El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 7 de maig de 2011

Del Arco i la "señorita" Carmen Cervera

De tant en tant m'agrada donar un cop d'ull a la premsa de fa anys. L'hemeroteca de La Vanguardia és un tresor, perquè s'hi poden consultar tots els exemplars publicats des de la seva fundació el 1881. Avui m'ha donat per brostejar els diaris de fa cinquanta anys. No he pogut veure què deien el 7 de maig perquè era dilluns, dia de la setmana en què no hi havia diaris i es publicava La Hoja del Lunes, i he buscat el del dia 8.

Una de les seccions que sempre llegia d'aquest diari era "Mano a mano", les entrevistes --amb caricatura inclosa-- que feia Manuel del Arco (1909-1971). Era la meva secció favorita de La Vanguardia. Del Arco i Josefina Carabias (corresponsal d'El Noticiero Universal a diversos països) eren els meus models de periodista en aquells anys en què jo aspirava que el periodisme fos la meva professió. (Després vaig canviar a la biologia, però ves per on, la vida m'ha dut a fer una activitat que és un entremig entre la biologia i el periodisme.)

El 8 de maig de 1961, La Vanguardia va publicar l'entrevista que del Arco va fer a una noia de Barcelona de divuit anys que havia estat elegida "Miss Cataluña". Era la "señorita Carmen Cervera Fernández", avui dia més coneguda com a baronessa vídua Thyssen o Tita Cervera. Fa molta gràcia, l'entrevista, perquè qui respon la majoria de preguntes del periodista no és l'entrevistada, sinó la seva mare. De manera que, a un cert moment, del Arco diu a la mare: "¿Puedo seguir con su hija?". La senyora, però, no pot reprimir-se, i quan ell s'adreça a Carmen Cervera i li diu "Puedo preguntar si tiene novio?", ella respon de nou per la filla: "No queremos."

La Wikipedia en espanyol dedica a Manuel del Arco --mestre de periodistes on n'hi hagi-- un article amb un únic apartat, amb a penes set línies i un enllaç a un article de la Gran Enciclopedia Aragonesa. L'article dedicat a Carmen Cervera, en canvi, és molt més llarg: comprèn sis apartats, tres enllaços externs i quatre referències. I té els equivalents en català, alemany, anglès, esperanto, francès, gallec i italià. Ja sé que, gràcies a aquesta dona, Madrid compta amb unes col·leccions de pintura molt valuoses i que alguns quadres de la col·ecció Thyssen també van venir a parar a Catalunya i és lògic que li agraeixin amb una entrada a la Wikipedia. De fet, no em molesta tant que aquesta dona tingui aquest espai a l'enciclopèdia virtual com que Manuel del Arco hi sigui gairebé com de passada. Alguna entitat --La Vanguardia?, el Col·legi de Periodistes de Catalunya?-- hauria d'ampliar aquesta entrada i traduir-la a altres llengües.

Potser us interessarà:
Manuel del Arco. Bloc que Xavier Castellnou De Arco dedica al seu avi.
Pioneres del periodisme (aquest bloc, 15.06.2008). Un record de Josefina Carabias i altres pioneres del periodisme

2 comentaris:

Júlia ha dit...

De fet el 'Mano a mano' era per on començava a llegir el diari molta gent, com avui ho fan amb 'La Contra', i també es comentava molt el 'personatge'. Josefina Carabias era un altre 'clàssic', recordo l'avi i veïns comentar articles.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, jo recordo haver llegit el diari tota la vida, potser encara abans que llibres. L'època en què el meu pare comprava el "Diario de Barcelona", no em perdia els articles de Sempronio. Quan després va canviar a "La Vanguardia" jo era de les persones que la començaven pel "Mano a mano". Com també buscava sempre les cròniques de Josefina Carabias a "El Noticiero Universal" (el "sieru", li deia la gent), que era l'altre diari que entrava a casa.