El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 1 de juliol de 2009

Cròniques londinenques (I)

El passat dilluns a les 4 de la tarda era ja a South Kensigton, contenta de pensar que en uns minuts arribaria a l'Imperial College, on m'havia d'allotjar, i podria deixar l'equipatge i sortir a fer un volt fins a les 7, en què tenia una recepció al Museu de la Ciència. Doncs no va ser ben bé així.

En arribar a la recepció a la residència de l'Imperial College vaig donar-los el meu nom i em van dir que no sortia a la seva llista de reserves. Els vaig mostrar el correu-e que m'havien tramès ells mateixos uns dies abans confirmant la reserva. Després de molta estona d'esperar em van dir que m'assegués en una butaca perquè havien d'anar a fer una consulta. Finalment ve una noia i en sentir que, amb la cortesia típica anglesa, començava a dir "I'm afraid...", ja em vaig imaginar que hi havia algun problema. El problema era que el Congrés al qual he vingut havia cancel·lat totes les reserves que tenien d'allotjament en aquella residència i les havia passat a la d'una altra universitat: King's College. Em va recomanar que hi anés amb taxi perquè no hi ha cap transport públic directe i jo duia la maleta normal i el carret on porto l'ordinador i coses de treball.

Efectivament, era molt lluny, a l'altre costat del Tàmesis, bastant més enllà de l'estació de Waterloo. Però allà no sabien res que jo hi hagués d'anar. Tenien una llista de gent del congrés que s'hi ahvien d'allotjar, però el meu nom no hi sortia. Jo ja em veia fent d'ocupa sota un pont del Tàmesis, i pensava quin seria millor; segurament el de Westminster, per la proximitat al Westminster Center Hall on es fa el Congrés. La noia de la recepció va fer un munt de trucades --com la de l'Imperial, em va dir que seiés potser per la cara que vaig posar quan em va dir que no hi havia cap habitació reservada per a mi--. Va passar molta estona i al final em va dir que ja havia parlat amb algú de la secretaria del congrés i havien autoritzat que em quedés.

Eren les 8 del vespre quan entrava a la meva habitació d'una residència que, comparada amb la d'Imperial College és com si t'enviessin d'un hotel de 4 estrelles (ja no vull dir de cinc) a un d'una sola. Per moltes coses. L'entorn no té ni comparació. A costat d'Imperial College hi ha edificis històrics, l'Albert Concert Hall, el Museu de la Ciència, el d'Història Natural, el Victoria and Albert Museu; a quatre passes, l'immens parc de Kensington (que està unit a Hyde Park) i molt ben comunicat. I l'edifici, els carrers, tenen una atmosfera molt diferent. Però no era això sol; vaig preguntar on s'esmorzava (la reserva de l'Imperial College duia inclòs l'esmorzar) i em va dir "I'm afraid...", que no donaven esmorzar i havia d'anar fora. Li vaig preguntar com m'havia de connectar a Internet i un nou "I'm afraid..."; la connexió a Internet només és per a estudiants, no per les persones que s'allotgen al College per uns pocs dies.

Després d'instal·lar-me, vaig provar si encara arribava a temps a la recepció del Museu de la Ciència. Vaig haver de canviar dues vegades de metro en unes estacions que són com laberints, amb escales de pujada i de baixada i passadissos llarguíssims. I a sobre, en el trajecte, el metro es va aturar en un túnel per unes obres i potser s'hi va quedar deu minuts. En arribar al Museu de Ciència hi havia gent que ja en sortia, però vaig voler veure algunes de les persones responsables del Congrés que conec per explicar-los què m'havia passat.

Em van dir que havien hagut de canviar l'allotjament de l'Imperial College perquè hi havia hagut uns casos de la nova grip (que els anglesos continuen anomenant grip porcina); i que va ser una decisió presa el divendres abans del Congrés. O sigui que, tres dies abans que jo hi arribés, ja havien decidit que jo m'havia d'allotjar en un altre lloc --sense consultar-me si estava d'acord amb el canvi-- i no em van dir res! No s'hi val dir que hi havia el cap de setmana entre mig; dissabte i diumenge vaig rebre diversos correus del Congrés relatius a alguns workshops als quals m'havia inscrit. Però cap per informar-me d'allò que de moment tenia més importància per a mi, que era saber on m'havia d'allotjar.

Com podeu imaginar, dilluns al vespre estava que treia foc pels queixals. Encara avui no puc imaginar que puguin haver actuat d'aquesta manera. A efectes de la meva estada aquí, hauria estat igual que hagués vingut dimarts amb el primer avió, a temps d'arribar al workshop al qual estava apuntada, perquè dilluns va ser una dia perdut.

Dimarts al matí vaig agafar l'equipatge i em vaig acomiadar del Kings College. Quan el senyor a qui vaig tornar la clau em va preguntar perquè marxava li vaig dir que hi havia anat enganyada i que jo volia un allotjament on pogués esmorzar, on pogués connectar-me a Internet i que no fos tant lluny del centre. Ara sóc en un hotel que vaig haver de buscar-me jo mateixa per Internet--a la secretaria del congrés em van dir que ells només s'ocupaven de les reserves en les residències universitàries i que no podien fer res per ajudar-me (I'm afraid... una altra vegada) i ja veurem si recupero el que ja havia pagat. El meu hotel també està lluny (a l'oest de Kensigton, prop del Holland Park) i és molt senzill, però la combinació de transport és molt millor per venir fins aquí, em donen esmorzar i el barri és més bonic.

A poc a poc vaig animant-me (especialment aquest matí, amb la visita a la Royal Society i el passeig creuant Saint James Park per arribar fins a Westminster Centre), però hi va haver un moment que hauria desitjat no haver-me mogut de Barcelona.

2 comentaris:

Montse ha dit...

Caram, Mercè, quin greu que em sap tot plegat! Una mica la conversa que vam tenir va ser premonitòria... I és que aquests britànics... Mira, tenen unes maners de dir que mig disfressen la realitat amb un "I'm affraid but...", però la incompetència és la incompetència aquí, a Honolulu i a la riba del Tàmesis... Ja veig que se'ns estan posan a l'altura...

Espero i desitjo que a través de queixa puguis esgarrapar algun caleró. Seria el mínim que et mereixes després de tant de periple.

I un consell: si tens una estona, ves al Hampstead Heath i passeja-t'hi: IT WILL SOOTH YOUR SOUL!

Parlem a la tornada. Molts petons.

La lectora corrent ha dit...

gràcies, Montse. No vaig anar a Hampstead Heath, però he passat estones molt agradables reposant en algun altre parc. Ahir vaig estar-me potser una hora observant la varietat d'ocells que hi ha a The Long Water, que separa Kensington Gardens i Hyde Park, i fixant-me en el seu comportament; entre individus de la mateixa espècie i entre espècies diferents. Molt interessant.