El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 24 de febrer de 2013

Lluís Daufí i la divulgació científica

M'he assabentat de la mort de Lluís Daufí a través d'un correu que el periodista científic Xavier Duran ha enviat a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Després n'he vist l'esquela a La Vanguardia. Xavier Duran ha recordat els articles que el Dr. Daufí va publicar precisament a La Vanguardia, sobre temes d'actualitat mèdica, sovint a partir de treballs de recerca acabats de publicar; ha destacat la claredat i didàctica d'aquells articles que servien per adquirir cultura mèdica i estar al corrent dels treballs més innovadors.

Jo era una fan del Dr. Daufí i no em perdia mai el seu article setmanal, que crec que primer es publicava en diumenge i després va ser en dissabte (o potser era al revés). No puc recordar els temes que va tractar durant els anys que va mantenir la seva secció setmanal, perquè van ser molts, però n'hi ha un que em va impressionar i no l'he oblidat. Va ser el dia que va parlar del càncer de pell i va fer-ho descrivint la seva experiència com a pacient a qui feia pocs dies havien extirpat un epitelioma basocel·lular, la forma més corrent de càncer de pell.

No m'ha estat difícil trobar aquest article a l'hemeroteca del diari. És del 27 de gener de 1974, diumenge, i es titula "Cáncer de piel". Comença així:
Si el lector pudiera verme mientras escribo estas líneas, advertiria la presencia, en el centro de mi mejilla derecha, de un extraño cráter circular, de unos seis o siete milímetros de diámetro y tres o cuatro de profundidad. Voy a contar la pequeña historia de este cráter.
Després explica el procés de desenvolupament d'una petita protuberància que va aparèixer a la seva galta i com va decidir ell mateix a anar al dermatòleg quan va començar a fer-se-li més grossa. El diagnòstic va ser immediat, com també ho va ser el tractament, que l'article descriu meticulosament i de manera molt intel·ligible. Explica també les característiques d'aquest tipus de càncer i de la importància de la seva detecció precoç.

Hi ha a l'article un aspecte personal que apropa l'autor a qui el llegeix, quan hi descriu la seva reacció en saber el diagnòstic:
[...] el médico desarrolla normalmente un mecanismo psicológico de supresión de posibilidades de enfermar que le permite vivir tranquilo entre sus semejantes, afectos de múltiples enfermedades. Por ello, en un momento determinado, de pronto, le cuesta no poco hacerse a la idea de que también puede padecer cualquier dolencia que tan natural encuentra que sufran sus pacientes.
Al llarg de les últimes dècades he assistit moltes vegades a un debat recurrent que intenta dilucidar si la divulgació i el periodisme científic són cosa de periodistes o de qui es dedica a la ciència. Jo ho tinc molt clar i la meva resposta és sempre la mateixa: qui sàpiga fer-ho, independentment de la seva formació i activitat principal. Hi ha periodistes que són incapaços d'entendre molts conceptes científics o que creuen que el rigor no és necessari quan es tracta de divulgació; com també hi ha científics que no tenen la capacitat per explicar ni tan sols la seva pròpia recerca de manera planera. Lluís Daufí era un científic, no un periodista. Tanmateix, sabia atreure l'atenció de qui començava a llegir els seus articles, com ho hauria de fer un bon periodista que escrigui un reportatge.

És possible que algunes idees que el Dr. Daufí va exposar al llarg dels anys de col·laboració a La Vanguardia estiguin ara superades. Tanmateix, els seus articles poden seguir prenent-se com a model del que ha de ser la divulgació.

Actualització 24.02, 10.15
Tant ahir com avui he fullejat La Vanguardia amb l'esperança de trobar alguna nota necrològica dedicada a Lluís Daufí, que va ser col·laborador tants anys d'aquell diari. De moment, però, només l'esquela pagada per la família recorda la seva mort. Espero que algú se n'adoni i finalment, al costat de les necrològiques de persones que ens són molt llunyanes, en puguem veure una dedicada al Dr. Daufí.