L'estèvia: planta forastera, nom d'aquí

Plantes cultivades d'estèvia (Wikimedia Commons)

Aquests últims anys es parla molt de l'estèvia, un planta de fulles dolces que hi ha qui recomana com a edulcorant per a les persones diabètiques, atribuint-li també propietats medicinals com a estimuladora de la secreció d'insulina. No entraré en les seves propietats, sobre les quals hi opinions oposades, sinó que em centraré en l'origen de la planta i en la història del seu nom.

L'estèvia (Stevia rebaudiana) pertany al gènere Stevia, que comprén unes cent-cinquanta espècies de plantes herbàcies i arbustives originàries de l'Amèrica del Sud i de l'Amèrica Central. Pertany a la família de les asteràcies (la mateixa que els girasols). La Stevia rebaudiana procedeix del Paraguai i d'algunes zones del Brasil properes a aquell país. Durant la segona meitat del segle XX es va estendre el seu cultiu: primer pel mateix Paraguai i després al Japó i altres països. Aquí s'ha popularitzat especialment gràcies a Josep Pàmies, de Balaguer, que per aquest motiu molta gent anomena "el pagès de l'estèvia".

Fa alguns anys vaig veure que hi havia qui feia servir el nom científic del gènere com a nom popular d'aquesta espècie: 'stevia'. Hi havia, però, qui ho catalanitzava hi en deia 'estèvia', que és el nom que va aprovar el TERMCAT i el que ara veig habitualment. Catalanitzar el nom de la planta ha estat tornar als orígens, no de la planta, sinó del mateix nom. De fet, aquest gènere va ser descrit pel botànic valencià Antoni Josep Cavanilles i el va dedicar a Pere Jaume Esteve, metge nascut en el Maestrat (el lloc exacte es desconeix, però la família va establir-se a Morella).

José M. López Piñero diu a La Ciència en la Història dels Països Catalans (Joan Vernet i Ramon Parés, eds.) que Esteve va formar-se com a metge a París i Montpeller, i en aquesta última ciutat va ser deixeble de Guillaume Rondelet, un dels naturalistes més destacats de l'època. Després es va establir a València, on va ser examinador de metges i va ocupar les càtedres d'anatomia i herbes, de cirurgia i les de grec i matemàtiques. Tenia un gran interès per la botànica i a a la seva mort, el 1556, va deixar manuscrit un Diccionario de las yerbas y plantas medicinales que se hallan en el reino de Valencia, del qual se n'han conservat només alguns fragments i resums.

Stevia salicifolia (Biblioteca Valenciana)

Antoni Josep Cavanilles i Palop (1745-1804) va descriure moltes plantes que havien estat recol·lectades pels naturalistes de l'expedició Malaspina i entre elles hi havia algunes plantes mexicanes que pertanyien a un gènere no conegut, al qual va posar el nom de Stevia. Estan descrites en el volum IV del seu llibre Icones et descriptiones plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt, publicat a Madrid el 1797 i actualment digitalitzada i disponible en el web de la Biblioteca Valenciana (vegeu el dibuix de la primera espècie d'aquest gènere que va descriure). Al peu de la pàgina en què hi ha la descripció del gènere hi ha una nota explicativa sobre el perquè del nom:

(a) In memoriam Petri Iacobi Stevii (vulgo Steve aut Esteve), Hispani Valentini Medici magni nominis et Botanices professoris in academia patria medio circiter saeculo XVI. Praeter opera typis edita quibus magnam sibi gloriam peperit, reliquit MSS. Dictionarium plantarum in Valentino regno nascentium: opus et copia et utilitate praestantissimum, si testibus oculatis credimus.

Avui, en un fòrum de traducció mèdica i biològica, una persona preguntava quina era la forma de correcta d'escriure el nom d'aquesta planta, si amb essa inicial o anteposant-hi una 'e'. Jo estava convençuda que era 'estèvia', però volia raonar la meva resposta i he fet una petita cerca que m'ha dut fins al metge valencià, que signava els seus treballs com Petri Jacobi Stevii.

Potser us interessarà:
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (aquest bloc, 02.08.2012). El dia que vaig conèixer Josep Pàmies.
-  Cavanilles. Ensayo biográfico-crítico, per Enrique Alvarez López, Anales del Jardín Botánico de Madrid.