractava de violència de gènere o de protecció d'una persona amb algun tipus de demència senil. Un home i una dona ancians discutien. Ell empenyia el carret de la compra amb una mà i amb l'altra intentava agafar la de la dona perquè anés amb ell. Ella li deia que la deixés, que no volia anar amb ell de cap manera, I ell li deia "doncs què faràs?, on aniràs?". Ella li ha dit que aniria a casa del seu germà. Aleshores ell li ha agafat de nou la mà i li estrenyia fort perquè ella no marxés. La dona gairebé cridava dient que la deixés anar i estava mig plorosa. Amb la mà que tenia lliure ha aconseguit alliberar-se de la mà d'ell i ha avançat cap a la porta d'una botiga, com si s'hi volgués refugiar, però ell li ha barrat el pas.
Aleshores he tret el mòbil i mentre pensava si seria millor trucar als mossos o a la guàrdia urbana, un noi i una dona s'han apropat a la parellai els hi parlaven. La dona, que m''ha fet l'efecte com si els conegués. ha agafat pel braç l'anciana que volia fugir i l'ha fet seure en un banc. Després l'home també s'hi ha assegut. Mentrestant, el noi trucava per telèfon. I jo he fet cap a casa meva.
En veure aquella escena, per la meva ment han passat moltes possible històries. La primera cosa que se m'ha acudit és que aquesta dona s'ha atipat de tota una vida de maltractaments i quan l'home li ha dit o fet alguna cosa avui ha estat la gota que ha fet vessar el got i ella ha decidit marxar. Per una altra, però, he pensat que potser ella pateixi alguna demència senil i per això ha tingut aquesta reacció i l'home no volia deixar-la marxar per protegir-la, perquè ella és incapaç d'anar sola. De tota manera, encara que fos així, m'ha fet angúnia veure com la subjectava tan fort; estic segura que a la dona li deu haver quedat una marca en el pols i la mà. Per això he pensat a trucar a la policia, que vinguessin per aclarir-ho i si fos necessari, per acompanyar-los a casa. Segurament mai no sabré què ha passat realment entre aquell home i aquella dona.
Potser us interessi:
La gelosia no té edat (aquest bloc, 07.06.2012) Sobre la conversa sentida en un autobús quan un home mostrava la seva gelosia pel que hauria pogut passat.
4 comentaris:
A vegades la vida és trista quan ens tornam majors.
Sí, Joana. Aquella parella em va fer pena, qualsevol que fos la causa de l'escena que vaig veure.
Fa poc vaig creuar-me pel Barri Gòtic amb un home famós que pateix alzheimer i es va retirar fa alguns anys de la seva activitat. En altres tems anava amb guardaespatlles. Ara l'acompanyaven dos homes que semblaven més aviat cuidadors. El vaig veure bastant desmillorat des de la darrera vegada que l'havia vist en un acte públic. Caminava pels voltants de la Catedral amb la mirada perduda, com un infant que anés pels carrers d'una ciutat desconeguda. Em va fer pena, també.
Potser si que li va deixar una marca al canell però...si qui s'hagués volgut escapar hagués estat una criatura, segurament ningú no s'hauria qüestionat l'actuació de l'acompanyant: l'estava protegint.Potser aquest acompanyant també la protegia... potser si que era un cas de demencia... i potser aquest suposat cuidador ja no tenia més recursos... Li concedeixo, doncs, el benefici del dubte
Pilar, jo també prefereixo el benefici del dubte i no creure que aquella parella era com algunes parelles ja grans que he vist de vegades en el mercat o en el súper, que l'home, sense exercir violència física contra la dona, mostrava un forta violència verbal (i també he vist algun cas en què era el contrari: era la dona la que atacava verbalment l'home).
Publica un comentari a l'entrada