dissabte, 23 de febrer del 2013

Quan la neu arribava sense avisar

M'agradava més quan, a Barcelona, la neu arribava sense avisar i ens sorprenia. Sorties al carrer i de sobte t'adonaves que les gotes de pluja es convertien en flocs de neu que t'enfarinaven la roba. O et llevaves i, en pujar la persiana, veies que el dia tenia una llum diferent, grisosa però alhora més blanca, i el jardí del davant estava enfarinat o fins i tot les plantes del balcó.

Avui, amb tant d'anunci que ens havien fet els homes i dones del temps, en comptes de l'alegria per la neu, ha estat el desencís en pujar la persiana i veure només un polsim blanc en un racó de la gespa que puc entrellucar des del balcó. Un polsim que a les deu, quan he anat al mercat, ja havia desaparegut.

Recordo la primera vegada que vaig veure nevar a Barcelona. És un dels records de la meva infantesa que conservo més nítid. La meva mare em va despertar, de matinada, i em va dur, a braç, a costat de la finestra, tot dient-me que nevava. Suposo que veure nevar per primera vega devia causar-me una gran impressió i per això el record no se m'ha esborrat. I m'alegro que a la meva mare li fes il·lusió ensenyar-me la neu aquella matinada; una altre potser hauria deixat dormir la nena fins a la seva hora habitual i jo ara no tindria aquell record tan bonic.

La Vanguardia, 22.02.1948
He brostejat per l'hemeroteca de La Vanguardia, per esbrinar quan em vaig estrenar a veure la neu. Tenint en compte que no van ser quatre flocs i que va començar de matinada, suposo que devia ser la nevada de la nit del 20 al 21 de febrer de 1948 i jo encara no havia fet encara els quatre anys. En el diari de, l'endemà --22 de febrer, diumenge-- en un article titulat "Barcelona amaneció ayer cubierta de nieve", diu:
   Barcelona amaneció ayer blanca como una paloma muerta en mitad de un pinar. Los copos caídos de madrugada llegaron a cuajar al despuntar el dia a causa de la baja temperatura reinante. El espectáculo de las desnudas estatuas cubiertas de nieve ofrecía a la luz del amanecer un contraste desusado e irónico.
   Hacia las siete de la mañana se reanudó activamente la nevada, cristalizando en las plazas, calles, árboles, ventanas, azoteas, "parterres", bancos públicos, monumentos, etc., así como sobre cuantos vehículos quedaron estacionados en la vía pública.
   A la hora de la entrada en las escuelas y durante toda la mañana, en los jardines y paseos, los niños hicieron armas de los blancos copos de nieve y con alborozo comenzaron sus regates y batallas dando a las frías calles de la ciudad esa nota de color y de vibración íntima que los juegos infantiles tienen, en su inefable candor, y que dan a la vida ciudadana un ambiente ruidoso de algarabía parvularia.
La Vanguardia, 22.02.1948, pàgina 4
A Barcelona, aquell dia la temperatura mínima va ser de 2,4 graus sota zero, a les 6 del matí, i la màxima, de 5,9 graus, a les 15.15. El país es trobava sota els efectes d'una onada de fred siberià que afectava tot Europa i l'avió francès que feia el trajecte Alger-Perpinyà va haver d'aturar-se a l'aeroport del Prat i fer cap a Tolosa de Llenguadoc perquè l'aeroport de Perpinyà era tancat per causa de la neu. Després d'aquella forta nevada, el mateix dia 22 de febrer va caure una pluja fina i continuada que, segons el diari, va acabar de fondre "las últimas nieves que, en rebeldía, se mantenían en las copas de los árboles".

M'ha cridat l'atenció l'estil del text, bastant carrincló. La imatge de "la paloma muerta en mitad de un pinar" és una perla i les descripcions de la ciutat nevada, de la mainada jugant amb la neu o de la neu rebel damunt del arbres em semblen més pròpies d'un diari del segle XIX. I la notícia m'ha fet recordar que, el 1948, dissabte era un dia laborable normal; tothom anava a treballar (la gent més afortunada feia setmana anglesa, i la tarda de dissabte feia festa) i la mainada anava a escola. Les escoles tenien una tarda de festa a la setmana --a més de diumenge--; n'hi havia que la feien dissabte i unes altres (em sembla que les de monges) que la feien la tarda de dijous, però dissabte al matí, tots els nens i nenes tenien classe.

Potser us interesarà:
Que n'és de blanca, la neu novella... (aquest bloc, 08.03.2010). Pensaments mentre veig caure la neu a l'altre costat dels vidres de la finestra.

2 comentaris:

Marta ha dit...

A la dècada dels cinquantes encara anavem els dissabtes al matí a l'escola. I a la dècada dels seixantes a les feines també. Varem poder fer festa recuperant les hores dels dissabte entre setmana,féiem gairebé nou hores diàries i quinze dies de vacances l'any. Això va durar fins els setantes ben bé!!.
M'has fet recordar també aquelles nevades!

Mercè Piqueras ha dit...

Marta, la memòria em falla per a algunes coses, i no recordo quan va començar dissabte a ser un dia sense classes i sense treball per a molta gent. Però recordo això que dius, que molta gent feia només dues setmanes de vacances. Jo vaig tenir sort en la feina que vaig fer fins que ho vaig deixar pels estudis; tot i que no guanyava gaire, tenia un mes de vacances i per Nadal i Setmana Santa es treballava menys hores.