El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 20 de maig de 2011

Amb Nadia a la plaça de Catalunya

Aquesta vespre he tornat a la plaça Catalunya, però amb una companyia molt especial: Nadia El-Awady, que fa uns mesos va ser la meva font d'informació de la revolta egípcia. Nadia va anar a la plaça Tahrir diàriament fins que la protesta popular va aconseguir derrocar el president Mubarak. Els seus tuits anavan informant dels esdeveniments. Únicament va emmudir els dies que el Govern els va tallar la connexió a twitter primer i a Internet després.

Nadia, que és presidenta de la Federació Mundial de Periodistes Científics, és aquests dies a Barcelona, on dilluns farà una conferència en el Campus de la Comunicació de Ca n'Aranyó, de la Universitat Pompeu Fabra, destinada als estudiants del màster de l'Observatori de la Comunicació Científica (OCC) d'aquella universitat (però oberta al públic que hi vulgui assistir). Divendres a la tarda s'ha reunit amb un grupet de socis  i sòcies de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Hem estat parlant de molts temes relacionats amb el periodisme i la comunicació científica, però era evident que no podíem deixar de comentar la revolta pacífica d'Egipte i relacionar-la amb el que estava passant a la plaça de Catalunya --i a tantes altres places de la geografia espanyola--, que es troba a pocs metres del Col·legi de Periodistes, on ens havíem reunit.


En un moment donat, un col·lega i jo no érem d'acord sobre un punt d'aquest manifest que corre per la xarxa i que diuen que ha estat preparat per aquesta DemocraciaRealYa (segueixo pensat que el nom és molt encertat; no entenc que hi hagi republicans que s'hi hagin adherit). És el punt que diu que volen "Reforma de la ley Electoral para que todos los votos de todos los ciudadanos de España, vivan donde vivan, cuenten igual en el reparto de votos". La gent que hi ha acampada a la plaça de Catalunya es deu haver adonat què significa la circumscripció única? Que si s'aprovés una llista electoral d'aquesta mena, partits com ara el PNB, BNG, CiU, ERC i la Coalición Canaria podrien desaparèixer del Parlament de Madrid? Per què, qui els votaria fora de les seves circumscripcions actuals?

El meu col·lega deia que ara no hi ha un equilibri entre els vots que recullen els diferents partits, i que a alguns d'aquests partits petits en proporció els costa molt més vots aconseguir un escó que no pas als grans partits. Crec que això forma part del joc democràtic. Li he posat com a exemple el Parlament Europeu, on el vot de Malta, amb uns 413.000 habitants té el mateix valor que el vot d'Alemanya, que en té més de 82 milions.

Nadia ens escoltava i a un cert punt ens ha dit que teníem molta sort de poder debatre sobre el sistema electoral que pensàvem que ens aniria millor. En el seu país fins ara no calia parlar-ne, perquè no se'n feien, d'eleccions. I si alguna vegada se n'han fet, ha estat amb trampes. Ara esperen les eleccions que es faran al setembre, però la il·lusió que el poble tenia a finals de gener s'ha anat apaivagant i convertint més aviat en desencís.  En unes eleccions que es van fer en la dècada de 1980, Nadia va ser presidenta d'una mesa electoral i quan van apartar-la del lloc on es feia el recompte va adonar-se que allò era tot teatre. En un altre lloc hauria anat a denunciar-ho a la policia, però què podia fer, si havia estat la mateixa policia que l'havia fet fora perquè no veiés les trampes! Creu que això ara no es podria repetir perquè ara aquestes coses al gent pot difondre-les fàcilment per twitter, facebook i altre mitjans que ens proporciona internet.

En acabar la reunió, hem anat a la plaça de Catalunya. De dijous a divendres hi ha hagut un gran canvi. Avui costava obrir-se camí entre la gent. N'hi havia de totes les edats i condicions. Com ahir, les converses agafades al vol eren un reguitzell de greuges; els polítics, els empresaris, els banquers... Era com si la plaça hagués esdevingut un mur de les lamentacions on tothom venia a exposar els seus greuges, explicant-los a qui els volgués escoltar.

Dibuix efímer en el terra a pl. Catalunya
No sé si allò que ha animat tanta gent a fer cap a la plaça de Catalunya haurà estat el fet que fos l'inici del cap de setmana, sense presses per fer res en dos dies o potser la prohibició de la Junta Electoral de celebrar manifestacions dissabte i diumenge. Encara que no estigui totalment d'acord amb alguns aspectes de l'acampada, crec que la gent ha de tenir llibertat per expressar-se i manifestar-se.

Fotos: M. Piqueras (20.05.2011)

1 comentari:

Fina ha dit...

I tant que sí!, i a més a més sense coaccions ni represàlies.