El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 30 de juliol de 2009

Una excursió amb tren

Aquesta setmana he estat fora un parell de dies, a Jaca. Hi he anat per fer un parell de classes en un curs d'estiu sobre desenvolupament sostenible i canvi climàtic. Vaig decidir anar-hi en tren per estar en consonància amb el tema que es tractava en el curs i perquè com més va menys m'agrada anar amb cotxe. Quan em van dir que el tren de Saragossa a Jaca trigava tres hores, em pensava que era una equivocació. Però no, és el temps aproximat que triga a arribar-hi el tren regional des de la capital aragonesa. Aquelles tres hores, però, em van passar sense adonar-me, amb els ulls clavats a la finestra per no perdre'm res del que desfilava al meu davant. A més, no sé si és que a Catalunya ens porten les deixalles de Renfe, però els vagons d'aquell tren eren molt còmodes i estaven molt nets. Vegeu-ne la foto al costat.

El tren, només de dos vagons (per la quantitat de gent que hi viatjàvem, amb un encara n'hi hauria sobrat), s'enfila des dels aproximadament 200 metres sobre el nivell del mar de Saragossa fins a 820 de Jaca. Però ho fa pausadament. En començar el viatge, com que el terreny és bastant pla, agafa molta velocitat; però no és un tren dissenyat per a córrer i sento el meu cos sacsejar-se com si fos dins d'una batedora. Intento prendre notes del que veig, però és impossible, només em surten gargots. Únicament de tant en tant apunto alguna paraula per recordar-ho després.

El paisatge va canviant. Després d'una zona semiurbana industrial, a poc a poc, el verd va predominant. Descobreixo el primer parc eòlic dalt d'un turó allargassat, com si haguessin fet una plataforma elevada per instal·lar-hi els molins de vent. Després, molts camps daurats, amb el blat ja segat. D'altres fins i tot estan llaurats; es nota que ho han fet recentment, perquè la terra encara sembla flonja. També hi ha camps de regadiu, amb aspersors. La primera parada és a Tardienta, un poble que no sembla gaire gran. Veig cigonyes volant i de seguida m'adono del niu que hi ha dalt del campanar de l'església.

Després el tren passa a costat d'un canal de rec; potser sigui el de los Monegros. La vegetació ara és més abundant, es nota que no hi manca l'aigua. El terreny és pla, però adés i ara s'alça lleugerament, sembla com si tingués berrugues. Torno a veure cigonyes i amb la mirada en busco el niu: és en el sostre d'una sitja molt alta.

El tren s'atura a Osca i hi baixa la major part de la gent. En el meu vagó només quedem una família (una parella amb una nena d'uns dos o tres anys) i jo. Travessem una zona eminentment agrícola, i el tren xiula molt sovint. Després m'adono que hi ha alguns camins i carreteretes amb passos a nivell sense guarda. Hi ha molts ocells. Em sap greu no poder reconèixer-los. De tant en tant en veig un de més gran, amb la part inferior del cos de clor clar, diria que una mica rosada i els extrems de les ales foscos (després, a Jaca, un ornitòleg em diu que, per la descripció podria, ser un xoriguer). Després d'Ayerbe (on hem passat sense aturar-nos), començo a veure boscos. De moment, l'arbre que predomina en la vegetació és l'alzina. Passem a costat d'un "hort" fotovoltaic i de seguida travessem el primer túnel; curt, no deu fer ni 100 metres.

A l'altre costat del túnel, el paisatge canvia. El terreny mostra molts desnivells i al fons veig unes muntanyes que anirien molt bé per a estudiar que és un plegament; amb la distància es nota molt bé com es van formar. Penso que, malgrat els terratrèmols, els huracans, els tsunamis i altres manifestacions de l'energia del planeta, la Terra està ara molt calmada. Però si en la seva història hi ha hagut moltes vegades moviments tectònics que han fet que un planeta que al principi era pràcticament pla tingui el relleu actual, no hauríem de pensar que, perquè ara nosaltres --l'espècie humana-- siguem aquí, això ja s'ha acabat. De sobte veig unes muntanyes amb formes estranyes, semblants a alguns pics de Montserrat. I recordo que anant amb cotxe a Jaca es veuen els Mallos de Riglos. Deuen ser aquests? El tren va pujant i passem, sense aturar-nos per una petita estació: Riglos. Ve't aquí! Poca estona després passem molt a prop dels Mallos de Riglos, amb parets verticals d'uns quants centenars de metres. Són impressionants!.

