El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 15 de juny de 2012

Pescadors, 68

Aquesta casa de la fotografia ocupa el número 68 (si no ha variat la numeració) del carrer de Pescadors, a la Barceloneta. Deu tenir uns noranta anys i la van fer construir els meu avis materns. Si considero els preus actuals de les cases, m'imagino que en aquella època devien ser molt barates, altrament no haurien pogut fer-se fer una casa de sis plantes, encara que fossin dels anomenats "quarts de pis". El iaio Rafel era pescador; la iaia Elvira l'ajudava en moltes coses, però ocupar-se de la casa i de la família devia ser una de les tasques que li duien més temps, perquè tenien una família molt nombrosa. Quan es van casar, van haver de fer-se càrrec de cinc nebots que havien quedat orfes i després van tenir cinc fills: dos nois i tres noies. O sigui, que va ser com si, en total, haguessin tingut deu fills, si bé mai no van coincidir tots a casa perquè quan va néixer la darrera filla els nebots ja vivien pel seu compte. També vivia amb ells la "tia Pepa", una germana del meu avi. Era la tia soltera que hi havia a moltes famílies i que estava condemnada a viure amb algun germà o germana quan els pares faltaven.

Eren moltes boques per alimentar i sé que hi va haver algun temps en què el meu avi, a més de pescar, va fer contraban de tabac. Potser va ser gràcies a aquest complement de la seva feina que es va poder construir la casa. Fer contraban, però, no va ser cap impediment perquè un carabiner li fes una recomanació perquè una filla (la meva mare) i un fill (el "tiu Juanitu") poguessin anar amb una beca a l'Escola del Mar. Però la recomanació només va tenir efecte dos anys i la meva mare va haver de tornar a l'escola de les monges que li pegaven a la mà amb un regle. Quan m'explicava com era l'Escola del Mar, em pensava que m'explicava sopars de duro. A mi, que vaig "educar-me" en les escoles del franquisme, em semblava impossible que a l'estiu fessin classe a la platja i que es banyessin i sortissin al mar amb una barca de la mateixa escola.

No sé com se li va acudir, al meu avi, fer-se construir una casa de sis plantes. Semblava com si hagués fets previsions per al futur perquè, a mesura que es van anar casant els fills, els pisos es van anar omplint. Només la filla més jove no va viure allà en casar-se, perquè va marxar a l'Empordà, a Sant Pere Pescador, el poble del marit.

Els meus avis i la tia Pepa ocupaven les dues primeres plantes. La planta baixa (en deien la botiga, encara que no s'hi vengués res ni tingués aspecte de botiga) era el lloc per passar el dia. La porta del carrer s'obria a una habitació gran ("gran" en relació a la superfície que tenien els pisos) que feia de menjador, sala i fins i tot de despatx del meu avi. En un racó hi havia una taula de despatx d'aquelles que tenien una persiana de fusta per tancar-la i que tot quedés recollit. I en aquell racó també hi havia el telèfon, un dels pocs que hi devia haver en aquell carrer. Estava penjat a la paret. L'altra peça era la cuina i em sembla que feia també de menjador. I en el pis de sobre era on dormien.

La meva mare va ser la tercera a casar-se i  ja hi havia dos pisos ocupats. En un, hi vivia un oncle meu i en l'altre, una tia. Cadascun amb tres fills; dues noies i un noi. I per damunt nostre, vivia un altre oncle, que es va casar després que els meus pares. En aquesta foto es veuen els dos últims pisos; el penúltim és el que li va tocar a la meva mare i on vaig néixer jo, a l'habitació de la finestra de la dreta, que era el dormitori dels meus pares.

En aquella època es naixia a casa, però no era una elecció, com avui dia, sinó una necessitat. Hi havia clíniques maternals privades, però eren per a la gent benestant. El meu germà Josep, que va néixer quan jo tenia tres anys i mig, ja va venir al món en una clínica; no pas perquè la família hagués pujat algun graó en l'escala social, sinó perquè, després de moltes hores de part, el nen no sortia, la meva mare estava més i més feble i la llevadora va tenir por que se li morís en el part. De fet, després va estar molt malalta, amb unes febres puerperals, en una època en què no encara difícil aconseguir penicil·lina.

Fa poc vaig anar a la Barceloneta i vaig apropar-me a veure aquella casa que havia estat de la meva família.

Actualització 16.06.2012
Fent arqueologia fotogràfica, he trobat aquestes dues fotos fetes a la casa del carrer Pescadors. La primera és una composició de dues fotos que va fer el meu pare: estic parlant amb ell per telèfon. Era el racó de casa dels meus avis que feia despatx. En veure la foto he recordat la pissarra. En aquella època el meu avi ja feia anys que no es dedicava a la pesca, sinó a la venda a l'engròs de marisc. A la pissarra, hi apuntaven els encàrrecs que la clientela feia per telèfon.

Hola papa, com estàs?

I en aquesta altra, surto jo jugant amb la fireta en el balcó. És el balcó que surt a la fotografia que vaig fer recentment.

La minicuinera

Fotos: M. Piqueras (maig 2012) i S. Piqueras (fa moooooolts anys).

2 comentaris:

anna ha dit...

I què se n'ha fet de la casa? Vull dir, l'edifici encara hi és, però qui hi viu?

Mercè Piqueras ha dit...

Nosaltres vam deixar el pis quan jo tenia uns quatre anys, i els meus pares el van llogar a una cosina de la meva mare. Anys més tard el van donar a un cosí meu que la mare (germana de la meva) havia mort. A poc a poc, una persona de la família es va anar fent amb tots els pisos, però em fa l'efecte que al final se'ls va vendre.