Aquesta setmana he passat un dia i mig a l'Hospital de Sant Pau. Ep!, d'acompanyant, que jo estic bé, de moment (únicament el "sino fos..."). Vaig llegir fa algun temps que aquest hospital té un deute molt gran. No m'estranya; la construcció del nou edifici deu haver costat molts diners. No té res a envejar a alguns hospitals privats pel que fa a l'edificació i arranjament dels espais: vestíbuls i passadissos molt amplis, materials de construcció de primera classe, mobiliari de qualitat... No sé si a totes les habitacions és igual, però la que jo vaig veure tenia el terra de pissarra. Per sort, el tracte i atenció als pacients són tan bons com l'atenció que es va posar en la construcció de l'edifici, malgrat les retallades dels darrers temps.
Durant l'espera, vaig seure en una zona on hi havia una família gitana que tenia a l'hospital algú de la família. Pel que deien, vaig deduir que es tractava d'una criatura. Hi havia quatre generacions d' acompanyants; pel cap baix, vuit persones. La mare de la criatura malalta era una noia que no devia tenir ni trenta anys i donava instruccions al altres sobre la manera de comportar-se quan els avisessin. "La pediatra ha dicho que luego podremos entrar, pero de uno en uno. Y primero me llamarán a mí." L'àvia de la criatura va estar una estona parlant per un telèfon mòbil, no sé si seu o d'algun dels altres acompanyants. Després explicava a algú que, amb la seva germana de València, ara parla per Internet, perquè és més barat que parlar pel mòbil. Cap a tres quarts de dues (de la tarda) un dels homes va trucar a casa per dir que no els preparessin dinar, que menjarien alguna cosa pels voltants de l'hospital. No sé a quina hora deuen dinar habitualment, però si algú els havia de preparar dinar a casa, no el tindria ja fet a aquella hora?
En veure aquella família vaig pensar que, tot i ser un grup nombrós, no eren tants com els gitanos que vaig veure aplegats a la clínica Quirón deu fer uns trenta anys. Jo hi havia anat amb la meva segona filla perquè li fessin unes proves, i ja en el carrer vam veure uns quants gitanos molt ben vestits i enjoiats que feien cap a la clínica. No sé quants n'hi devia haver dins, però els passadissos n'eren plens. Quan vam anar a Radiologia, vaig preguntar a una infermera si sabia el perquè d'aquella "invasió". Em va dir que estaven operant un dels patriarques de la comunitat gitana i tots el que eren allà volien demostrar-li la seva estimació i saber de primera mà, quan acabés la intervenció, com havia anat.
Després, al meu costat va seure una parella ja madura i un noi d'uns vint anys. El noi era fill de la pacient que estaven intervenint i la parella, una tia (germana de la pacient) amb el seu marit. El noi i l'home eren els que més parlaven i de molts temes. En un cert moment van parlar d'economia i l'oncle deia que els xinesos són ara molt rics, però el noi deia que no, que la població xinesa segueix sent molt pobra. L'altra insistia i va dir-li que a la Xina hi havia 45 milions de rics; però ell mateix va afegir que, de tota manera, si tenim en compte que el país té 1400 milions d'habitants, tampoc no és una proporció molt gran, tot i que va en augment.
Després van parlar del cabell. El noi va dir que gasta una gomina que no duu alcohol, però és més cara que les normals; i que les que duen alcohol fan caure el cabell. L'oncle li diu que, per combatre la caiguda del cabell, ara hi unes pastilles que fabrica la casa Nestlé amb una altra empresa que van molt bé. Em va estranyar molt que la Nestlé ara faci productes de cosmètica, però l'home tenia raó: és Innéov, i segons llegeixo en el seu web, les píndoles contenen "probióticos, fitonutrientes y aminoácidos esenciales" que "se concentran entonces en activar la belleza y la salud en el corazón del organismo, para unos resultados eficaces, duraderos e integrales". Un dels productes es "Fuerza Capilar Hombre", que conté "extractos vegetales (pino, polifenoles de té verde y de pepitas de uva), Taurina y zinc para favorecer el crecimiento de un cabello fuerte." Deu trigar quatre mesos a fer el seu efecte, perquè en el web diu que, si es comença el tractament avui mateix (9 de febrer), se'n podran constatar els resultats el 9 de juny de 2013.
Durant les dues hores que vaig seure en aquella zona d'espera, va passar moltes vegades pel davant un home molt peculiar. Devia tenir entre 65 i 70 anys i vestia pantalons bermudes (amb el fred tan horrible que feria al carrer!), una samarreta de cotó de màniga llarga i al damunt una armilla de lona amb moltes butxaques, com les dels fotògrafs, Calçava sandàlies de pell de bona marca i duia uns mitjons fins a mitja cama. I tenia el cabell llarg, recollit al darrere en una cua. Em va fer l'efecte com si per a ell el temps s'hagués aturat fa quaranta anys. A l'esquena, duia una motxilla de color groc molt viu. No anava sol, sinó que empenyia un cotxet amb una criatura que no devia tenir ni un any; un nen morenet, semblava mulat. Una de les vegades que va passar per allà l'acompanyava un noi d'uns vint anys, també de pell fosca. Em vaig quedar ben intrigada pensat d'on devien ser i quin parentiu o altre tipus de relació podria haver-hi entre els tres. L'aspecte de l'home era típicament nord-americà. però ves a saber. Quant al parentiu, el noi em va semblar massa jove per ser el pare de la criatura del cotxet. Serien germans i els dos eren fills de l'home de la cua i la mare era la persona que tenien ingressada? Potser estaven fent un creuer --pels bermudes de l'home gran-- i la mare de la família --que devia ser força més jove que el seu marit-- havia tingut un accident o s'havia posat malalta?
També va passar una infermera que informava sobre la donació de sang als acompanyants dels pacients i els suggeria que, si podien, en donessin. I és que no tenim la cultura de la donació de sang. Hi ha països on la gent té per costum anar a donar-ne de tant en tant. Aquí, en canvi, els bancs de sang de vegades tenen problemes, malgrat les campanyes que de tant en tant encoratgen la gent a donar-ne. Tanmateix, som campions en donacions d'òrgans.
Entre uns i altres em van mantenir entretinguda i l'espera no se'm va fer tan llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada