El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 22 d’abril de 2011

La Trieste de Magris, molt recomanable

Trieste, piazza dell'Unità d'Itàlia
Ahir vaig anar a veure l'exposició "La Trieste de Magris", al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tenia curiositat per veure com l'havien enfocada i si, a més de Claudio Magris, hi eren presents altres personatges que han tingut alguna relació amb aquesta ciutat.

Vaig ser a Trieste el març de 2009, només quatre dies i ocupada amb reunions i visites a centres de recerca. Però el poc temps lliure de què vaig disposar el vaig dedicar a veure el màxim possible de la ciutat. Visitar l'exposició ha despertat els meus records i ha estat una mica com tornar-hi. Es diu "La Trieste de Magris", però podria haver-se dit "La Trieste de Svevo" o potser de Saba perquè, si bé Magris és l'excusa i el fil conductor de l'exposició, són moltes les personalitats que han tingut alguna relació amb Trieste (vegeu-ne la llista de la Viquipèdia italiana).

El muntatge de l'exposició és molt original i fa exercitar gairebé tots els sentits. La vista, per apreciar-ne l'escenografia, veure-hi els quadres, els dibuixos, les fotografies i els vídeos, i per llegir-ne els textos. L'oïda, per escoltar les veus en moltes llengües en el mercat triestí, per sentir els poemes d'Umberto Saba o el discurs de Mussolini (molt més agradables els poemes que el discurs) i per conèixer el contingut dels diversos vídeos. El tacte, per sentir a la cara la bora, aquell vent que baixa dels Alps i és característic de Trieste, per tocar els fragments de roques i per notar la sensació de moviment de les "aigües" del Danubi, pel qual discorre l'exposició en una de les sales més grans, dedicada al llibre en què Magris recorre la història i la cultura de l'Europa central.

Trieste, vista del port al capvespre
Cada àmbit de la mostra pot ser una sorpresa. Després de sentir la bora colpejant-nos la cara, es passa per la sala del Carst, aquesta formació geològica propera a Trieste, ja en terra eslovena, que ha donat nom a un tipus de roca calcària, soluble, que afavoreix la formació de rasclers, dolines, coves, avencs, balmes etc., quan la roca es dissol i s'esfondra. Veurem també una habitació de la casa de Magris, passarem pel cafè San Marco, per la llibreria Antiquaria, per un lloc que va ser camp de trànsit per als presoners que després eren enviats a camps d'extermini dels nazis... i podrem veure el film Dietro il buio (Rere la foscor), fet expressament per a aquesta exposició, basat en una obra de Magris.

Vaig anar a l'exposició amb dues curiositats: saber si la Trieste de Magris seria també la Trieste de Marisa Madieri, la seva dona, també escriptora, i si en aquella Trieste hi havia lloc per a Franco Basaglia (1924-1980), el psiquiatra que va dirigir l'hospital psiquiàtric quan aquells centres eren anomenats 'manicomis', i que va introduir un canvi radical en la manera de tractar els malalts mentals. Madieri és present a la mostra --potser no tan com mereixeria-- i Basaglia, l'hospital que va dirigir, i la seva revolució en psiquiatria hi tenen un lloc destacat. Vaig trobar colpidora la sala dedicada a Vito Timmel, pintor triestí nascut a Viena que va morir al manicomi el 1944. Hi ha molts dels dibuixos que va fer quan ja estava internat, em sembla que la majoria són descripcions dels seus somnis.

Trieste, església recinte hospital S. Giovanni
Una altra sala està presidida per un cavall de cartró de dimensions gegantines, és la sala dedicada a l'hospital psiquiàtric de San Giovanni i la gran tasca de Franco Basaglia per la humanització d'aquests centres. En una pantalla a la paret es pot veure i escoltar un documental (I giardini di Abele, de Sergio Zavoli, 1969) sobre la reforma de la psiquiatria duta a terme per Basaglia. És una llàstima que no hi hagi un espai amb seients per veure el documental amb comoditat; dura uns 27 minuts i és molt interessant. Per a les persones que, com jo, tenen els genolls amb artrosi, tanta estona a peu dret és molt cansat. Però vaig resistir, volia veure el film fins al final. El cavall, és Marco Cavallo, un cavall blau que van idear els malalts de San Giovanni en memòria d'un cavallet que repartia la roba de llit als pavellons. L'hospital es troba dalt d'un turó i un dia de febrer de 1973 els malalts van baixar el cavall al centre de Trieste en un gest simbòlic de reincorporació a la vida ciutadana. Després d'aquesta sala n'hi ha una altra que em va fer l'efecte que també estava dedicada al manicomi, però no puc assegurar-ho. És tota blanca i està buida, amb els sostre baix i les parets encoixinades, com ho eren les parets de les cel·les dels manicomis per evitar que els malalts s'autolesionessin. Aquell sostre tan blanc i tou (era una tela que deixava passar la llum) em va fer angúnia; em va semblar com una boira on podia quedar atrapada.

Hi ha també un espai dedicat a l'arribada a Trieste dels italians de l'Ístria, després que aquesta regió passés a formar part de Iugoslàvia. Vaig tornar a recordar la història de Fulvia, l'algueresa que va néixer a Ístria i als quatre anys, la seva família va haver d'"emigrar" al seu propi país.

No vull fer-ne una descripció exhaustiva, però sí recomanar vivament aquesta mostra que transmet l'espèrit d'una ciutat que és un gresol de cultures, pobles i religions, el lloc on la Mediterrània i l'Europa central s'agermanen. I recomano anar-hi sense presses, perquè s'hi poden passar algunes hores. No sé quina impressió en pot treure qui no hagi estat mai a Trieste, però em fa l'efecte que molta gent pot sentir ganes d'anar-hi. El que sé és que, després de veure "La Trieste de Magris", a mi m'han entrat moltes ganes de tornar-hi.

Trieste, Canal Grande
 Potser us interessarà:
- Nous costums amorosos (14.04.2009) A Trieste vaig descobrir la moda dels cadenats de l'amor.
- Cròniques alguereses (5) (31.03.2009) L'èxode istrià de la postguerra.
- Trieste i les dues cultures (27.03.2009) Ciència i literatura es donen la mà a Trieste.
-
Trieste, on la llibertat és terapèutica (17.03.2009) Franco Basaglia i la seva revolució de la psiquiatria moderna.

Fotos: M. Piqueras, març 2009

3 comentaris:

fanal blau ha dit...

Espero no perdre-me-la. Un dia vaig poder gaudir escoltant-lo en una presentació i en vaig quedar enamorada.
Bona diada de Sant Jordi!

Marta ha dit...

Mercè, acabo de llegir Verd Aigua de la Marisa Madieri amb un postfaci de Claudio Magris, que m'ha fet descobrir l'èxode istrià i també l'apunt que fas de l'exposició que va haver-hi al CCCB. Malauradament en la meva ignorància no coneixia aquesta part de la història fins després de la meva estada a Croàcia i gràcies al nostre guia Juan Carlos. Diuen que els guies poden fer que un viatge no sigui simplement per fer fotografies. I això sortosament és el que vam trobar.

Mercè Piqueras ha dit...

Marta, fa poc escrivia en el bloc que no m'agraden els viatges organitzats, però reconec que hi ha guies i GUIES. Si tens la sort que et toqui un amb majúscules, el viatge pot ser molt profitós. He vist les fotos de Croàcia que has posat en el teu bloc, són d'una gran bellesa. Es nota la sensibilitat de l'autora.