El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 8 de juliol de 2009

Elogi de la caca

M'han regalat un llibret molt interessant sobre els excrements; la caca, per ser més clars. És divulgatiu, entretingut i rigorós en el seu contingut. Pensat per a la mainada, em sembla que pot agradar també a moltes persones adultes. El seu títol: Caca. Una història de l'innombrable (text, Nicola Davies; il·lustracions Neal Layton; Lynx Ed. 2008).


Això que un llibre estigui dedicat als excrements pot semblar una cosa fastigosa. Els excrements, però, tenen una funció molt important en els éssers vius; són necessaris per al bon funcionament del cos, i de vegades també són beneficiosos per a organismes diversos d'aquells que els han produït. Aquesta obra ens explica què és la caca, per què n'hi ha de formes, consistència i colors diversos; quins problemes resol, com pot servir per estudiar els animals que la fan o els seus costums; la seva funció en la disseminació de llavors de plantes, el seu aprofitament, i d'altres aspectes curiosos i en els quals potser no hauríem pensat mai. I alhora potser faci pensar al lector o lectora en altres temes relacionats amb els excrements.

A mi, m'ha dut el record d'una excursió que vaig fer amb dues amigues per un parc nacional de Minnesota (EUA) a finals d'agost de 1996. Quan caminàvem per un camí en un bosc vàrem veure els excrements encara "frescos" d'un animal. Era una tifarada bastant gran i aplatada, però diferent de les que fan les vaques. Era plena de puntets, com si fossin les llavors d'algun planta que hagués menjat l'animal que la va fer. Uns dies després va caure a les meves mans un llibre sobre els ossos i allà la vaig veure: tenia el mateix aspecte que la del bosc! Després vaig saber que en aquell estat nord-americà hi havia milers d'ossos. Per tant, trobar la caca d'algun exemplar en un d'aquells boscos devia ser bastant normal.

També m'he recordat del Ness, un conillet que va tenir una de les meves filles. Com tots els conills, menjava els seus excrements. No tota mena de caca, però, perquè no era sempre igual. En menjava la que tenia un aspecte més tou i semblava que tingués com un moc pel damunt. El costum de menjar-se aquest tipus d'excrements és vital per a aquests animals, perquè és una caca "enriquida" amb molts de bacteris que viuen al final del budell del conill.

Un llibre molt ben editat, que no dubtaria a regalar a qualsevol nen o nena, i potser també a persones grans.

1 comentari:

Montse Vallmitjana ha dit...

Just per aquesta época, l'any passat el vaig comprar per al nens!