No m'agrada que els animals vagin pels llocs on es menja, però què has de dir a una gata amb qui fa tants anys que convivim que és com si fos un membre més de la família? Avui dubtava si farà dinou o vint anys i he buscat el seu "carnet": a la tardor en farà dinou.
La Isis té la salut delicada --també la tenim els qui, a casa, estem envellint amb ella-- i li cal medicació i un règim alimentari especial. La seva vista no és el que era --la meva tampoc-- i ja no és aquella gata que corria amunt i avall, que em provocava perquè féssim carreres per la casa (el cert és que jo tampoc sóc la mateixa i fer carreres ara em costaria potser més que a ella), però segueix sent la gateta manyaga que vol estar sempre acompanyada i que ella també ens fa companyia; que em ve a buscar al despatx quan li sembla que ja és la meva hora d'esmorzar o de sopar o, al contrari, que vol que vagi cap al despatx quan ella té ganes de ser-hi. Passa moltes hores mirant per la finestra des de l'interior d'una caixa de sabates on, quan té ganes de dormir, s'ajeu i entortolliga com una ensaïmada rectangular. Als matins també té l'hora del sol; si la porta del balcó és tancada, demana que l'hi obrim per sortir.
Dinou anys per a una gata són molts anys. No sé quant de temps podrà encara fer-nos companyia. Espero que, quan arribi el moment en què hagi de deixar-nos, el trànsit sigui tranquil, com si s'hagués ficat dins la caixeta a tocar de la finestra i hagués decidit no sortir-ne més.
12 comentaris:
Quina sort tenir tan bona companyia durant tants anys! En els ultims 8 anys ja he hagut de "despedir" dues gatetes. Ara en tinc dues més, cadascuna amb un caràcter ben diferent però les dues imprescindibles.
Disfruta-la!
Sí, és una sort. A més, és una gateta molt sociable i no s'estranya de la gent. Al contrari, si nota que ve algú a casa de seguida ve a veure qui és. Durant alguns anys va conviure amb un gat, que tot i ser el mascle dominant en les relacions amb ella (res d'hormones, perquè els dos estaven esterilitzats), era un poruc i de seguida s'espantava si veia gent estranya.
Ostres Mercè, nosaltres en vam tenir una de semblant durant 18 anys! També era com de la família i a l'hora de dinar se'ns posava al moble del costat de la taula, dreta, esperant...., tot el dinar fent-nos companyia. Va estiuejar amb nosaltres any rera any per tot Catalunya, de mar a muntanya.
Va emmalaltir de gran i la varem perdre fa uns tres anys. A vegades encara sembla que la veiem circular pel pis i encra sembla que l'hàgim de trobar darrera la porta quan tornem del carrer. Per cert la meva filla en té una de blanca barreja d'angora, de pota curta i també es diu Isis.
Preciós, el post (i la mixa).
Marta, la nostra gata també és darrere la porta quan tornem a casa. El nom d'Isis li va posar la meva filla, que va ser la seva primera mestressa. Però li feia al·lèrgia i ens la vam quedar nosaltres.
Gràcies, Barcelonauta (ja et buscaré alguna cal·ligrafia urbana per a la teva col·lecció).
Que guapa la meva nena!!! Gracies mama i papa per cuidar-le tan tan bé...
Mercè, ja veig que heu intercanviat impressions amb la Marta sobre els gatets respectius, per això també com a amant dels gats de tota la vida, m'ha semblat bonic compartir amb tu el post que vaig fer el dia que la vam perdre. Va ser una animalet molt estimat i amb el que vam gaudir molt, especialment jo que era a l'únic a qui obeia i per l'únic per que es deixava medicar o tallar les ungles...
El post en qüestió el trobaràsaquí: http://sorrobloc.blogspot.com/search/label/MIXA
També et pot interessar aquest altre post meu sobre gats: http://sorrobloc.blogspot.com/2008/05/sc-un-amant-dels-gats.html
Salvador, veig que la vostra Mixa tenia moltes coses amb comú amb la nostra Isis; fins i tot l'aspecte, tigrades les dues. Gràcies pels enllaços.
Mercè, ja saps que m'agrada el que escrius i, quan te relació amb animals, molt més perquè saps com els estimo. La Isis ha tingut molta sort i la gent hauria de saber com es de beneficiosa la companyia i tenença d'animals. Tenim en comú la vida i la història de la Mansa, la gata acadèmica. A casa ara està la Nani, que ve venir després del Copi.
Gràcies pel comentari, Carme. Tens raó, crec que la gent que no ha tingut mai un animal no humà a casa no saben el que s'estan perdent.
Encara la recordo quan la vaig dur per primera vegada a casa vostra, que nomes arrivar el que va fer va ser anar i enfilar-se damunt la panxa del papa, ho recordes? I la vaig dur en moto ficada en una caixa agafada al darrera, i en un semafor em vaig adonar que havia tret el cap de la caixa i que anava amb mig cos fora amb el vent que li movia tots els pels, com vaig riure! Sempre ha sigut una gata "descarada" i sociable, oi? Ja tinc ganes de veure-la i acariciar-la una mica, quan torni.
Publica un comentari a l'entrada