El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 30 de juny de 2012

El Fluvià dels meus records

Ahir es va estrenar la nova sèrie del canal 33 "Riu avall", dedicada als rius de Catalunya. Abans de fer-ne una valoració, esperaré a veure'n alguns capítols més. D'aquest capítol hi ha coses que em van agradar molt (l'estètica del documental, la música --sembla com i l'hagués triat la mateixa persona que triava la del Convidat de l'Albert Om), d'altres no tant (els minuts dedicats al grup musical i al percussionista i la ballerina; hauria preferit veure alguna cosa dels pobles per on passa el riu) i algunes que m'hauria agradat veure-hi i no surten (algun aspecte més científic; tot i que apareguin els noms d'algunes espècies, m'hauria agradat alguna explicació i saber-ne el seu paper en aquell ecosistema).

El Fluvià a Olot (foto: Wamito, Wikimedia Commons)

Em va fer il·lusió que la sèrie comencés amb el Fluvià, un riu que em porta molts records de la meva infantesa, dels viatges a Sant Pere Pescador, on vivia una germana de la meva mare. Entre els records més antics que tinc de la meva vida, hi ha la temporada passada a Sant Pere, quan jo tenia tres anys, gairebé quatre. El meu germà havia nascut al desembre, amb un part complicat. La meva mare va estar molt malalta i suposo que, perquè, quan s'estava recuperant no tingués tanta feina, quan la meva àvia va fer cap a Sant Pere perquè una altra filla seva havia de tenir també una criatura, jo vaig anar-hi amb ella. Tinc records confusos d'una estació de tren --devia ser Sant Miquel de Fluvià-- i després jo allà amb la iaia, la tia Elvira i el seu marit --el "tete" Jordi. No sé quant de temps hi vaig passar, va ser fins que la família de Barcelona hi va anar al bateig de la nena que havia nascut --la meva cosina Elvira.

Després. mentre la meva tia i la seva família van viure a Sant Pere Pescador (a finals dels setanta van anar a viure a l'altre extrem de Catalunya, al delta de l'Ebre), hi anàvem sovint a veure'ls i alguns anys també de vacances. Recordo una època en què calia dur un salconduit, que no sé si únicament era necessari per als cotxes, per la proximitat amb la frontera francesa. De vegades ens havia aturat la guàrdia civil per comprovar que el portéssim.

 M'agradaven aquells viatges perquè ens aturàvem a esmorzar a l'Hostal de Cal Coix, a peu de carretera (em sembla que encara existeix). No sé a quina velocitat viatjàvem, però sortíem al matí i arribàvem a Sant Pere gairebé a l'hora de dinar; amb la parada a cal Coix, això sí. Quan, després d'unes hores per la nacional II, arribàvem a un pont sobre el Fluvià que em sembla que anomenaven del Príncep, agafàvem una carretera secundària. Amb els meus germans, fèiem una mena de concurs, a veure qui veia primer el campanar de l'església de Sant Pere. Devien ser els únics minuts que no ens barallàvem o fèiem xivarri. Quan arribàvem a Torroella de Fluvià, que la carretera travessava fent una ziga-zaga, sabíem que ja érem a punt d'acabar el viatge.

He buscat en els DVD que el meu germà Joan va fer amb les fotos antigues de la família (quina feinada, escanejar tot allò!; mai no li estaré prou agraïda) i en recupero algunes de Sant Pere Pescador, el riu Fluvià i família i parents.

El Fluvià i el pont de Sant Pere Pescador (Foto: R. Carrasco)


Passeig pel Fluvià. al fons, el pont (foto: S. Piqueras)

L'avi Rafel i part dels seus néts en el Pedreguet del Fluvià (foto: S. Piqueras)