El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Una biblioteca molt peculiar

Ho llegeixo a La Repubblica: A Milà, els veïns d'un bloc de pisos en què van substituir el porter per un conserge, han convertit la porteria en desús en una biblioteca veïnal. Hi han posat prestatgeries, algunes cadires i butaques i fins i tot una maquina de cafè. Funciona pràcticament com una biblioteca de debò: cada llibre té la seva fitxa i tenen un registre per apuntar-hi els llibres en préstec i el termini per tornar-los. Ho gestionen les setanta-dues famílies que viuen en el bloc. Un home de seixanta-sis anys que en fa quaranta que hi viu va tenir la iniciativa quan algú va deixar deu llibres per llençar al costat d'una galleda de brossa. Van començar amb aquells deu llibres i ara en tenen un miler; i la vella porteria en desús s'ha convertit en un punt de trobada per al veïnat. 

Biblioteca veïnal a Milà (foto: La Repubblica)

Em fan enveja, aquests veïns i veïnes amants del llibres. Fa alguns anys vaig proposar de fer una cosa semblant, però de dimensions molt més modestes, a la meva escala, i la majoria ho va rebutjar. Nosaltres també tenim un espai buit, que havia estat l'habitatge del porter. (Ara hi ha conserge, que viu fora.) Vaig proposar de posar-hi uns prestatges, on la gent deixés els llibres que ja no volgués, perquè altres persones els poguessin agafar. Sempre tens a casa llibres que ja no t'interessen, però et sap greu llençar; si més no, a mi em passa. O d'altres que, tot i trobar-los interessants, ocupen un espai que aniria molt bé per a altres llibres o altres coses. I potser hi hauria a qui interessaria llegir aquells llibres i desempallegar-se d'alguns dels seus.

També vaig proposar de deixar-hi revistes perquè se n'aprofitessin altres persones quan ja ho hagués fet qui les ha comprades. Jo he estat subscrita a unes quantes revistes durant anys i sempre m'ha sabut greu llençar-les. Una col·lecció del National Geographic vaig regalar-la a una associació que té una petita biblioteca. Durant un temps també enviava de tant en tant revistes a una amiga de Londres perquè practiqués l'espanyol. Però, amb Internet ja no té sentit, a la xarxa pot llegir molt més del que trobaria en el paquet de revistes que jo li enviava.

Quan vaig fer la meva proposta, un veí que hi estava d'acord va dir que ell podria aportar-hi unes prestatgeries que no feia servir. Però uns altres van sortir amb excuses que no tenien massa fonament, com ara que s'hi acumularia pols i seria un niu de porqueria, especialment les revistes. Aleshores vaig proposar que diguéssim al conserge que un cop al mes llencés les revistes que s'hi poguessin acumular. Però tampoc no ho van acceptar. L'excusa més rebuscada va ser la d'un veí que deixava unes bicicletes a la porteria i va dir que, si hi havia llibres i revistes per allà, podien caure a terra i quan entrés algú a buscar una bicicleta podia trepitjar-ho o ensopegar i caure.

En llegir la notícia de La Repubblica he recordat els versos de Salvador Espriu, a l'Assaig de càntic en el temple:
Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
.............................
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
En llegir la notícia del diari italià he pensat que quan es faci la reunió d'enguany tornaré a fer la proposta i, si el veí de les bicicletes torna a sortir amb la mateixa excusa o una altra, li diré que el mateix dret té ell a deixar-hi les bicicletes per a l'ús exclusiu de la seva família que jo o altres veïns a deixar-hi llibres perquè els llegeixin altres persones, fins i tot ell (si és que mai llegeix algun llibre, cosa que ja dubto).

2 comentaris:

fra miquel ha dit...

És una proposta molt interessant, Mercè. En un món cada cop mes individualista, un espai així pot servir per que les persones s'acostin unes a les altres.
A la meva escala hi ha veïns que ni em saluden quant me'ls creuo. Sortosament hi ha d'altres que si, que fins i tot ens saludem pel carrer.
Quan en una de les primeres reunions de veïns vaig oferir donar una planta pel rebedor va sortir una veïna dient que es faria malbé, que ningú la cuidaria...
La vaig posar. Al principi la cuidava jo, fins que vaig detectar que algú altra treia la pols a les fulles i la regava...
Tu parla amb el veí de les prestatgeries i comença a posar llibres, ja veuràs com de mica en mica la gent s'animarà i l'anirà fent servir...i potser acabeu posant una màquina de cafè i tot! :o)
petons

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, pel comentari, Fra Miquel. El cas és que, com que era una proposta que vaig fer a l'assemblea de la comunitat de veïns i no la van aprovar, ara no crec oportú fer-ho sense tornar a proposar-ho. Però en l'assemblea d'enguany ho tornaré a proposar i diré que el mateix dret tinc jo i altres veïns a deixar-hi llibres --que no serien per a mi, sinó per a qui els volgués agafar-- que ell a deixar-hi bicicletes (per a la qual cosa mai no van demanar permís).