El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 10 de gener de 2010

Quan es fa "gran" un noi o una noia?

En un correu electrònic, un catedràtic d'una facultat de medicina catalana em deia ahir que els seus alumnes (tercer de carrera) són encara "crios". Aquesta afirmació m'ha sobtat una mica i m'ha fet pensar en les contradiccions de la societat actual.

Quan jo vaig estudiar a la universitat --la segona meitat de la dècada de 1960--, un noi o una noia que estigués fent tercer de carrera no era considerat un "crio". I podia tenir tan sols vint anys perquè l'edat normal d'entrada a la universitat era els disset o divuit anys (no va ser el meu cas perquè, en acabar el batxillerat, vaig fer altres coses i tenia ja vint anys quan vaig matricular-me a la universitat). En acabar els estudis, la majoria començava de seguida a treballar en un lloc de treball fix (mentre s'estudiava era normal fer feines eventuals de caire molt diferent) i, si festejaven, no trigaven gaire a casar-se i tenir mainada.

Ara tot això s'ha retardat. El batxillerat s'acaba més tard i per tant, un noi o noia que faci tercer d'una carrera té alguns anys més dels que tenien els qui estudiaven el mateix curs fa quaranta anys. En acabar la carrera --que en molts casos és més curta--, es fan màsters. Hi ha nois i noies que sembla que la seva professió sigui aquesta: estudiar màsters, un darrere l'altre. (I hi ha universitats que sembla que posin molt més interès en els seus màsters que en els estudis de llicenciatura; compareu els preus de les matrícules, potser això ho expliqui tot.)

Per altra banda, la majoria d'edat, que en la meva joventut no arribava fins als vint-i-un any, ara ja es té als divuit. I tot i que nois i noies es casin o formin famílies estables més tard, molts s'emancipen abans i se'n van a compartir pis amb amics o amigues o fan un primer intent d'aparellar-se força joves. N'hi ha, però, que prefereixen quedar-se a casa, on ho tenen tot gratis i gaudeixen d'una llibertat que a la meva generació ens estava negada. El jovent també s'inicia molt abans en la sexualitat i, en canvi, es retarda --i bastant-- la maternitat.

No estic criticant el jovent actual ni pensant que la meva generació era millor. Únicament constato les diferències. És possible que alguns d'aquests nois i noies de tercer de medicina que al professor que m'escrivia li semblen "crios", hagin hagut de prendre decisions que a la meva generació ni tan sols se'ns havien plantejat. Ve't aquí el que m'ha fet rumiar les paraules llegides en un correu elctrònic!

3 comentaris:

zel ha dit...

A mi em sembla que s'aixopluguen, si poden, en les mans protectores dels pares, però que al seu cap i al seu fer hi ha accions prou madures i són prou crítics arribada l'hora. De fet només cal sentir parlar la mainada petita ara, i sentir-los 30 anys enrere...res a veure...

M. Antònia ha dit...

Tens raó amb els Masters. Sembla que els continguts de moltes carreres siguin minços i necessitin un reforç important i fort que es recolzi amb bastants diners. Llavors aquella persona sí que val. És com anar fent revàlides, més cares, però.
En quan a la joventut, segons uns psicòlegs, els joves no estàven preparats per fer la "mili", perquè la vida s'havia allargat i encara eren infants, no podien resistir-ho. Jo crec que hi ha joves molt ben preparats i adults i altres que no ho seran mai, com sempre. Les noies de la meva edat, havien de cosir, estudiar piano si tenien més "possibilitats", i casar-se. Algunes feiem carreres mitges i gràcies.

La lectora corrent ha dit...

Zel, jo també penso que, quan convé, mostren una maduresa que potser no aparenten. És com el que ha passat a moltes dones que vivien aixoplugades sota la protecció del marit però que, quan els ha fallat aquesta protecció --perquè el marit ha mort o emmalaltit o perquè les ha deixades-- han tret del seu interior una força insospitada.

Actualment no tinc gaire contacte amb mainada --a casa van deixar de ser mainada fa molts anys i de moment no tinc nets o netes, ni hi ha altra mainada a la família més propera--, però també em fa l'efecte que "creixen" abans.

M. Antònia, jo també penso que hi ha gent que mai arriba a ser adulta, o que, perquè hi arribi, cal que la vida els doni molts cops. Pel que fa a les noies, també n'hi havia que dibuixaven, oi? (o va venir després això?) I algunes, com tu, ho feien / fan molt bé.