El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 26 de juliol de 2009

Happy birthday, Dr. Lovelock!

En la seva autobiografia (Homage to Gaia, Oxford University Press, 2000), el químic atmosfèric James Lovelock explica que possiblement va ser un infant no desitjat, el resultat casual de la celebració de la nit de l'armistici de l'11 de novembre de 1918. Ho pensa pel seu context familiar i social. La seva mare era secretària d'un alt càrrec de l'administració del comtat de Middlesex, un lloc de treball que havia aconseguit pels seus mèrits i perquè molts homes eren a la guerra. L'embaràs i el retorn dels soldats a la vida civil van posar a fi a la seva carrera. El 26 de juliol de 1919 naixia el petit James Ephrain Lovelock, que anys més tard revolucionaria el món de la biologia amb les seves idees sobre la realitat del nostre planeta. Lovelock va plantejar una agosarada hipòtesi que mostrava la Terra com un sistema "viu", en què la biota (el conjunt dels éssers vius) i els components no vius (atmosfera, roques, rius, mars, oceans...) interaccionaven els uns amb els altres. Va suposar que el conjunt s'autoregulava per uns processos semblants als d'homeòstasi que regulen les condicions del cos dels animals.

La vida de James Lovelock és la d'un científic molt poc corrent en l'actual món de la ciència. La seva trajectòria és més semblant a la de científics d'altres temps, que treballaven pel seu compte. Ha treballat de manera independent des de 1964 i ho justifica dient que el treball d'un investigador hauria de ser una tasca de creació. L'única manera de poder desenvolupar la pròpia creació en el grau màxim és no havent de dependre d'una universitat o centre de recerca ni de subvencions oficials que sovint marquen unes prioritats i són un fre a la imaginació del personal investigador. Però la recerca independent no sempre és possible; cal trobar una font de finançament i cal que l'investigador o investigadora rebin el reconeixement i suport de la comunitat científica. Altrament poden transmetre la típica imatge del científic --o pseudocientífic-- a qui falta un bull.

En l'esmentada autobiografia, Lovelock diu que l'esdeveniment més destacat de la seva carrera científica segurament hagi estat la invenció del captador d'electrons, que va fer el 1957. A més de la importància que aquest aparell ha tingut en l'estudi de la química de l'atmosfera, va fer possible que Lovelock es convertís en un científic independent i pogués subvencionar la pròpia recerca amb els diners derivats de la seva patent --i de les d'altres invents seus. Tanmateix, aquesta independència ha estat una espasa de doble tall. Per una banda, ha pogut treballar en allò que més li interessava. Per una altra, però, el fet de no comptar amb el suport directe d'una institució va ser durant un temps un obstacle per a l'acceptació oficial de les seves idees.

El captador d'electrons és un aparell que es fa servir en cromatografia de gasos i és molt útil per detectar compostos que es troben a l'atmosfera en concentracions molt petites. És molt selectiu i sensible a la presència de determinades molècules, entre les quals les que contenen halògens, que pot detectar en concentracions mesurades en parts per bilió (10 elevat a 12).

La seva idea sobre la relació entre els components vius i els no vius de la Terra arrenca del treball que va fer per a la NASA en la dècada de 1960. Va tenir la intuïció que s'hauria de poder reconèixer la presència de vida en qualsevol lloc perquè els processos metabòlics canviarien la composició de l'atmosfera d'un planeta, generant-hi gasos anòmals des del punt de vista de la química. L'atmosfera de la Terra, on l'oxigen és abundant, es troba molt lluny de l'equilibri químic. Tanmateix, és estable --tot i que avui dia els humans hi estem provocant canvis que ja es comencen a notar-- i sembla que ho hagi estat la major part de la seva història. En el centre de NASA on treballava va fer una anàlisi comparada de les atmosferes de la Terra i els planetes més propers al nostre, Mart i Venus. Les concentracions de gasos atmosfèrics eren molts semblants en aquells dos planetes i diferien molt de la composició de l'atmosfera del nostre planeta.

Lovelock va deduir que hi havia d'haver algun mecanisme --o potser més d'un-- que mantingués l'atmosfera estable i el 1972 va proposar la seva idea. Amb el temps, aquella hipòtesi ha esdevingut una teoria que recolza en proves com més va més abundants, i que s'estudia des de diverses disciplines. Fins aleshores s'havia cregut que, si hi havia vida a la Terra, era perquè era l'únic lloc de l'Univers amb unes condicions atmosfèriques adequades per a la vida. Lovelock va proposar un canvi de paradigma en afirmar el contrari: que la Terra tenia una atmosfera diferent, en desequilibri, per causa de la vida que contenia.

