El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 18 de gener de 2010

La premsa i la indústria farmacèutica

La defensora del lector d'El País, tractava aquest diumenge (17.01.2010) un tema delicat: l'ús dels mitjans de comunicació per part de les indústries farmacèutiques en benefici dels seus interessos. I com ho fan? Doncs fent passar per notícia informativa allò que no deixa de ser un publireportatge. El diari havia publicat un article que relatava la presentació, en un congrés recent, d'un nou fàrmac --el tapentadol-- que, segons la periodista autora del text, era "el primer analgésico que aparece en 25 años de una nueva generación que marcará un antes y un después". També feia referència als professionals d'assistència primària, que suposadament no saben avaluar el dolor de les persones que van a la seva consulta ni tractar-lo adequadament.

El lector que expressava la seva queixa (un metge de Plasencia) no podria haver trobat una millor interlocutora. Milagros Pérez Oliva, actual defensora del lector de l'esmentat diari, és una experimentada periodista científica, que coneix molt bé el món de la recerca i la indústria farmacèutica, i les estratègies que moltes empreses d'aquest sector fans servir per promoure els seus productes. La defensora va seguir el procediment que ha de seguir una bona professional en aquest cas --i que, en canvi, no va seguir la periodista autora de l'article que va provocar la queixa: consultar persones neutrals i expertes com ho són el president del Comitè d'Avaluació de Medicaments de l'Agencia Española del Medicamento i un investigador de la Universitat Pompeu Fabra que treballa per als Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units.

Segons els dos experts independents, el nou fàrmac no és cap panacea contra el dolor --si bé és més tolerable que altres analgèsics-- ni una novetat pel que fa al seu mode d'acció, que és semblant al d'un producte anterior del mateix laboratori. Per altra banda, la defensora també va buscar la font de la notícia, que va resultar ser el mateix laboratori que fabrica el medicament extraordinari. El laboratori no va emetre l'informe directament, sinó a través de la "Plataforma sin Dolor", impulsada per una fundació que duu el mateix nom que l'empresa farmacèutica. També va esbrinar la defensora que aquesta empresa va convidar la periodista d'El País a anar al congrés on es va presentar el fàrmac. I que la periodista va acceptar d'anar-hi malgrat que, en fer-ho, contravenia les normes que dicta el llibre d'estil del seu diari.

Quan vaig llegir la tribuna de Pérez Oliva vaig pensar que era una de les poques vegades que el defensor o defensora del lector d'un diari no intentava justificar l'error comès pel mitjà. Hi ha alguns defensors que sembla que ho siguin del seu diari i no dels lectors (no és el cas de Milagros Pérez Oliva, que em sembla sempre molt equànime). Després he llegit opinions diverses que han estat enviades a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, a la qual hi ha subscrites moltes persones que es mouen en el món del periodisme científic i la comunicació de la ciència. Hi ha qui s'ha sorprès de la resposta de la defensora, que ha carregat de manera molt forta contra una persona que fa molts anys que escriu en aquell diari. I qui suggereix que la responsabilitat hauria de ser dels caps de secció o redactors en cap que, abans de permetre la publicació d'un article, haurien de plantejar-se les preguntes que s'ha fet la defensora. Una altra veu diu que no es tracta d'un fet aïllat, que es podrien trobar molts exemples d'informacions publicades sense contrastar-ne les fonts. I un altre comunicador diu que la relació tèrbola que hi havia abans entre les empreses farmacèutiques i els professionals sanitaris ara es dóna amb els professionals dels mitjans.

A mi em fa l'efecte que, en molts casos, no hi cap relació "tèrbola" entre periodista i laboratori. Més aviat em sembla que es tracta d'una relaxació de les bones pràctiques professionals. És molt més fàcil copiar fil per randa el text d'un comunicat de premsa que fer servir aquest document com a base per elaborar un reportatge després de consultar altres fonts i de contrastar la informació rebuda. Molts diaris van plens de notícies que semblen clonades i no provenen de cap agència sinó que estan signades per professionals dels propis mitjans en què es publiquen. Això passa perquè ara les empreses, les universitats i centres de recerca, i la majoria d'institucions públiques o privades compten amb gabinets de premsa que elaboren el treball que després veiem publicat. Malauradament hi ha periodistes que es limiten a anar a la roda de premsa, recollir el seu dossier, menjar i beure, si la roda de premsa ho inclou, i després copiar fragments del dossier.

En el cas de la informació mèdica i científica en general és una paradoxa que passin aquestes coses en una època en què es fan cursos i màsters dedicats a aquest tipus de periodisme especialitzat.

2 comentaris:

Magda ha dit...

Els mitjans informatius estan obligats a fer constar si és publicitat, però recordo un cas semblant a TVC una "notícia" dient a la població que podiem comprar els nous televisors que es podrien fer servir igualment, això va passar fa uns anys perquè amb els canvis en el sistema sembla ser que s'havien reduít les ventes de teles en els establiments. A més la "notícia" mostrava imatges d'una conferència de premsa d'una de les marques fabricants de teles.

Els mitjans seriosos tenen al davant defensors del lector seriosos. Recordo un cas, fa anys, a La Vanguardia, s'havia publicat una notícia sobre que dones de països en desenvolupament entraven a Espanya com monges d'alguna congregació i un cop aquí deixaven l'ordre per quedar-se com residents. Acompanyava l'article una fotografia d'una monja de trets asiàtics i es va rebre una carta de protesta per part de l'ordre religiós ja que van dir era la germana "x" que feia anys que hi era i seguia a l'ordre. El defensor del lector va explicar molt bé com s'havia comés l'error, s'havia demanat d'arxiu una fotografia d'una monja que es veiés clarament d'un altre país i s'havia publicat. Tot demanant excuses van admetre l'error.

Per descomptat altres mitjans que no són de informació barregen publicitat i desinformació. Cal sempre tenir l'antena posada per detectar-ho.

La lectora corrent ha dit...

Magda diu: "Els mitjans seriosos tenen al davant defensors del lector seriosos."

Jo no nego que no siguin persones serioses. Però moltes vegades, tot i acceptant l'error, intenten justificar qui l'ha comès. No sé si mai havia llegit un comentari tan contundent com el que va fer Milagros Pérez Oliva diumenge passat. Potser sigui perquè la seva especialitat, com a periodista, és la informació científica i de temes de salut i coneix molt bé de quin peu calcen les empreses farmacèutiques. Cosa que hauria hagut de saber també l'autora de l'article que va causar la queixa. Al cap i a la fi no és una nouvinguda ni al periodisme ni a "El País".