dilluns, 1 d’octubre del 2012

Jo també sóc "gent gran"!

Dia Internacional de la Gent Gran
Al meu pare li agradava molt jugar al dominó. Potser l'afició li venia de petit, quan, a la botiga que tenien els seus pares --una botiga d'aquelles de poble on es venia de tot i a més, també feia de bar-- veia els homes passar-hi hores jugant al dominó. D'aquells homes, va aprendre la tècnica del joc i els noms que donaven a les diverses fitxes: la niña bonita, el ambo, la negrita, el patinperris, la boquita de raníbilis... Noms que segurament només deien en aquell poble de la Manxa.

Cada diumenge, després de dinar, a casa del meu pare es feia la partida de dominó. Dos equips: ell i tres jugadors entres els qui anàvem a dinar a casa seva. Jo només hi participava si els mancava una persona, perquè gairebé sempre esgarrava el joc. Quan va començar a usar l'ordinador, va comprar-se un joc de dominó virtual i durant la setmana jugava contra un jugador imaginari al qual posava el nom d'algun dels seus contrincants dominicals. Un dia vaig suggerir-li que anés a un casal de la tercera edat del seu barri; sempre hi ha gent que juga a dominó, a cartes, a escacs... El seu NO va ser categòric. La justificació, que en aquells llocs només hi havia vells.

I és que el meu pare, tot i que va viure fins als noranta-dos anys, no es va sentir mai vell. No em refereixo a la vellesa física, sinó a l'estat mental, al seu tarannà i a la manera de relacionar-se amb la gent. Tenia amics i amigues de totes les edats i en alguns aspectes era molt avançat. Des que va començar a explorar Internet, el fet que ja no pogués viatjar com abans, ni fer grans passejades, va deixar de ser una llosa pesant. Ara podia dur el món exterior a casa només amb un clic. Va fer amistats per tot el món; fins i tot li va sortir una pretendenta mexicana, una dona anciana que, com ell, era vídua i aficionada a Internet. També escrivia les seves memòries i es feia, amb l'ordinador, les felicitacions de Nadal i calendaris que enviava a les seves amistats.

Doncs bé, ara m'adono que jo m'assemblo al meu pare. Oficialment sóc de la tercera edat, la dels més grans de seixanta-cinc anys, però no m'hi sento gens identificada. Quan van aparèixer els iaioflautes, sentia parlar d'ells com de gent gran que s'havia organitzat per protestar contra el sistema i un dia, quan en vaig veure uns quants amb cartells i pancartes a la plaça de Catalunya, em vaig adonar que hi havia iaiofalutes que segurament eren més joves que jo. Fa uns dies, en passar davant d'una escola, també vaig adonar-me que molts avis i àvies que esperaven la sortida de la mainada no semblaven tenir més anys que jo. Com el meu pare, tinc amics i amigues de totes les edats i de vegades em sento més còmoda entre gent més jove perquè hi puc parlar d'alguns temes que no interessen a gent de la meva edat.

Fa alguns anys, parlant d'Internet, una amiga em deia que la seva mare era ja massa gran per començar a usar ordinadors i encara menys per entrar a Internet. Vaig preguntar-li quants anys tenia la seva mare i... era més jove que jo! Això em va fer pensar que potser són les circumstàncies allò que ens fa vells; o si més no, sentir-nos-en. En el meu cas, no puc deixar d'adonar-me del pas del temps en el meu cos, sobretot en les frontisses, que estan ja molt gastades i grinyolen; en la pell, que fa temps que va començar a arrugar-se (sí, ja sé que "l'arruga és bella", però a la roba); en aquests quilos que moltes dones post-menopàusiques solen acumular a l'abdomen; en aquests peus, que no havien necessitat mai de podòlegs ni callista i ara han d'anar-hi cada dos mesos... I si no fos perquè tota la vida he estat una persona molt distreta, pensaria que molts oblits actuals són també resultat d'un desgast cognitiu.

Avui, quan he llegit que se celebra el Dia Internacional de la Gent Gran, no he sentit que això anés amb mi. Després, però, he pensat que formo part d'aquests 600 milions de persones de més de seixanta anys que hi ha al món, segons indica l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i que, com diu Raimon, ja tinc més passat --bastant més-- que futur. De tota manera, m'anima llegir la Declaració de Brasília de 1996 sobre l'envelliment saludable:
L'envelliment està lligat al desenvolupament. Les persones grans saludables són un recurs per a les seves famílies, les seves comunitats i l'economia.
Espero que la meva família no em necessiti com a recurs, però no em faria res ser-ho per a la comunitat, per a l'economia i especialment per al meu país.

3 comentaris:

Moments ha dit...

Jo en tenc 62, Mercpe. Però no som gens conscient de la meva edat<. I m'agrada no esser-ho. Només hi pens si me demanen quants d'anys tenc.

Mercè Piqueras ha dit...

Doncs encara no ets gent "gran", Joana. Te'n falten tres, d'anys! I quan ho siguis, seràs gent gran de la que m'agrada.

amay ha dit...

Jo també tinc amics de totes les edats! De vegades les persones "grans" (com dius tu) tenen molta experiència i moltes anècdotes per explicar!