El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 21 de juny de 2012

Adéu Renoir

Aquesta entrada és la crònica d'una mort anunciada, la del cinema Renoir-Les Corts de Barcelona. La setmana passada vaig veure uns cartells escrits a mà pel mercat que deien: "Renoir 21 de juny darrer dia". Aquesta tarda hi he anat i a la porta del carrer hi havia un cartell que deia que avui se suspenia la darrera sessió (si cliqueu damunt la foto podreu llegir el que diu el cartell).

No diu que no hi haurà cap més sessió
 
El que no deia, però, és que les sessions se suspenien indefinidament, que ja no n'hi haurà més. He anat a veure Els nens salvatges, en la versió original catalana, tot i que a l'entrada deia Los nios salvajes (la màquina que fa les entrades no deu tenir la lletran 'ñ'):

L'últim film que he vist al Renoir Les Corts

A la sala 5 érem cinc persones les que havíem anat a veure Els nens salvatges. Se'm feia dur pensar que és la darrera que veia en el "meu" Renoir, el cinema de capçalera, a quatre passes de casa (només he de creuar un carrer per arribar-hi). Però com que enlloc hi havia cap cartell que digués que el cinema plegava, encara tenia els meus dubtes i en sortir ho he preguntat a un dels nois que controlen les sales. M'ha dit que la sessió que començava aleshores, la de les vuit del vespre, era la darrera, que després ja plegaven.

Al llarg de la meva vida he vist tancar molts cinemes a Barcelona, entre ells alguns als quals anava sovint fa molts anys. De fet, molts dels cinemes que més freqüentava durant la meva infància i adolescència ja no existeixen: Roxy, Rovira, Selecto, Moderno, Savoy, Galerías Condal, Publi, Avenida de la Luz, Windsor, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Kursaal, Spring, Bonanova... Per sort, em queda el Verdi. En assabentar-me que se'n tancava algun, però, mai no havia sentit el que he sentit avui en sortir del Renoir. M'he recordat del Cinema Paradiso; de la mateixa manera que el Totò madur va recordant la història del cinema del seu poble, jo he recordat la història del cinema del meu barri, una història que no ha estat gaire llarga, però; només uns dotze anys.

A l'esquerra, les "pròximes" pel·lícules que no veurem al Renoir Les Corts

Quan jo tenia uns deu o onze anys vaig començar a apuntar-me en una llibreta totes les pel·lícules que veia. Si alguna la veia més d'una vegada també: hi afegia una 'x' per cada cop que l'havia vista de més. Ara m'agradaria haver fet el mateix amb les pel·lícules que he vist al Renoir Les Corts des que va obrir les portes. N'hi ha algunes que les recordo molt bé ; d'altres, en tinc dubtes. Una de les coses que més m'agradava del Renoir, a part del fet que passessin els films en versió original, és que hi projectaven molts films de cinema independent americà i molts films europeus.

La majoria de pel·lícules de Nanni Moretti que he vist, les he vistes al Renoir (la darrera va ser Habemus Papam); també films americans poc convencionals com  Sex, Lies and Videotapes, Bowling for Columbine, Lost in Translation, Brokeback Mountain, Little Miss Sunshine, Juno, bastants films de Woody Allen i The Descendants. Films francesos com Les palmes de Monsieur Schultz, Amélie, La Pianiste, The Artist. Films britànics, com Sense and Sensibility, Emma, My Name is Joe, Billy Eliot, East Is East. Films alemanys, com Buena Vista Social Club, Good Bye Lenin, or Das Leben den Anderen. Films cubans, com Guantanamera, Lista de espera, Habana Blues. Films argentins, com El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia, Un cuento chino. Films canadencs, com The Five Senses, Les invasions barbares, o Monsieur Lazar, que he vist recentment i que és també un dels films amb què s'ha acomiadat el cinema. Films de països d'on no solem veure'n gaires, com Iran, Turquia, Vietnam, la Xina, Colòmbia... I un reguitzell de pel·lícules espanyoles i també un assortiment de catalanes; les més recents, Pa negre i la d'avui, Els nens salvatges.

Aquest racó de les Corts, que els caps de setmana estava animat gràcies al cinema, quedarà ara trist. De fet, ja feia temps que havia perdut l'animació d'altres temps, quan les cues per entrar al cinema sortien al carrer i avançaven per la vorera. Una de les darreres vegades que hi vaig anar, érem, com avui, molt poques persones a la sala. En sortir pensava si la cridi seria la culpable de la davallada d'espectadors. Però a penes uns cent metres més avall, a la Travessera de les Corts, riuades de persones desfilaven en direcció al Camp Nou, on aquell vespre s'hi jugava un partit de futbol. Vaig pensar que, malgrat que una entrada de futbol pugui ser molt més cara que una entrada de cinema, la gent no ha deixat d'anar al Camp Nou en temps de crisi. Però clar, el cinema no és l'opi del poble.


Foto: M. Piqueras, 21.06.2012

4 comentaris:

Júlia ha dit...

Ni tampoc deixen d'anar als concerts de Madonna o Bruce... De vegades penso que quan més cares són les coses més èxit tenen, els museus o indrets culturals més visitats són els més cars i amb menys descomptes. Tal i com està el panorama aquests cinemes haurien d'estar plens sempre però no és així, llevat del Verdi, un cas especial que, per altra banda, tampoc té les gentades d'altres temps. Lamento aquest tancament tot i que jo vaig molt més al Floridablanca, per proximitat.

Allau ha dit...

A la llarga totes les sales de cinema estan abocades al tancament. El de les Corts em quedava prop de la feina i m'havia servit per algun escaqueig. Ara feia molt de temps que no hi anava: preferia el Floridablanca.

Mercè Piqueras ha dit...

Tens raó, Júlia. Deien que hi havia gent que havia dormit fora del palau Sant Jordi per poder ser els primers a entrar a veure Madonna. I no crec que sigui més barat que anar al cinema.

Allau, per què creus que totes les sales estan abocades al tancament? Ja sé que les pel·lícules es poden descarregar per Internet o comprar-les en DVD. Però no es pot comparar el veure-les en una sala de cinema a fer-ho en una pantalla a casa, llevat que tinguem una pantalla que ocupi un pany de paret. El cinema ha passat abans per altres crisis i les ha superades. Jo espero que superi també aquesta.

anna ha dit...

Que trist! Quin sacrilegi! Jo normalment anava al Floridablanca o al Verdi, perquè em quedaven més a prop d'on vivia... però com han pogut tancar el de les Corts? Aviat no podrem veure VOS enlloc! El Meliès sort que el van re-obrir...