Des de 1971, la biòloga nord-americana Lynn Margulis ha col·laborat amb Lovelock en el desenvolupament de la hipòtesi de Gaia. Ell veia el planeta i l'atmosfera que l'envolta amb els ulls d'un químic atmosfèric i Margulis ha destacat el paper de l'ecosistema global bacterià i ha demostrat que la microbiota és la infraestructura biològica fonamental per al manteniment de Gaia. La visió de Gaia que aporta la microbiologia és molt atractiva. Els microorganismes, per la seva ubiqüitat i ràpid creixement i expansió són fonamentals per mantenir la Terra en les condicions adequades. A més, durant el 85 per cent de la història de la vida a la Terra, els microbis n'han estat els únics protagonistes; van formar els primers ecosistemes (sense ecosistemes, en què els productes del metabolisme d'uns organismes són els nutrients per a uns altres, l'aliment inicial o brou primigeni s'hauria exhaurit en uns 300 milions d'anys) i la major part de els vies metaboliques que coneixem. Hi ha alguns mecanismes, com ara la fixació del nitrogen en forma de compostos assimilables pels éssers vius, que són exclusius d'alguns bacteris. Ara es coneix també el paper d'algunes algues microscòpiques unicel·lulars marines (components del fitoplàncton) en el control de les condicions climàtiques. (Sobre el paper regulador del clima per part del fitoplàncton hi ha alguns interessants treballs fets a l'Institut de Ciències del Mar-CSIC de Barcelona; vegeu aquest article i aquesta presentació en powerpoint de Rafel Simó, Carles Pedrós-Alió i d'altres.)

El nom de Gaia va ser un suggeriment que William Golding (1911-1993), el novel·lista premi Nobel de Literatura, va fer a Lovelock. Eren veïns i quan, durant una conversa, Lovelock va explicar-li la seva hipòtesi, Golding va dir-li que, si volia que prosperés, havia de posar-li un bon nom, que fos atractiu. Per què no Gaia, la deessa de la Terra? Al principi, Gaia va despertar la intolerància d'alguns científics i la incomprensió d'alguns divulgadors, que van veure connotacions teleològiques en la metàfora que Lovelock emprava: la Terra com un ésser viu superior que podia decidir què era millor per a la seva salut. El mateix Lovelock en algun moment va estar temptat de canviar el nom de Gaia pel de 'geofisiologia', però s'ho va repensar en adonar-se que la comunitat científica ja estava entenent el sentit de la seva teoria i que interpretaven Gaia com una metàfora, de la mateixa manera que s'interpreta com una metàfora el concepte de gen egoista de Richard Dawkins, un altre investigador britànic. De fet, el 1988, la American Geophysical Union va organitzar un congrés sobre Gaia, i posteriorment n'ha organitzat d'altres (un d'ells, Gaia 2000, a la Universitat València).

Malgrat que no estigui vinculat directament a cap universitat ni centre de recerca (el seu laboratori és a casa seva) Lovelock és membre (fellow) de la Royal Society i ha rebut nombrosos guardons, entre els quals el premi Volvo de Ciències ambientals (1996) i el Premi Planeta Blau del Japó (1997) . Enguany li ha estat concedit el Premi Fonseca de la Universitat de Santiago de Compostela, que li serà lliurat durant els propers mesos.

Lovelock, que avui compleix 90 anys, podria ser un exemple dels que Rita Levi Montalcini ens mostrava en el seu llibre L'asso nella manica a brandelli, sobre la plasticitat del cervell humà, que compensa la pèrdua de facultats pròpia de l'envelliment amb el desenvolupament d'altres de noves. Ens parlava de persones il·lustrees que van mantenir-se en actiu o que fins i tot van fer les seves obres més destacades durant la seva vellesa. De segur que el 'bosc' del cervell de Lovelock també ha anat suplint la desaparició d'arbres amb una gran ramificació dels que resisteixen l'embat del temps. Tant de bo que aquesta ramificació continuï durant molt de temps. Happy Birthday, Dr. Lovelock!

James Lovelock i la Lectora corrent, a la Pedrera
(Foto: Sandy Lovelock, Barcelona gener 1996)

Altres entrades sobre Lovelock en aquest bloc:
-
Mart, Oró i Lovelock (12.01.2007)
- Lovelock i el canvi climàtic (01.11.2007)

4 comentaris:

zel ha dit...

Coi, jo ara sí que veig que sóc una lectora nul.la...m'hi torno a posar....

La lectora corrent ha dit...

No hi ha lectors/es nuls. Si un escrit no s'entén, la culpa és de qui l'ha escrit, no de qui llegeix. De vegades és més difícil sintetitzar les idees que et són familiars que d'altres que no coneixes tan bé. La propera vegada intentaré fer-ho millor.

Joan Vicenç ha dit...

Gaia i defensa de l'energia nuclear, com s'enten?

La lectora corrent ha dit...

És cert; és xocant que Lovelock, que en molts aspectes ha estat un model per als ecologistes, és mostri partidari de l'energia nuclear. Ell creu que, per a Gaia, l'energia nuclear és menys perillosa que altres formes d'obtenció d'energia, especialment la combustió de carbó.

És enemic de l'energia eòlica, potser per una qüestió personal que li he sentit explicar en alguna ocasió. Per una banda, prop de casa seva van construir un parc eòlic; per una altra, ell ha tingut sempre una sensibilitat auditiva enorme i deia que el soroll dels molins de vent li resultava insuportable. En algun lloc explicava que, d'adolescent, la seva mare el duia a algun concert i ell no ho podia suportar, no pas perquè no li agradés la música, sinó perquè el so el molestava. De fet, podia sentir el rats penats, que emeten el seu so en una freqüència que supera els 20 kiloherz, que és el límit normal captat pels humans (aleshores no sabia què era aquell soroll que ningú més no captava).

El missatge que transmet sempre Lovelock és que la Terra es recupera de les agressions que li fem, però que, en aquesta recuperació, l'espècie humana podria no tenir-hi lloc. Per tant, ens convé respectar-la; és la nostra llar i, en protegir-la, protegim alhora la nostra espècie.