Després el tren voreja un riu --suposo que el Gàllego-- que mésw amunt té un embassament. Passem de llarg per una altra estació, Santa María y La Peña. (Dedueixo l'embassament que he vist és el de la Peña.) El terreny es de conglomerat, com si fossin còdols molt grans barrejats amb una pasta que els manté units. Un altre cop veig mots ocells; n'hi ha de rapinyaires, un de ben gros va planejant bastant baix, com si cerqués la seva presa. La terra ara es torna roja i en les roques es distingeixen clarament els estrats del terreny.

Observo un altre canvi en la vegetació; ara predomina el pi (no sé quina espècie, però, potser el pi negre?) i aviat veurem també avets. Passem, també sense aturar-nos, per Anzánigo y Caldearenas. Veig una zona de ruscs: potser una dotzena, de color gris. Ja veig muntanyes més altes; deu faltar poc per arribar a destí.

Aviat veig cases de pisos que indiquen que ens apropem a una població més gran. Miro el rellotge i penso que, a més de ser un tren molt còmode, aquest regional és molt puntual. El tren s'atura i sóc la darrera a baixar; primer ho han fet uns excursionistes estrangers que viatjaven en l'altre vagó i a continuació la família amb la menuda. Un taxi havia d'esperar-me per dur-me a l'hotel, però l'únic taxi que hi ha a la parada l'agafa una parella gran que em sembla que ve de l'estació d'autobusos veïna. Després d'una estona, en veure que no arriba cap tren, telefono al taxista --per sort me n'havien donat el número de telèfon. Un tal Javier, de l'empresa dels taxis, s'estranya que encara no hagi arribat el cotxe que m'ha de recollir i em diu que esperi uns minuts i un o altre vindrà per dur-me a l'hotel.

Mentre espero observo els voltants de l'estació i intento orientar-me i imaginar on és el centre del poble. He estat algunes vegades a Jaca, però sempre hi he arribat amb cotxe i tot allò m'és desconegut. De sobte la meva vista es clava sobre unes lletres que hi ha a la paret de l'estació on es llegeix clarament... Sabiñánigo! M'he equivocat! He baixat abans d'hora, refiant-me de la puntualitat de Renfe i perquè tothom ha baixat del tren...

Torno a trucar al taxista i l'informo del meu error. Em diu que no m'amoïni, que tornarà a parlar amb el taxista i em vindrà a recollir, però que trigarà potser una mitja hora.

Després, camí de Jaca, el taxista em va confessar --no sé si perquè em quedés tranquil·la, per allò de mal de muchos...-- que jo no era l'única que havia comès un error. Quan li va trucar el Javier de l'oficina dels taxis, de sobte va recordar que tenia l'encàrrec d'anar a recollir-me a l'estació. Era de xerrameca amb un amic que feia molt de temps que no veia i havia oblidat que havia de fer aquell servei!

Algunes fots des del trenet (ínfima qualitat; no sabia com fer perquè no es veiés el reflex de l'interior del tren):

Els Mallos de Riglos

La vall del Gàllego


Aquí també es noten els plegaments de les roques


El Gàllego, més amunt del pantà
Fotos: M. Piqueras, 28.07.2009

4 comentaris:

Olga ha dit...

Jua, jua, ets única!!!

Francesc Mompó ha dit...

Gràcies per haver-me permés de fer el viatge amb tu; ha estat descrit d'una forma molt viva.
Salut i Terra

enric ha dit...

Molt i molt interessant viatge-narració amb un final, tal com recomanen els “entesos” en narracions curtes, inesperat. Quan ja començava a dir-li de tot al pobre taxista per haver ofert un servei, tot i tenir-lo emparaulat, al primer que va sortir del tren, m'adono que ja m'havia embalat massa. M’ha estat bé, per poc reflexiu!

La lectora corrent ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Enric, el final inesperat em va sorprendre a mi mateixa. Jo també vaig pensar que el taxista que va endur-se la parella davant dels meus nassos era el que m'havia de recollir a mi, i vaig pensar que tenia molt poca paraula. Vaig precipitar-me a jutjar-lo.