El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 25 de gener de 2010

Virginia Woolf

Virgínia Woolf (1882-1941)
(Gisèle Freund, National Portrait Gallery)

El 25 de gener de 1882 va néixer a Londres Adeline Virginia Stephen (Woolf era el cognom del marit), que esdevendria una de les més grans figures de la literatura anglesa del segle XX. La seva obra és immensa, i comprèn novel·les, assaig, crítica literària, diaris i cartes. No descriuré aquí la seva vida perquè a Internet hi ha molts espais fiables on es pot llegir. (L'entrada Virginia Woolf de la Wikipedia anglesa m'ha semblat bastant acurada.)

Vaig conèixer bé l'obra d'aquesta escriptora --només relativament, tampoc és que en sigui experta-- només quan vaig saber prou anglès per poder llegir-la en la seva llengua. Aleshores em va entrar la febre Woolf i vaig anar llegint llibres seus un darrere l'altre. Molts ja no les recordo, però sí que recordo el plaer que vaig experimentar amb la seva lectura i com aquesta escriptora em va obrir els ulls a alguns fets en què mai havia pensat. Una de les obres que més em va impressionar va ser A Room of One's Own (La cambra pròpia), un llibret de poc més de cent pàgines que és un recull de sis assajos basats ens unes conferències que va fer a Oxford. Hi explica que no la van deixar entrar en la biblioteca d'un college d'Oxbridge (nom format per la contracció d'Oxford i Cambridge que normalment fa referència a l'elitisme intel·lectual d'aquestes dues universitats ). El motiu que no pogués entrar-hi?: era una dona i la biblioteca només permetia l'accés al homes, o a dones que anessin acompanyades d'un membre de la comunitat universitària (en aquella època, formada nomé per homes) o portessin una carta de presentació. En un altre assaig, imagina què hauria estat d'una hipotètica germana de Shakespeare que hagués estat tan dotada per a les lletres i el teatre com el seu germà. Per començar, ni tan sols li haurà estat permès rebre una educació com la que se suposa que va tenir ell, tenint en compte que van néixer en una família benestant.

Hi ha una frase d'aquest llibre de Woolf que resumeix molt bé el sentit del llibre: "Podeu tancar amb clau les vostres biblioteques, si voleu, però no hi ha tanca ni pany ni forrellat amb què pugueu aturar la llibertat del meu pensament." Ho podem aplicar al cas de les dones en una societat masclista, però serveix igualment per a qualsevol situació de dominància, independentment del sexe --o del gènere.

En la meva època de febre woolfiana, vaig llegir també alguns dels diaris de Woolf. Era una epoca en què de tant en tant jo patia una altra febra lectora, la causada per l'escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, contemporània de Woolf. Recordo que, en aquells diaris, Woolf n'havia parlat en alguna ocasió i els comentaris que feia de la seva col·lega i amiga traspuaven enveja; considerava que Mansfield era la seva única rival en el món de les lletres.

Deu fer uns dotze anys, un professor mexicà que feia una estada a París em va explicar que, en el forn del barri de Saint-Germain-de-Prés on anava diàriament a buscar el pa, acostumava a coincidir amb una velleta molt agradable que comprava unes pastes, sempre del mateix tipus. Un dia, la fornera va explicar al meu amic que aquella velleta havia estat una gran fotògrafa i que Virginia Woolf era un dels molts personatges a qui havia fotografiat. El 2000 vaig llegir en algun lloc que havia mort a París la fotògrafa d'origen alemany Gisèle Freund i s'esmentava Woolf entre les personalitats que havien posat davant la seva càmera. Vaig pensar que molt probablement era la velleta del forn de Saint-Germain-de-Prés amb qui es creuava tan sovint el meu amic.

Internet conté textos sencers d'algunes obres de Woolf, entre les quals hi ha A Room of One's Own.

8 comentaris:

Magda ha dit...

No he llegit tota la seva obra però el meu favorit és "Les oles" per aquell univers que construeix de l'interior de cada personatge amb aquella magnífica prosa poètica. I un que m'encanta també és "Flush", és sobre la vida d'un gos que es diu Flush i ell és tot el protagonista però no està plantejat com un conte infantil, sino com una narració per adults.

Anònim ha dit...

Y a pesar de la importancia de su obra, en Londres es toda una odisea encontrar la casa de Bloomsbury en la que vivió su última etapa... Qué gusto leerte Mercé. Una abraçada,
Laura Corcuera

La lectora corrent ha dit...

Magda, amb les obres de Virginia Woolf em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen, que al cap dels anys les confonc i ja no sé què és de quina. Però no recordo la història del gos Flush. Hauré de buscar-la.

Laura, durante unos años cada vez que iba a Londres me paseaba por als calles de Bloomsbury a ver si alguna placa azul me descubría la casa de Virginia Woolf. Cuando compré "Walking London" (una guía fantástica para conocer Londres paseando por su calles) descubrí por qué no había logrado nunca dar con la casa que yo buscaba: Brunswick Square, la plaza donde estaba la casa que los Woolf compartieron con otros miembros del grupo de Bloomsbury, es ahora una plaza moderna con un centro comercial. Aunque ya no exista la casa, no estaría de más que alguna placa indicase el lugar donde vivió una de las mejores plumas del país del siglo XX. El único lugar donde encontré su nombre fue en la puerta del Hotel Russell, a cuyo restaurante iba de vez en cuando a comer Virginia Woolf.

Magda ha dit...

Hace años se hizo un minicurso sobre el grupo de Bloomsbury, lo coordinaba Marta Pesarodona, estuvo muy bien. Uno de los invitados fue el sobrino de V.W. (ahora no recuerdo su nombre) que aparte de comentar algunos aspectos de su vida y obra, explicó que las casas entonces eran todas de muebles oscuros e incluso lóbregas y que en cambio, cuando iba a casa de su tía la casa era una explosión de luz y color en la decoración, se tenía la sensación veraderamente de estar en un sitio diferente.

La lectora corrent ha dit...

Marta Pessarrodona també va ser comissària d'una exposició dedicada al Club de Bloomsbury, que va organitzar "la Caixa".

Tenia dubtes de l'any en què es va fer, però gràcies a l'hemeroteca de La Vanguardia he "recuperat" la memòria. El 16 de setembre de 1986 es va inaugurar l'exposició "El grupo de Bloomsbury o la pasión de vivir". El nebot que esmenta Magda era Quentin Bell.

La notícia de la inauguració:

http://tinyurl.com/yzwj9nr
(a la part inferior dreta de la pàgina)

Uns dies abans havia sortit un article que anunciava la inauguració de l'exposició:

http://tinyurl.com/yjdaxd9

Magda ha dit...

Doncs sí, en Quentin Bell i el curs era organitzat per la Fundació La Caixa. No recordava l'any, només sé que en fa molts...

En un altre dels cursos organitzats per la mateixa entitat vaig poder veure i conèixer en Gore Vidal i la sessió va tractar sobre el seu llibre "Lincoln". Inoblidable!

Carme ha dit...

Salutacions Lectora Corrent: fa un temps que venc "fulletjant" el vostre bloc i per fi m'atreveixo a unir-me proclamant la meva admiració per Virginia Woolf i el seu univers. No només per aquesta extraordinària escriptora sinó també per altres dones especials que han aparegut i que són font d'inspiració i exemple per obrir una nova manera d'impretar la realitat i el món que ens envolta.

La lectora corrent ha dit...

Carme, gràcies pel teu comentari. A poc a poc es va coneixent millor aquest univers femení, que no hauria de ser oposat al masculí, sinó únicament diferent i complementari.